17 d’agost de 2011

Entre paleres i figues de pala

Els darrers anys una malaltia assola els palerals del país. Ben pocs se n'han lliurat de la plaga de cotxinilles del Perú -Dactylopius coccus- que extreuen la sàvia de la palera -Opuntia ficus-indica- i l'envaeixen amb una mena de teranyina o cotó. Les pales o fulles, mica en mica, es panseixen i moren. Alguns pensen que com no ha estat una espècie nativa sinò importada, la seua desaparició només posa les coses al seu lloc. Potser sí, però si es perden per sempre, perdrem quelcom més que una planta forastera, atés que ha enriquit els nostres paisatges i la nostra cultura des de fa segles. Són tan familiars les paleres entre nosaltres que els europeus septentrionals les associen als clixé de les cultures mediterrànies i especialment a les islàmiques. Van estar pintades pels romàntics dinovens que viatjaven pel Regne de València buscant reminiscències orientals, com així va fer el nostre estimat provençal Màrius Engalière que les va inmortalitzar al costat d'homens i dones en saragüeis i bates arredors les coves del Pont Vell.
Asalvatjada a la serra, la palera a dins del poble era conreada en margens i talussos per evitar solssides i alhora proporcionar aliment estacional als humans i a les bèsties. Nomenats són encara els denssímins palerals de le lleixes de Baiona, Matxa, el Canastel i Ribera, autèntiques bardisses que envolten d'aigua en conserva i punxes les cases i les coves.
Ara bé, si hi havia una extensió de paleres famosa en temps dels nostres avis i pares, aquesta era la que creixia a la banda dreta de la Rambla, enfront d'on s'erigeix avui l'obelisc de les glòries floclòriques crevillentines, en antic siti dels Boyer. Segons els grans:
“Allà havia un planissà de paleres tan ampla que havien sendes i tot pel mig pa passà la gent. Havia un home, el Tio Nico, que tots es anys collia i pelava es figues d'aquella contornà pa vendre-les com si foren goles en un carret pels carrés del poble dient: Figues de pala, aquí se les pele!”
Per be que el seu consum ha decaigut des dels anys de 1950 ençà, en arribar l'estiu sempre hi hagut gent afeccionada a fer figues de pala . Enguany el Paco el Perea ens ha fet una il·lustrativa demostració de tots els passos que realitzava el collidor. El principal obstacle de les paleres són les punxes i després el brancatge extraordinàriament compacte que dificulta l'accés al fruits.
Per eixir victoriosos en aquesta empresa s'han de fer, doncs, les coses amb cervell de llauraó. El primer que caldrà és cercar una bona i llarga canya madura. En un atapeït canyà el Paco en tria i talla una. Una volta pelada, amb una navalla li practica dos talls a la testa de, més o menys, un pam de llarg i aconsegueix així quatre llenques que faran de dits. A continuació li emboteix una llosqueta dins el buit de la canya i que expandirà els dits fins tenir l'amplària d'una figa; li fa una lligassa i ja té l'instrument acabat. Endinsa la canya en el paleral, agantxa la figa, la roda, la dessoca i al cabàs.
En ser collides les figues, hem d'arrencar-les les punxes, la qual cosa també té el seu secret. El nostre amic, agafa la falç i talla un grapat de ramulla de soses per confeccionar una granereta. Aboca les figues a terra i les agrana, tot barrejant-les amb la pols del bancal. Amb quatre agranades les punxes desapareixen. Ara, a pelar-les i a la panxa. Ens diu que ans de mossegar-les recitaven:
"Te talle el cul, te talle la flò, te punxe el cor i te mane a l'atre món".
Se sol dir que l'única cosa enfadosa d'aquesta fruita són les vinces o llavors, molt abundants. Tot i que en tenim notícia de molts altres usos tot arreu, a Crevillent fóra del que que hem dit, també hi ha la figa de pala en forma de confitura gelada en la carta dels postres del Restaurant La Estrella de África.

3 comentaris:

  1. M'ha agradat molt l'article i sobre tot l'explicació de com fer un collidor, fa tants anys que no n'he vist un.
    Espere que la plaga eixa de les paleres no aplegue per ací dalt a la Marina Alta, encara que a la llarga ho veig difícil, i que ens deixe menjar-les prou anys.
    Ah, vaig a afegir-te al meu bloc.
    Salutacions

    ResponElimina
  2. ¡Xé, què interessant em resulta açò que contes! Llàstima no haver conegut abans aquest blog, perquè dius coses que m'hagueren vingut bé per citar-te (i publicitar el quadre d'Engalière, que no coneixia) en el llibre que acaba de publicar Mètode "Herbari. Viure amb les plantes" [http://metode.cat/Noticies/Metode-publica-la-monografia-Herbari-viure-amb-les-plantes]; ja havia eixit un article sobre el mateix tema a la revista Mètode: http://metode.cat/Revistes/Document/La-figuera-de-pala-i-altres-cactus-1

    ResponElimina
  3. Car Daniel, gràcies, em resulten molt gratificants i encoratjadors els teus elogis. La veritat és fins que no m'ho has dit, no m'havia adonat que he anat fent molts posts sobre plantes. Mira, abans els vegetals eren els grans companys de l'home, ara són les tecnologies! Tot te la seua cosa bona.

    ResponElimina