31 de gener del 2012

Sarments de planta mula amorgonats


Cep de Planta mula
         Avui trobem al Perea fent un planter de vinya autòctona. Els ceps que hi te comencen a envellir i convé anar renovant si vol tenir bona collita en el futur. És per això que ha decidit reproduir les plantes mitjançant esqueixos. Com que ara a Gener havia d'esporgar, aprofita i tria els sarments més lluïts per a l'ocasió. En un racó de terra blanca de la canyà, cava una dotzena de clots. El Perea, amb el seu elegant valencià aprés en els anys de1950, quan va venir al poble des d'Albatera, ens va explicant la faena:

Sarment
       "Aquí estic amorgonant sarments, com me va ensenyà mun pare. Este matí he estat esporgant la vinya, que ara està morta, i així aprofite alguns sarments pa morgons. Mun pare es tallava sempre en la mimba de la lluna, después de Nâl. Mun pare dia que es clots pa's morgons havia que fe-los estrets, casi com una regata i fe-los mirant a mig dia. Ara que tenim el clot fet, gitem dos pams del sarment baix terra. Aboquem la terra, però no de la que hem sacat en l'aixâ, sinò de la que ha-hi per baix des soses des costats, que te brossa i fem: aquí tot és terra marga i això no és bò. Es ulls del sarment es deixem mirant pa fòra, pa'l cel.
Gitant el sarment
Deixem un pam fòra de terra i tallem de gaidó per dalt del nyuc, pel mig de la canya, aixina si se podrix no li fa mal al nyuc que és per ahon borrarà el morgó. Ara busquem un cantal i el posem aquí, apegat, fent força, pa que'l sarment estiga dret. Incà que convé deixà la terra xafà per baix, per damunt li deixem terra molla i fem un cavalló com l'aixà de alt pa un guaret(escocell), pa que en ploure, l’aigua, dormga en la mata. 
I astò (aquesta forma de plantar) li diem també amorgonà perquè és com amorgonà un jasminé, incà que la rama estiga tallâ de la mare. També se planten d'estaca es figueres o es oliveres, però en conte de gità la rameta, es posem dretes, i això no és amorgonà. Si no plàntec astò, se morirà la planta mula. Denans tots tenien planta mula i raïm negre del poble. Ara vas a busca-ne as vivés i no en trobes. I aquí, que ha-hi bona saó, deixe uns sarments per si en ixen fallats, això sempre hu fea mun pare".
            Si tot va be, en quatre anys, el Perea tindrà una mica més de raïm del país per a poder seguir bevent vi de collité. Ell se'l planta, ell se'l cull, ell se'l pisa i ell se'l beu. Val a dir que és un dels poquets que encara manté la tradició vinícola autosuficient i amb espècies heretades dels antius. Salut!

24 de gener del 2012

Me'n vaig a fé mòta al Salâ


                                   
            En acabar-se la guerra del trenta-sis, la misèria i la injustícia es van instal·lar fèrriament a Crevillent. Van ser anys negres, duríssims, de repressió, terror i venjança franquista. L'àmbit econòmic es trobava desfet. Les fàbriques del poble, les poques que encara treballàven, ho feien a mig gas o temporalment. La gent es guanyava les garrofes de mil maneres: fent dinaes de llenya, fent pleita, estorant, gelant, filant....
Predominava la faena manual, ocasional i mal pagada. L'autàrtic estat militar, llavors, només podia oferir racionament i obra pública. Devers els anys 1941-42, trobem el paradigma local als aiguamolls del Fondo. En aquelles dates, pels matins, abans de les set, colles d'obrers desfilaven Camí del Botx avall en direcció al Fondo. Anaven, com deien ells, a Fé Mòta al Salâ, això és, a construir un enorme talús de terra que formava part del sistema d'embassament que la companyia hidràulica Riegos de Levante tenia a la Segona Elevació. La nostra vocació de recerca ultralocal, o millor, ultracasolana, ens fa recórrer als testimonis més nostrats, com el pare d'un servidor. Germàn Menargues, ens explica que ans d'anar-se'n a serví va experimentar el que era Fé Mòta. Feu-vos-en un tastet:

         "De menut, de xicón, tots anavem a fé mota, que diem, que era amuntonà terra pa fé una parâ o barrera de terra pa l’aigua del Fondo, en la segona elevació. Teniem q'anà anant casi dos hores pa aplegà al tall.  La terra la sacavem d’allí mateix. En picoles, pales i llegones feem terra i l’amuntonavem i después passaven es mules en una bóta arruixant-la i es rutglons xafant-la. La Mota no tenia ni regates d'afonaments, ni pedralla, ni res: tot terra axafâ. Treballaves hasta que se ponguera el sol. Tot per quatre gitaes, tot per 10 pessetes al dia, i un pa ja valia això. Així que si te compraves un pa o un congre de sivà ja no podies menjà res més eixie dia. A fé mota, anaven dones i tot. Havia gent d’Albatera, de Catral, de tota l’Horta i filaós, que entonses no tenien molta faena. Havien també dones i xiquets. Allò pareixia un camp de concentració... Allà se pillaven infeccions de tota classe. Jo en vaig pillà una i vaig anà al metge Caiuela i me va cobrà un duro!  ia no vaig tornà més a la Mota. Allà molta gent se va morí de malalties antigües".
Camí del Fondo, el Salâ
        Deixant de banda les consideracions socials i polítiques de treballar a la Mota, ens sorprenem de bell nou amb l'opulència lèxica catalana de la nostra gent gran; que te un mot per a cada cosa. 'Mota' segons la primera accepció del DCVB és: Munt de terra i pedres, usat per a assenyalar una partió (Gironès) o per a tancar un espai de terreny (Gir., Empordà) i sobretot per a defensar un tros de terra contra les avingudes d'un riu o torrent (Empordà); cast. ribazo, malecón.  A Crevillent també s'anomena 'mota' al pilot de terra que envolta les arrels dels arbres (vegeu: || 2. Pilot de terra agafada a les arrels d'un vegetal que es trasplanta (Barc., Tarr., Tortosa); cast. cepellón.

