24 de desembre del 2011

Hui comprem la Pedra Grossa!

Afegeix la llegenda
El Nadal dels temps anteriors a l’opulència contemporània s’esdevenien amb una discrecció i modestia que avui ens costa d’imaginar. No hi havia ni lloc ni diners per al rebombori mundà i desbalafiament al que estem acostumats en l’actualitat. 
La Pedra grossa de la balança

Els únics excessos a les acaballes de l’any, potser, eren menjar algun bocinet de carn i uns confits. La gent treballadora del poble, en aquests dies escuraven les butxaques i la vedriola, per empassar-se quelcom més sòlid que de diari. Des de les coves de Cendra fins el Trinquet del Carré Colom, la vespra de Nadal hom sentia dir una expressió eufòrica als jornalers: Hui comprem la Pedra Grossa! La Pedra Grossa no era altra cosa que el pedral o peça major de les balances i de les romanes dels botiguers. Aquell dia especial, la seua família aniria a la tenda a comprar una quantitat de queviures superior a la habitual i miserable peixiqueta (de ‘pessic’). Sobretot els crevillentins en aquestes dates compraven la Pedra Grossa de carn capolada, cansalada i sang per a cuinar les Pilotetes de Nadal. De tota manera, res d’excepcional, perquè la ‘Pedra Grossa’ feia, més o menys, mig quilo, i ja podeu imaginar la repartició de mig quilo entre una família de vuit, nou i, fins a quinze membres... Els àpats de la nit i dia de Nadal dels nostres antecessors més humils, eren ben variats, però migrats i ben poc consistents. Llegiu un testimoni:
Poca gent menjava turró en eixos anys, per això díem: En diners turrons! Turró en havia: el Tio Sebastià, que era de Xixona, en portava tots es anys, però, qui poïa compra-ne? Qui tenia sort d’arreplegà un grapat d’armeles, ous i farina, ia tenia pa fe una llanda de tonyetes, rotllets i almendraos, i qui no, alguna cosa de calent i torrat i prou. Eixos dies, a lo milló ma mare fea una olla de granyons, o arròs caldós, o arròs-i-cabrit, que me me’n recorde jo d’havé-ne menjat. 
Después, en sopà, a rosegà. Mun pare, que portava uns moniatos, ala, a bollí-los, o carabassa, o un cabasset de bellotes del Camp d’Elx, o castanyes, o figues seques, i també a torrà rosetes; i vinga tota la nit rosegant! Més que menjà, rosegavem. Pa beure, ví de collité. Eixa nit a roà el poble a vore qui tenia encà un ram de garrofé en la frontera. Qui tenia ram, tenia vi. Per Nâl ia casi no queava vi en el poble pa vendre. Era vi negre, claret i fea bambolletes. Sempre en trobavem en ca la Deula, i en comprà-ne, romint a casa a sopà. Mun pare encenia la fornala, i tots a reó el foc. De regals res. A lo milló mos donaven unes gitaetes (cèntims de la pesseta) i te n’anaves a la Cambreta de la Tia Maria la Quartilla, més amunt de la font, en la sendeta, devés el Àngel, que tenia tenda, i compraves carbó, o una dinaeta pal fogaril, i te compraves pa tú pos faves torraes o una panotxa, o li canviaves es espardenyes per unes atres. Això era el regal. 
Mun pare, allà en la cova de Llorenç, tots es anys mos fea la pandorga en una gerreta que ell tenia pa banyà es troques de polí de la filassa. I allà estavem menjant, cantant tota la nit; i a lo milló venia algú del veïnat, de ca la Tia Nena, de cal Tio Sant Joan, o de cal Bufa, que venien disfrassats, que denans la gent des coves en Nâl i en Cap d’Any se disfrassava. O en acabà de sopà mo n’anaven a cantà l’aguilando a la Plaça, a vore es senyorets…A l’endemà, el dia de Nâl, totes es cases feen pilotetes. Es olles de fang, vinga bollí…que haviem comprat la Pedra Grossa en la carnisseria de cal Tio Montoia o en ca l’Elvira de la Plaça el Mercat;  i: –Carmeta, du-te llenya i una sària d’estelles! Ans fea més fret que ara. I me’n recorde un dia Nâl que va nevà moltíssim. Havia un talló-i-neu d’a pam. 
La gossa conillera que teniem, que era negra, negra, eixia al carré i entrava tota blanca de tanta neu que havia! Quan va naixtre ma germana la majó, que va naixtre la nit de Nâl, també va nevà, mos dia mun pare. I el dia Nâl dinaven, com tot el poble: primé sopes d’ou dur, morella i sangueta, i en acabà putxero i pilotes. Això és lo que cuinava tot el món, i en això ia teniem prou, i hasta l’any que ve!  

