16 d’abril de 2012

El Combregà de Sant Vicent

Sant Vicent Ferrer
Fa unes dècades, no pas moltes, la festivitat de Sant Vicent Ferrer era d'allò més celebrada. Els carrers s'agranaven, arruixaven i enramaven de baladre, romer i molta altra flora primaveral. Els balcons més distingits de la Plaça, la Vila i el Pont lluien les cobertes més cares i boniques. Voltejaven les campanes de bon de matí per anunciar la festa del Patró del Regne valencià. Era costum que les autoritats religioses visitaren les persones malaltes als seus domicilis per tal d'administar-les la comunió. La comitiva anava amb els retors sota pali, acòlits i banda de música. Aquell acte es coneixia com El Combregà de Sant Vicent
El Combregar de Sant Vicent a Gata
La devoció per Sant Vicent era tal que les estampetes, gojos i auques del Sant es venien per centenars el dia dela seua efemèride. Moltes cases i coves del poble tenien penjada la imatge darrere la porta, com protector de la llar. Desconec la raó per la qual a Crevillent va decaure el fervor vicentí. Encara cap el 1960, deuria ser popular perqué es va batejar la més gran avinguda del poble en el seu honor; i fins 1980, va ser festa de vesprada per anar a brenar. Un bon dia, els manadors del calendari domèstic van decidir sacrificar la diada, segurament en profit d'algun altre sant, i avui ningú ja no se'n recorda de Sant Vicent, ni molt menys del seu Combregar. 
La Campaneta del Combregat
Convé saber, a més, que, independenment de la festa de Sant Vicent, l'assitència de l'eucaristia als impedits, malalts i moribunds era obligatòria. El dia de Sant Vicent era una comunió amb provessó, però el Viàtic havia d'eixir sempre que fos menester. Així va ser corrent pel poble veure fins els anys de 1950 un pintoresc seguici presidit per un sacerdot, dos monesillos o escolanets i alguns dels parents del malalt. Un dels monesillos portava una ombrel·la vermella per cobrir el capellà, i l'altre anava picant una aguda campaneta. Conten que en veure la comitiva hom havia de senyar-se i "te tenies que agenollà, fóra a on fóra, enmig del carré, o a dintre de casa". A Crevillent el Viàtic es coneixia  popularment com "la Campaneta del Combregat", frase a la que encara s'aludeix en sentir nomenar un instrument com aquest. 