Mota a la partida de la Mota
D'una altra banda, la toponímia ha fixat la paraula al país crevillentí, i així ens trobem la partida i construcció de la Mota, al costat de la Rambleta, mota que fa honor al seu nom en alçar-se incolumne, encara avui, com barrera de protecció dels bancals davant les ramblades estacionals. Tot un monument!

5 de gener del 2012

Cagallens, per ahon vénen els Reis?

En temps reculats, però no tant, en la vespra de Reis, un curiós personatge anomenat Cagallaens o Cagallens voltava pels carrers del nostre poble desinquietant els menuts amb els seus vaticinis. Era un vell pelut, barbut, gibat, arnat, amb la cara renegrida de tosca. Vestia robó apedaçat, grosses sabatotes o botes i es cobria el cap amb gran barret de ventalla girada cap amunt. A l'esquena portava un gran cove o cestella plena de figues, armeles, panses i confits que anava llançant als xiquets. 
Davant l'imminent arribada dels tres Reis d'Orient el Cagallaens es dedicava a sembrar incertesa i infundir la por entre els manyacos que li preguntàven: Cagallens, per ahon vénen els Reis,? Ell els responia que els Mags, que havien de venir pel camí d'Elx, o siga d'orient, s'havien perdut i es retardarien o, fins i tot, que havien passat de llarg i que mai no serien a Crevillent. Els pobres manyacos ploraven, rondinaven, es demanaven que havien fet per rebre aquell càstig retorçut. Hem segut bons xics, perquè se'n van els Reis sense du-nos joguets? A la fi, el desinquietaó Cagallens els tranquilitzava i els animava a seguir fent bondat i esperar a s'endemà, que segurament els monarques acudirien a la cita. 
El Fouettard s'emporta els donaós de quefé
 Alguna de la gent més gran del poble encara recorda o ha sentit parlar en la seua primavera del Vell Cagallens. Tenim un relat d'un testimoni contemporani que va escriure l'erudit A. Mas i que no me'n puc estar de mostrar-vos-el:

El tio Cagallens, mireu-lo que bé s’ha disfressat! Els xics el contemplen amb ulls embovats! Quan arriba aquest dia ell és el primer que agafa les cestelles per anar a esperar els Reis. Els xics li pregunten, ell va contestant i els diu: “Ja no tarden ni una hora en arribà” Quan a ell li parega dirà: “companyés quina passadeta mos han fet els Reis. Després d’avisar-me, des d’aquest matí dient que venien per aquest camí, ara resulta que s’han retrasat i han hagut d’anar-se’n pel mig del Salà”. Els manyacos miren al Tio Cagallens amb ulls de tristesa i el bon home aquell els hi diu: “No patiu, arribaran més tard; però jo vos assegure que els Reis arribaràn. Mai han faltat! Bons són els Reis! A bon hora deixen burlats els xiquets”.
Aneu vos-en cap a casa i, enjorn al llit. Voreu la sospresa demà de matí!! Demà, quan desperteu, al vore els joguets direu: “No enganyava el Tio Cagallens”
Hans Trapp
Hem de considerar el Cagallaens de Crevillent com una reliquia de les primitives tradicions nadalenques de caire popular i pagà que fins el segle XIX van conviure amb les pròpies del ritual cristià. La uniformització de costums que han anat imposant les grans cultures occidentals i així també les religions dominants, han provocat l'extinció, la residualització o la perversió de la colla de personatges semblants que existien a la majoria d'Europa. Per increible que semble el nostre Cagallens, tot i que més moderat en les seues malifetes, era germà de l'encara viu Pére Fouettard de certes parts de França -que inclús s'emportava els més rebolicats-, i del terrífic Hans Trapp d'Alsàcia, com així també de molts altres Vells i Velles d'Itàlia o Anglaterra. També pel seu look desfreixurat i tropalotrop ens evoca l'Olentzero del País Basc i l'Apalpador gallec. Val a dir que gairebé tots aquests éssers nadalencs, més menys dolents, marxaven inseparablement acompanyats d'altres que feien el paper de bons i s'encarregaven de lliurar els regals als nens que havien fet bondat: Sant Nicolau, el Pare Hivern, el Nen Jesús, el Christkindle, la Dama Blanca... i el Vell Cagallens que feia parella o anunciava els Reis d'Orient. Ja sabem que el bé “sempre” guanya. 
Mica en mica, els "roïns" han quedat arraconats o desplaçats pels bons. Avui, defugint de comptades excepcions locals, imperen els Reis Mags i els també ancians i estrafolaris Pare Noel i Santa Klaus, tots ells tan escaients amb l'actual societat consumista i consentidora.