           
                       

16 de desembre del 2011

Aguilandos, Betlems i Nadales


Una tradició molt celebrada a Crevillent pel Nadal era la de la capta de l’Aguilando que eixia de les distintes esgésies del Pont, de la Plaça i de les ermites de l’Hospital i la Purísima. Les colles de xics i grans vestits de pastorets i pastoretes anaven cantant i demanant, sobretot, aliments que després repartirien entre els pobres. El nom d’aguilando va ser tan popular a Crevillent que va substituir la paraula "estrenes". Els xics, en encetar l’any nou, anaven, i encara van, a cals oncles i avis a demanar l’Aguilando.
Una altra de les diversions dels manyacos en els dies de Nadal era fer la ro(d)â pel poble a vore els Betlems que s’havien erigit el dia de la Puríssima. Normalment, s’exhibien al porxe de les cases, especialment al distingit barri de la Plaça i en menor mesura al del Pont. Encara hi ha gent que recorda el del Tio Gracianeta, prop de cal Pere Lledó el Rellongé, que va perdurar fins els anys de 1970, o el del Tio Carafal el Forné instalat en el soterrani on coïa el pa. Però si hi havia al poble un Betlem extraordinari per la qualitat artística, tamany de les figures i grandària d'escenari, aquest era el la Maria la Filomeneta. Conten que les sirventes s'inflaven a fer viatges a obrir la porta, de tanta colla que s'aplegava per veure'l. Dona, mos deixa vore el Betlem? preguntaven els xicons. En aquell enorme taulell, les estauetes de fang, representaven les escenes típiques del nou Testament. Amb estelles i carbó, es configuraven les muntanyes i la cova que va acollir a Sant Josep, la Mare de Déu i el Jesusset. Amb segó es recreava la terra, i amb farina la neu. Romer, tomello i altres herbes volien significar la vegetació de Palestina. 

Les cases que paraven els Betlem més lluïts solien ser les dels senyorets i mercaders rics. Els amos, en veure la manyaqueria rodant la casa amb curiositat, la convidaven a entrar i cantar nadales embambats a redor de les figuretes. El repertori era escarit, modest però genuí, cançonetes del poble i d'altres de tot l'àmbit català acompanyades de guitarra, guitarró, garbellets, sonalls, ferrets i pandorga. Ací teniu uns exemples, d'allò que dien cantà el Betlem:
                      
L’Aguilando d’Elx, dàtils calentets,
anous i castanyes
i pataconets,
anous i castanyes

i pataconets.
Una agüela en curios
amb tots els xiquets,
El mestre d’escola
amb tots els manyaquets
            ------------------
L’Aguilando “pixandando”,
cantarem esta setmana,
i anirem a cal Tio Tano,
a que mos done el Aguilando
          --------------------
A Betlem me n’he d’anà
i un gatet m’he de comprà;
A Betlem me n’he d’anà
i un borreguet m’he de comprà;
A Betlem me n’he d’anà
i un pollastre m’he de comprà.
Mèau, mèau, farà el gatet,
Bèe, bèe farà el borreguet,
quiquiriquí farà el pollastret...
A Betlem me n'he d'anà...
        ----------------------
 Pastorets i pastoretes,
Què li porteu al “Ninyet”?
sabatetes i calcetes,
caroteta i gamboixet...
     --------------------------
La Mare de Déu quan era xequica
anava a costura amb un llibre d’or,
els àngels li cantaven i el rei li fea sò...

En el comiat, si hi havia sort, els hi repartien goles i algun gotet de moscatell. Els xiquets, passaven així els jorns del Nadal en blanc i negre i bombetes de 40W.   