15 d’abril de 2012

La Pasqua des Congrets

Congrets del Forn de l'Angelita Gomis
El segon diumenge després de Glòria comença a Crevillent la Pasqua des Congrets. Si la setmana anterior la Mona era la protagonista a totes les brenes, aquesta era el Congret.  Les brenes es desenvolupaven en els mateixos llocs i amb els mateixos cerimonials però amb el Congret com a protagonistaEl Congret és una mena de coca dolça, llarguera, de la mateixa pasta que les tonyes i les mones. La principal diferència, a banda de la forma, és que el Congret no porta el típic ou dur de les mones. Aquest és el Congret tradicional, el que al poble es podia menjar tot l'any i el que s'ajusta a la definició que dona el DCVB: Panellet de farina, sucre i ous, de forma oblonga i consistència blana. 
Nogensmenys el Congret de la Pasqua Granada o des Congrets portava un ingredient particular que nosaltres l'anomenem de forma arcaica (com tantes voltes ho remarca el nostre Joan-Carles Martí): la matalafúa. Coneguda també a altres llocs com batafalúa i matafaluga, aixó són simentetes de la planta de l'anís. De tota manera, aquests Congrets d'arredor Sant Vicent, acostumaven a ser una mica més grans i més secs que els d'habitual. De la mateixa manera que les Mones, els Congrets de Matafalúa o de Sant Vicent, només es menjaven els dies de brena, car era "pecat menja-ne fora de Pasqua"
Val a dir que fins fa cinquanta anys al poble hi havia un tipus de pa que s'anomenava Congre. El DCVB, ens diu astò sobre CONGRE: Coca petita, de forma ovalada amb pessiguets damunt, feta d'ous, sucre, oli i matafaluga (Tortosa, Benassal). Com veieu aquesta descripció recorda més aviat al Congret que no pas al Congre, però aquestes varietats i subvarietats no fan més que enriquir el món de la gastronomia catalana, plena de formes locals i arcaismes. Una cosa queda clara, Congres i Congrets han pres el seu nom del Congre, peix, llarguer i arrossegadís que els nostres Santapoleros coneixen tan be. 
Mireu que diu la gent gran en una conversa espontània sobre tot això:  
     "Vo'n recordeu des congres de civà que mos menjavem en oli? Què bons i tendres que                estaven. Ans havien pans, congres i congrets. Es congres eren es barres que diem ara (...) congre li diem entonses a un pa de civà, allargat com una barra, perquè en n'havia un atre pa de civà, reó, que era un panet, que costava més de menjà (...) La primera Pasqua és la des tonyes i mones, i después ve la des Congrets".
Llavoretes de Matalafúa
Durant els anys de 1960 i 70 el popularíssim Congret va haver de competir amb tota una sèrie de productes industrials forànis que venien carregats d'una forta publicitat. Així que als forns vam començar a vore Congrets amb nata, vainilla o xocolate. En el present el Congre, com tots els pans tradicionals, ha desaparegut en favor dels televisius, Xapata, Gallego i altres. Han desparegut, millor dit, els noms, perquè les textures i les formes sempre les hem tingudes aquí. Cada forn del poble coïa d'una forma particular. La gent triava quin li anava millor per al seu paladar i dentadura. Pa xafat en feia el Porrut, Pa d'escorfa grossa, el Califa, Pa bla, "com un bescuit", el fulà, Pa ben cuit "com una estella" el mengà. I que dir dels Congrets? La darrera volta que en vaig demanar un a una geladeria em van donar una cosa que semblava més un xurro que no pas el Congret de tota la vida. M'explicava la geladora que "la gent vol un congret que se parega as fartons, llarg i prim, pa mullà. El Congret de Crevillent no cap en un got de civà" Què hi farem? Ans els tallavem per la meitat i n'eixen dos per a mullar. Bo, gràcies que encara els diuen Congrets, però no s'asemblen ni de lluny. I be, no cal dir quina ha sigut la sort dels Congrets de Matalafúa que hom menjava tal dia com avui. Demaneu-ne al vostre forner.

8 d’abril de 2012

La Pasqua des Mones

Segons el cicle cristià, avui és Diumenge de Resurrecció. Passats els rigors i ascetisme de la Setmana Santa, s'enceta la Pasqua Florida, un periode més festiu i relaxat. Els nostres pares i avis el coneixen com la Pasqua des Mones, en clara referència a la menja més consumida en aquests dies. Les mones al nostre poble són bastant senzilles, pràcticament una Tonya amb un ou dur, l'ou de la resurrecció. Les mones solen ser regalades als manyacos pels seus compares, oncles i avis. Avui i demà el poble quedava buit, tots se n'anaven a brenà al camp. 
La brena era l'àpat més assenyalat, per que era el moment en que es menjava la Mona. A pesar que s'anomenava brena, en realitat comprenia totes les menjades del dia. Les cassoles portaven abaejo, conill en tomata, ous estrellats i llonganisses amb que s'esmorsava. Per dinar, les peroles coien l'arròs sec de conill i pollastre. I per berenar tot el que sobrava, més la Mona. La Pasqua des Mones se celebrava tota la setmana, per be que els dies principals eren Diumenge i Dilluns. Els rodals on la gent anava a berenar, depenia dels barris on es vivía. Així, per exemple, els del Pont se’n pujaven a l'ermita de Sant Isidro i als replans de garrofers del Canastell, prop la coveta de Sant Pasqual. Els de l’Àngel, la Salut i Llorenç freqüentaven la Penya Reona, la Penya-i-Cendra, el Còssil, les Tafulles del Batistot, el Fondo des Porrues, i les Ermitetes.