24 de novembre del 2011

Coves amb portes de Pius i de Gronses

Les coves són una expressió arquitectònica i urbanística que identifica el nostre poble. Les coves són monuments irrepetibles, que combinen la construcció humana amb la geologia.
Quan una cova s'assola, no hi ha substitut possible. Mai no es podrà refer una que se n'haja vingut avall, perquè el seu principal sustent són els muntanyàs amb els seus sediments i estrats naturals. Molts estudiosos s'han interessat per les nostres coves. La majoria d'ells són fills de Crevillent, nascuts o viscuts en ambient troglodita. Tot i la seua estreta relació amb les coves, em sobta que parlen d'elles des de la distància del foraster en trànsit. I no és sols perquè ho facen en llengua forastera, sinò per l'assèptica fredor que manifesten els seus relats. A banda de les descripcions arquitectòniques, rarament trobem al·lusió a les gents que les habitaven, als seus costums domèstics i, ni tan sols, als noms amb que batejaven els múltiples departaments o l'auster mobiliari. Ignoren, per exemple, que a la cuina hi havia el fogaril, la fornala, el paellé, la llenyera o estellé, l'armari de pouet, el pastaó, el femé, l'escusat, per no parlar de la porxâ, la frontera, la ximenera, l'estora, el barró de la porta, o el bancalet i el sombrall. Vocabulari ric i familiar que els coveros com jo hem sentit i estimat des que vam naixtre. Ens caldrien moltes línies per aturar-nos en tot plegat. 

Armari de pouet
 
Avui, però, parlarem d'una d'aquestes parts oblidades: les portes, un element singular, i ja tan en perill d'extinció com les pròpies coves. Cal dir, que ens referim a les portes d'accés, ja que a dins, als quartos, normalment hi havien cortines. Aquestes portes de fusta destacaven per la seua austeritat i llisor, diferents de les de les cases del poble, plafonades i enreixades. Eren portes senzilles però grossíssimes, de més de 10 cm, eren, com diria mon pare portangues. N'eren conegudes de dos tipus: les portes de Pius i les portes de Gronses.
Piu de dalt dins la polleguera.
A la Cova del Fondo de les Porrues
           Les portes de pius són aquelles que giren sobre una de les dues queixaleres (vid DCVB) que fa de lleix, i que encaixa per dalt dins una polleguera de pedra, obra o fusta. Són les típiques portes de castell o cases fortes, de reminiscències medievals. El piu superior sol ser el simple muntant perllongat i arrodonit, de fusta pura. El piu inferior, com que tenia major degast i més contacte amb la humitat, descansava alhora sobre un piuet de ferro i aquest sobre una plaqueta perforada, també de ferro. 
Piu de baix


Gronses encara a cal ferrer
Les portes de gronses, són aquelles que oscil·len o ballen sobre una mena d'anelles de ferro encadenades, dites gronses, que van afincades al muntant de la brenca i a la pròpia fulla de la porta. És un sistema primitiu però eficaç, anterior a les frontisses i que també trobàvem instal·lat a les finestres, armariets de pouet i a les caixes de fadrí que hi havia en totes les cases.
            De pius o de gronses, totes dues eren portes fermes, sorolloses (encara recorde el seu so engronyonit pels matins). Ambdues, en especial les més antigues, solien estar fabricades amb dues o tres taules de fusta de te(d)a, pi blanc o melis.
Cues de gronses en una porta
Algunes d'elles duien un finestró, que deixava passar una mica de llum a les fosques habitances. Els panys eren de manyà, o siga, artesans, amb clau massissa i llarguera. El tancament per dintre, en comptes de forrellat o balda (el ferro era molt car) s'efectuava amb el barró, que no era altra cosa que una estaca d'olivera que anava travada en un forat de la paret. Portes d'aquestes, cada volta són més difícils de vore. Moltíssimes van acabar en la foguera de Sant Joan en els anys de 1960 i 70, i les que millor sort van tenir, reaprofitades en algún corral d'alguna canyaeta. Aquestes superbes portes deuen ser tingudes com autèntiques peces de museu per la seua escassetat i factura primitiva. Les últimes van ser fabricades cap a les darreres dècades del segle XIX. Podem comptar amb els dits d'una ma les que resten i romanen encara a la seua cova original. De tard, en tard, me'n trobe en alguna en femers i abocadors; per cert que la darrera l'he vista al bell mig del rovell del poble, solitària, en un solatge troglodític del que fou barri de Ribera, en la urbanitzada Rambla del Poble, al costat d'angrusaores i esgoladors infantils. 
Una porta de Museu a la Rambla

Gronses
                Pius i gronses han enriquit el nostre vocabulari. Exemples: el piu o membre masculí, o els malnoms el Tio Piu el del fem, la Piua del carré Colom, o l'expressió estar empiguâ, que apliquen a les dones amoroses. Sobre gronsa, tenim la popular angrusaora, angrunsa-se, angrusaorâ, o una ca(d)ira desgronsâ, sense oblidar la cançoneta “A la bona angrunsâ, que Déu provirà; si no plou hui, plourà demà”.







31 d’octubre del 2011

Immemorial Boleta del Queixal

Avui, vespra de Totssants, celebrem a Crevillent la festa dita La Boleta del Queixal.
El cerimonial de la festa, fins la dècada de 1980, consistia en que tots els xiquets acudien a les escoles carregats amb un regal per al mestre. Els obsequis solien ser bastant senzills, allò que hi havia per casa: un bescuit, una tonya, una dotzena d’ous, un grapat de llimons o una cistella de magranes, i els que més podien un pollastre, un conill o un colomí. Tots hem sentit la dita: "Passar més fam que un mestre d’escola", així que la Boleta del Queixal vindria a paliar una mica la miserable existència dels antics docents.
Amb el pas del temps el gremi de mestres de primària va passar a ser funcionarial i axi, poc a poc, va anar adquirint més dignitat i unes majors prestacions. Paral·lelament, les famílies del poble van augmentar el seu nivell de vida, en gran part pel creiximent de les fàbriques locals. Cap els anys setanta del segle passat, la festa havia començat a decaure i a adquirir un incòmode tel de ruralor, i per tant, a fer nosa social. Els mestres que eren destinats a Crevillent, quasi tots forastés no comprenien el sentit de la festa: ja havien deixat enrere els anys de la fam i la misèria i ara eren funcionaris amb un jornal digne i garantit. A més, a més, els humils regals domèstics i rurals havien anat esdevenint productes comercials, de manera que els xiquets, o millor, dit, les families van acabar entrant en una cursa competitiva per veure qui portava el regal més lluit. Els fruits del bancal i el forn van donar pas a les colònies, corbates i altres objectes elegants.
Els poquets manyacos que seguien duent fruits i menges tradicionals eren cruelment ridiculitzats pels seus companys modernitzats. Així que mestres, pares i autoritats es van afanyar en acabar amb els agravis, les burles i celebracions de pagés. Tots plegats van crear una festa nova. I així neixia La Boleta del Queixal contemporània que ara només és un jorn folklòric,  sense regals, amb tallers didàctics, teatrets, espectacles i altres reboboris, res a veure amb la primitiva diada. Quan no es comprén el veritable sentit d’una efemèride, aquesta esdevé folklore -en el sentit pejoratiu de la paraula-. I es que aquest jorn amb nom tan peculiar, lluny de ser una mena de dia del Mestre qualsevol, és una conmemoració solemne que cal emmarcar dins el cicle pietós de Tots-Sants. La Boleta, per mi no és altra cosa que el Bonitas llatí o almoina que els cristians antics havien de realitzar en totes les dates importants com Nadal, Pasqua, Festes patronals i Omnim Sanctorum. I sobre el Queixal, pense que és una corrupció del vulgarisme Die Omnia Sants.
Xiquets en la capta de la Hora del Quijal
a Navarrés

Tot plegat, fa que la nostra Boleta del Queixal siga una relíquia etnològica que conecta directament amb la desapareguda Auroreta del Queixal de Petrer, la Hora del Quijal de Navarrés i la Hebrica del Quijal de la catalana horta de Múrcia, i tot alhora, i salvant certes distàncies, amb el modern Halloween del nostres fills.