Tal era la quantitat de colles de berenadors que celebrava la Mona a defora que fins els anys de 1980 calia matinar per agafar un lloc còmode. La Mona, com tots els menjars ancestrals, duia aparellat un mínim ritual. Agafant l'ou, hom se senyava de galta dreta a esquerra dient: 
“Aquí me pica, aquí me cou, per la boca me menge la Mona i aquí (en el front) m’esclafe l’ou”.
                 La cerimònia d’esclafar l’ou, també podía fer-se recíprocament i per sorpresa entre les parelles de nóvios. La fadrinalla, a més de menjar, ballava, jugava al mocador, a marro, a Puny o boina i a molts altres. El mateix passava al Calvari, on, tots acudien cantant i en desfilada, en haver-se post el sol. Aquí continuaven la gresca fins ben avançada la nit. Eren dies de gran frenesia. Les danses, els jocs de parella, eren idonis per crear emparellaments de xicons i xicones. Aquelles estones s'esdevenien propicies per festejar i sentir els primers tremolors de l’amor. Moltes parelles (i embarassos) neixien, en aquestes dates. 
També era molt típic volar l’estel, o com diem nosaltres, l'estrella. Les estrelles s’havien fabricat els Divendres i Dissabte Sant, dies anodins, de dol i silenci absolut. Amb unes canyetes, una mica de cordell de cotó i paper de periòdic i de seda, es confeccionaven, i tot apegat amb gatxeta de farina. A Crevillent s’anomenaven de forma general “estrelles”, i hi havia, segons les formes: estrelles, cometes, abaejos, guilotxes i serenos. Durant les plàcides vesprades de Pasqua els muntanyàs de les coves altes del poble s’omplien d’estrelles de mil formes i color.
 

6 d’abril de 2012

Divendres de Pa Torrat i Coca

La Setmana Santa crevillentina és coneguda internacionalment. L'extens repertori de processons, la solemnitat, la conservació de tradicions, i especialment els magnífics conjunts escultòrics que aquests dies recorre el seu trencat carreram, l'han fet digna d'aquesta popularitat. En altra ocasió parlarem dels seus passos, de la seua relació amb el patriciat local, del nom amb els que foren batejades pel vulg les obres d'escultors com Riudavets, Flotats, Benlliure, Garcia Talens, Geriqué o Yúdez. Ara, però ens detindrem en la gastronomia pròpia del Divendres Sant crevillentí. Aquesta ve condicionada per la prohibició cristiana de no menjar carn. Avui, la gent o no es gita, o es mou de matinada per anar a sentir les dianes i contemplar les primeres desfilades. Es desdejuna fort, per exemple, amb xocolata i Tonya o Bunyols, i amb això s'aguanta fins l'hora d'esmorsar. La multitud s'aplega al Passeig del Calvari per veure arribar els passos. Quan són tots a dalt d'aquell pla, la gent cercava una taula a les terrasses dels diversos bars i tavernes de la contornada. El menú es, idefugiblement, el Pa Torrat. Mullat d'oli i sal i acompanyat per faves tendres, alls, lletuga, i sobretot, d'abaejo o bacallà. Un bon porró de vi negre fa més digerible l'àpat. Sembla que el costum del pa torrat el van arrelar els portadors -agarraós- voluntaris dels passos. El Pa Torrat i el Vi, era el modest obsequi per realitzar aquesta feixuga faena. 
L'armueso, entre mos i glop, s'allarga fins gairebé l'hora de dinar. Els forns de barri i els domèstics ahir van coure, a més de pa, Coca. Les coques a Crevillent, són presents tot l'any. L'afició per elles només es comparable a la que hi ha cap l'arròs sec, ara dit paella. De coques durant la Setmana Santa se'n mengen de tot tipus, fugint les d'ompliüra. Potser, les més tradicionals són l'austera Coca d'Oli, la Coca de Sardina de Bóta, la Coca d'Ou i Tonyina, la de Pemintó, Tomata i Albergínia, i, sobretot la Coca de Boqueró amb Ceba, autèntica estrella del Divendres Sant. Els crevillentins encara soparan i, a l'endemà dinaran els mateixos plats, restes suculentes del dia anterior. 
La trascendència del Pa Torrat i les Coques ha superat la taula i s'ha fixat a la llengua. A Crevillent diem: El Pa Torrat en el ventre sempre cap, en al·lusió a la seua fàcil digestió. Una de les composicions instrumentals més escoltades avui de les bandes de cornetes del Marxalato i del Pollastre serà també la cèlebre Pa Torrat i Vi, amb que escomencen moltes provessons. En referència a la Coca diem: Nyàs coca!, exclamació taxativa o, S'ha girat la coca, quan han canviat radicalment les circumstàncies de qualsevol situació. 