24 d’octubre del 2011

Cançó del Paco el Nelo a la Tia Maria la Conilla


Arràn la publicació de l'escrit sobre l'Obra, m'assabente que un nét de la Tia Maria la Conilla, el Paco el Nelo, li va compondre una cançó. Me l'envia juntament amb una fotografia que apareix en la caràtula del disc Crevillent al cor. La lletra venera la mestra de l'Obra de la Salut, i no sembla amor desmesurat de nét, atés que són molts alumnes i coneguts que parlen meravelles d'ella. Val a dir que el Paco Ferràndez, el Nelo, és un home lluitador com la seua àvia, empresari de l'estora (una espècie en extinció) i músic prolífic, que no sols canta sinò que escriu les seues pròpies lletres, naturalment en la llengua del seu poble. M'envia la cançó i es disculpa perquè està escrita en el seu valencià de Crevillent, de carré, el valencià que parlàvem en els anys 60 i 70 del segle passat. Però les disculpes sobren, perquè el crevillentí, amb la seua càrrega de paraules genuines i fonètica medieval, minimitza qualsevol perturbació forània. Tan de bò tots els magnífics cantants i poetes que té el nostre poble tingueren l'orgull del Nelo d'escriure en la seua llengua!
          Vet ací la lletra:
En el Barri de la Salut,
molt apropet de la Ermita
va naixer una gran señora
que tot el mon conexia

Maria li diuen de nom
y de apodo la conilla,
enamorat dels seus nets
dels nebots i de sa filla.

De jove va tindre un amor
Que era la seua alegria
Li va durar tan poquet
Que ni ella su creia

Tia Maria, Tia Maria,
Te portarem en el cor tota la via
Tia Maria, Tia Maria,
Sempre te recordarem en alegria

Recorde aquells estius
En la playa del Pinet
En la Cañá dels Moreres
Y també en el Castell Vell.

Persona de conviccions era,
Una flor presumida d’esquerres
Sempre ha segut
Fins a la seua vida

Tia Maria, Tia Maria,
Te portarem en el cor tota la via
Tia Maria, Tia Maria,
Sempre te recordarem en alegria.

14 d’octubre del 2011

L'Obra de Cagons

La Font dels Xorros de la Salut
Els nostres parents més grans molt sovint rememoren la seua infantesa més remota. Conten que a Crevillent la primera escola que anaven els manyacos l'anomenaven Obra de cagons o senzillament l'Obra.
En la nostra llengua, la paraula cagó acostuma a ser sinònim afectiu de pàrvul, de xiquet que encara fa servir els bolquers. Cagó utilitzen els habitants de la Cerdanya, de l'Urgell o de Barcelona, i a l'Urgell, per cert,  diuen Estudi de Cagons al mateix que la referida Obra nostra. Potser Obra és una reducció d'Obra Pia.
Com que aquestes escoletes quedaven fora de l'ambit municipal, i per tant fora de l'educació pública, potser algunes d'elles originàriament fóren subvencionades amb almoines mitjançant l'església, es a dir l'obra en realitat es deuria de dir l'obra pia, el producte de la beneficiència. De tota manera, això és una suposició, atés que la paraula 'obra' té al poble amplis significats, per exemple per a parlar de la construcció i també les feines de cuina són conegudes com 'fé obra'.

L'Obra escolar de començaments del segle passat acollia xiquets i xiquetes durant l'horari laboral dels pares, la mateixa funció que les guarderies actuals i potser també de les escoles de primària ja que allà n'havien d'infants amb més set anys.


Potser l'Obra més afamada i concurrida del poble va ser la de la Tia Maria la Conilla, dona molt estimada pels seus alumnes i àvia de la coneguda família dels Nelo. Tenia l'escola en una cova de la Salut a tocar la Font, però arreplegava manyacos de tots els arredors: de l'Àngel, la Baiona, el Pelut i fins i tot de l'Alt de la Barcelona. Ja podem imaginar quines serien les activitats dels xiquets en aquelles escoles, les mateixes que ara, cantar, ballar, escoltar contes i jugar. Nogensmenys se'ns diu que la Conilla i la seua ajudant, sa filla, tenien molt d'art estimulant als xiquets amb la imaginació, així els feien endivinalles fent-los mirar  les ombres de les persones que passaven pel carrer i que es reflexaven en les parets de dintre: A vore, qui vé ara, la Tia...? a vore si hu sabeu.
A la vesprada, en acabar l'escola, una tonada general se sentia des del Barri del Pont fins a la Penya-i-Cendra:
    ia mo n'eixim de l'Obra,
    arròs-i-perola,
    arròs-i-caganyius,
    xiu, xiu, xiu, xiu...
   (i els cagons s'ajupien)
       Explica el Manolo el Montoya (que en glòria estiga) en el seu excel·lent llibre Canciones Populares Crevillentinas que en una altra Obra de Crevillent els xiquets li cantaven a la seua mestra, Donya Margarita, la següent cançoneta:
                 Donya Margarita
                 quan pixa s'esguita,
                 quan caga s'esgarra
                 i quan beu se li veu...                                

29 de setembre del 2011

Sant Miquel se puja la brena al cel

Els canvis horaris que efectuem dos voltes a l'any responen a acords polítics i econòmics internacionals. A la Unió Europea avancem o endarrerim les busques del rellotge tal dia a tal hora, segons un calendari establert per una determinada comissió. En l'època pre-industrial les activitats domèstiques quotidianes i el treball es trobaven condicionades pels ritmes estacionals i per unes determinades efemèrides. El dia de hui, Sant Miquel, era una d'eixes celebracions assenyalades. Era jorn tan important que, fins i tot en temps de guerra, s'arribava a fer pau i treva.
Sant Miquel, qui Joan Amades qualifica d'heroi de poder inaudit, va ser l'àrcangel que va arrabassar al diable l'ànima de Jaume I que l'abaixava vers l'infern i la va pujar al cel. Un dels atributs d'aquest sant són unes balances que diuen serveixen per a pesar els pecats i virtuts dels mortals, es a dir, Sant Miquel és una mena de mostassaf celestial que s'encarrega de constrastar les bondats i maldats dels mortals per veure qui és digne d'entrar al paradís. No és estrany, doncs, que els professionals que treballaven amb productes preciosos com argenters i joiers el tingueren per advocat. També en certa lògica hom podia pensar que sota la seua protecció anual se signaren contractes i s'arreplegaren els impostos i pagaments de tota mena.
En el cas de Crevillent fou així: Els contractes d'arrendament dels monopolis del marquesos d'Elx com els molins, almàsseres i recaptació dels delmes i tributs s'efectuaven el dia de Sant Miquel. Sant Miquel també és patró de la gent d'armes i dels estorers. Sant Miquel era, com hem dit, sinònim de pagaments de delmes i contribucions. També hui era data de canvis casolans. Per als antius, pels volts d'aquests dies començava la tardor i començaven els costums i horari d'hivern. Els nostres avantpassats més recents a partir de hui es movien del llit més tard i s'avançava l'hora de sopar. Sopar més aviat significava per als xiquets perdre la brena i per a les mares un estalvi. La gent gran del poble se'n recorden de menuts i relaten com les seues mares en plorar per la pèrdua de la menjadeta, aquestes replicaven:  "Sant Miquel se puja la brena al cel" i saben "que volia di que com per eixos dies acurtava el dia es xiquets se queaven sinse brenà ja que sopaven prompte... En està acabant-se setembre, mon pare que estava filant i sentia repicà i dia: -això és Sant Miquel! Ara acurta el dia. No demaneu que brenà que Sant Miquel se puja la brena al cel-".
Sant Miquel compta amb carrer al poble, el més curt i escarransit carrer de Crevillent, sobretot després que la seua meitat fóra sacrificada per a fabricar la placeta de l'Ajuntament. En aquest carrer hi havien dos bells plafons de ceràmica del segle XIX que ja fa molts anys van desaparéixer. La imatge del sant també era passejada en una processoneta i segons el pare Martínez era de tal detall i perfecció que superava a les de Redovà, Enguera i Formentera.