1 d’abril de 2012

Diumenge Rams, qui no estrena no te mans


És força coneguda aquesta dita arreu el país, també a Crevillent. Hi ha dates, tal com vam veure en parlar de Sant Miquel, que tenen major contingut que figura als calendaris. El Diumenge de Rams és al nostre poble dia de gran provessó. Els sons greus i profunds de la Bosina de la vespra, anunciaven ahir dissabte el gran dia. Avui, ix la gentada amb palmes blanques acompanyant el pas de la Burreta, per conmemorar l’entrada de Jesús a Jerusalem. És la primera cita general de la Setmana Santa. En temps passats, aquests jorns eren de festa major, els més lluits i concurrits de l’any. Hi havia molt de fervor i pietat cristiana lligada als episodis de la mort de Jesús, però, sempre quedava lloc per al rebombori, el festeig i el sarau. Poques nits de frenesí com la del Dimecres Sant, sopant amb familia i esperant els passos amb les novietes i els amics. I millor encara que el dimecres, la matinada del Divendres Sant, que amb l’escusa d’anar a escoltar dianes de cornetes, els fadrins, ronden i empalmen amb l’alba per primera volta en la seua vida.  
Així que el Diumenge Rams encetava el cicle de manera triomfal. Els xiquets havien d’anar ben mudats, com es deia abans, i amb alguna peça de la roba estrenada eixe dia. L’acte d’estrenar no és banal, te unes connotacions culturals remotes que se solen ignorar. Segons Joan Amades, qui estrena roba eixe dia, perjudica el dimoni. Si són uns pantalons, se li fa caure un dit. Si s’estrena un vestit, se li fa caure la cua. Les palmes a Crevillent era costum que les regalaren els compares o padrins als seus fillols. Ans que res les palmes les portaven a beneir, com encara es fa. En acabar, la provessó pels carrers principals, i després, els xicons i xicones solien anar a visitar els familiars, per tal d’arreplegar alguns cèntims. En aquest sentit era un dia com el Cap d’Any, dia d’arreplega general de diners per unflar la vedriola. En arribar a casa, els pares lligaven la palma al balcó, de gaidó. Hom creia que la palma donaria bona sort i protecció a l’infant. En els balcons restaven les palmes penjades fins l’any següent, en que, algunes eren portades a l’església per ser cremades i utilizada la seua cendra el Dimecres de Cendra.
A Crevillent, ha estat habitual que les geladeries de la Plaça, la del Sisco el Caldós, la del Sebastià, o la de la Tia Maitrues i el Ximo, al carrer Sant Josep, tal dia com avui, posaren a la venda les primeres orxata i aigua-i-civà de la temporada. Nogensmenys, era el dia que, de facto, entrava la primavera, el bon oratge. La manyaqueria, estrenava, doncs, robes clares, faldilles i pantalons curts.