23 de setembre del 2011

Es dones resaores

              Temps arrere, al nostre poble hi havien dones que organitzaven i dirigien oracions per l'ànima dels finats durant la vetlla domiciliària i jornades posteriors. Eren conegudes popularment com es dones resaores. Sembla que el nom era ben estés en els territoris de llengua catalana. Així l'imprescindible Diccionari Alcover-Moll (DCVB) ens diu: RESADOR-ORA: "Dona que s'encarrega de passar el rosari a la casa on hi ha un mort (Maestrat)". I efectivament veieu que diu una testimoni local d'uns vuitanta anys:
               «Ans havien dones resaores. Quan havia un mort es quirdaven as cases pa que resaren el rosari. Es dones del veïnat acompanyaven a la resaora en es seus resos. Fa poc se va morí la Carmeta la Rina que va sé una resaora d'eixes, ben nomenà. Si se moria algú, a's huit dies o així, feen una novena en la casa; anaven nous dies a resà a cal difunt. Ma mare, per exemple, anava a moltes novenes. Què tenia roba que cosí? Anava cosint i contestant tot allò que resaven. Atres dones, què tenien que fe pleita? Se llevaven el cabet i xiqui, xiqui, xic... pleita feta. I n'havien atres fent bordo... i estaven aixina: fent la faeneta i contestant-li el reso a la resaora. I tot això, era io una xicona i anaven a Ca tia Rina,i ans a Ca una atra dona que no me'n recorde com li dien. La Tia Rina va anà después de l'atra. Si erem grans i vaig anà un dia a la iclésia fa nou anys! i no sé a que vaig anà...i estava la Lola la que vivia en Cal Tio Pepitons... i també era una resaora d'eixes. Que a voltes no poïa anà la Tia Rina, anava la Lola i anava ella dirigint el rosari. Començava, i la gent, pos contestant-li: «Padrenuestro... »...i tornava... «Padrenuestro... »..." Ahí en Llorenç, al costat de la cova, sas? En Ca Tia Tereseta, no sé si se va morí la Tia Tereseta o el seu home, van fé una novena en dones. Resaven un rosari i encenien una mariposa i la posaven damunt la taula. La dona resaora estava resant, sentâ en una caireta en es mans plegaes i es dones anaven fent faena i contestant-li»
               Val a dir que la seua era una obra pietosa i si rebien una petita compensació, acostumava a ser en espècie, normalment productes del camp i menges casolanes:
              «Denans en es morts, pa pasà la nit en es cases sacaven lo que tenien: rotllets, tonyetes, tramussos o una botella d’aiguardent»


17 d’agost del 2011

Entre paleres i figues de pala

Els darrers anys una malaltia assola els palerals del país. Ben pocs se n'han lliurat de la plaga de cotxinilles del Perú -Dactylopius coccus- que extreuen la sàvia de la palera -Opuntia ficus-indica- i l'envaeixen amb una mena de teranyina o cotó. Les pales o fulles, mica en mica, es panseixen i moren. Alguns pensen que com no ha estat una espècie nativa sinò importada, la seua desaparició només posa les coses al seu lloc. Potser sí, però si es perden per sempre, perdrem quelcom més que una planta forastera, atés que ha enriquit els nostres paisatges i la nostra cultura des de fa segles. Són tan familiars les paleres entre nosaltres que els europeus septentrionals les associen als clixé de les cultures mediterrànies i especialment a les islàmiques. Van estar pintades pels romàntics dinovens que viatjaven pel Regne de València buscant reminiscències orientals, com així va fer el nostre estimat provençal Màrius Engalière que les va inmortalitzar al costat d'homens i dones en saragüeis i bates arredors les coves del Pont Vell.
Asalvatjada a la serra, la palera a dins del poble era conreada en margens i talussos per evitar solssides i alhora proporcionar aliment estacional als humans i a les bèsties. Nomenats són encara els denssímins palerals de le lleixes de Baiona, Matxa, el Canastel i Ribera, autèntiques bardisses que envolten d'aigua en conserva i punxes les cases i les coves.
Ara bé, si hi havia una extensió de paleres famosa en temps dels nostres avis i pares, aquesta era la que creixia a la banda dreta de la Rambla, enfront d'on s'erigeix avui l'obelisc de les glòries floclòriques crevillentines, en antic siti dels Boyer. Segons els grans:
“Allà havia un planissà de paleres tan ampla que havien sendes i tot pel mig pa passà la gent. Havia un home, el Tio Nico, que tots es anys collia i pelava es figues d'aquella contornà pa vendre-les com si foren goles en un carret pels carrés del poble dient: Figues de pala, aquí se les pele!”
Per be que el seu consum ha decaigut des dels anys de 1950 ençà, en arribar l'estiu sempre hi hagut gent afeccionada a fer figues de pala . Enguany el Paco el Perea ens ha fet una il·lustrativa demostració de tots els passos que realitzava el collidor. El principal obstacle de les paleres són les punxes i després el brancatge extraordinàriament compacte que dificulta l'accés al fruits.
Per eixir victoriosos en aquesta empresa s'han de fer, doncs, les coses amb cervell de llauraó. El primer que caldrà és cercar una bona i llarga canya madura. En un atapeït canyà el Paco en tria i talla una. Una volta pelada, amb una navalla li practica dos talls a la testa de, més o menys, un pam de llarg i aconsegueix així quatre llenques que faran de dits. A continuació li emboteix una llosqueta dins el buit de la canya i que expandirà els dits fins tenir l'amplària d'una figa; li fa una lligassa i ja té l'instrument acabat. Endinsa la canya en el paleral, agantxa la figa, la roda, la dessoca i al cabàs.
En ser collides les figues, hem d'arrencar-les les punxes, la qual cosa també té el seu secret. El nostre amic, agafa la falç i talla un grapat de ramulla de soses per confeccionar una granereta. Aboca les figues a terra i les agrana, tot barrejant-les amb la pols del bancal. Amb quatre agranades les punxes desapareixen. Ara, a pelar-les i a la panxa. Ens diu que ans de mossegar-les recitaven:
"Te talle el cul, te talle la flò, te punxe el cor i te mane a l'atre món".
Se sol dir que l'única cosa enfadosa d'aquesta fruita són les vinces o llavors, molt abundants. Tot i que en tenim notícia de molts altres usos tot arreu, a Crevillent fóra del que que hem dit, també hi ha la figa de pala en forma de confitura gelada en la carta dels postres del Restaurant La Estrella de África.

10 d’agost del 2011

A mirà a la Fira, a comprà a's barraques!




Per aquestes dates, durant tot el segle passat, al Passeig del Calvari es podia gaudir de la Fira en honor del gloriós Sant Gaitano, copatró de la vila. La canícula a Crevillent sempre ha estat agostenca i en aquests dies de calor apegalosa i nits tropicals de palles arribaven les variadíssimes atraccions i les barraques de joguets, de tir, de tòmbola i fins i tot de joieria.
La Fira era muntada per gent de tota arreu: elxans, xativins i, sobretot, per nadius de l'horta d'Oriola. Els firants i barraqueros eren forastés de Callosa, Coix o Albatera que parlaven del bell oriolà del món i, a pesar la fama que tenen els d'aquest gremi ambulant, era una colla molt sacrificada i treballadora. Es desplaçaven amb tota la família. Grans i menuts alçaven la barraca a la fresca, durant les hores nocturnes i l'alba. La seua barraca era sa casa en tots els sentits. Menjaven a fòra, en una tauleta a recés de reduïts sombralls i porxades. Dormien a dintre en l'estret corredor que hi havia entre les prestatgeries i les parets, gitats sobre un matalasset en el sòl-de-terra de fusta. Pels matins emparellaven i adreçaven els objectes, agranaven i i se n'anaven a les fonts del passeig a omplir d'aigua els poals per poder arruixar al davant del negoci. El dies grans de la fira anaven des del cinc que s'encetava, dia sis Sant Salvador i dia set Sant Gaitano, i la cosa, més fluixa, s'allargava fins la Maredéu d'Elx. Quan no existien les vacances de conveni laboral, aquests tres dies patronals de mercat extraordinari eren gairebé els únics que els crevillentins deixaven la faena. Al Calvari s'aplegava una gentada impressionant, només comparable amb la que en el mateix lloc es congrega els Divendres Sant. Eren nits de passejar, de ballar, dels cavallets, de la nòria, dels cotxes de topades, de menjar faves bollides, caragols i, sobretot, meló d'aigua.
La diversió més gran dels menuts, però, era mirar abovats els atapeïts aparadors que mostraven les més diverses joguines. Per Nadal venien els Reis carregats, però a Sant Gaitano era la fira. Els fillols frissàven esperant que el compare els firara el joguet que els manyacos s'havien mirat i remirat durant els dies previs.
Aquesta cerimònia estival de mirar i comprar va ser tant general i va tenir tant de pes al poble que va originar la dita: A mirà a la fira, a comprà a's barraques! que el crevillentí burleta obsequia a l'observador primmirat, per tal d'ahoixar-lo.