11 de juny de 2011

Femés, escusats i pixaós

Explicaré una història de denans relatada per mon pare.
Vull aclarir que mon pare en dir denans vol dir quan ell era jove, que allò que conta ho va viure. Més arrere és el temps dels antius, dels seus avis i reagüelos. Les coses dels antius s'aprenien a casa o sentint les converses de la gent gran. Més reculat encara són ja els temps dels moros. La cosa va de moltes coses, podriem dir de la higiene pre-industrial, o dels anys de la misèria de la post-guerra, o de quan tot s'aprofitava, fins i tot de la merda i el pixum (amb perdó). Va, en definitiva, d'una època estreta que ningú no vol recordar en aquests dies de mol·lície postmoderna.

Quan venia el temps este ara des melonàs, tots a buscà el fem pa lleva-se'lo. En un cabasset i una fesseta a replegar-lo, i alguns en la ma i tot. Estava sec allò… Els terrats estos que…Ahí (en els femers) abocaven escorfes i sobres de menjâ de les cases i tot, perque se podrixen. El Paco, este, que no me'n recorde com li diuen, xè, el que té el camp ans de la canyà-i-mosatros, saps? eixe se llevava es escorfes des carxofes, es fulles de lletuga i es cabotes de naps. Fea un clot i se llevava tot això i luego ho tapava, i quan li fea falta fem, escarbava. Això mos ho va contà ell a mosatros, que hu tirava. Fea clotets, així de menuts, com el puny. Quan li fea falta ho desenterrava i tenia fem.
I de nit, es hòmens, en un carro, a sacà es femés, a sacà es escusats que diem. El tio Piu arreplegava el fem i se'l portava en un carro. El fem el pagaven be, era negoci i era vendre-l'o pa's melonàs, pa's tomateres i pa's plantés. Totes es cases no tenien escusats. Mosatros teniem un escusat sinse porta. En esta contornâ del Calvari havien tres o quatre femés, uno davant de Ca la Tonica o de Cal Palla..., i pels terrats des coves. Se buidaven es pous des escusats a poqueta-i-nit, o milló de nit. Hu feen de nit per que no molestara la oló al veïnat, que si havia alguna partera… Hu feen a la una de la nit, o per ahí. Es hòmens se prenien un parell de gots de conyac o aigüardent p'aguantà la uló. I ells tenien que, primé, entera-se, que si havia alguna partera. Era infecciós i se poïa posà malalta. I si “això” estava molt bla, pos, en barrils d’eixos de ferro anaven a l’Algepsâ i de lo que cremaven, la cendra pa secà el…, saps? Estava bla… això, pos plenaven. Es fematés arreplegaven es borillons de tots es terrats des coves i carrés, uno a uno, en una fesseta. Valdo que en eixe fem no se feen bonicos es melonàs! Al Carré San Francés, darrere la iglésia d’allà la Vila, allí havia un clot o femé que estava ple, abandonat…; allò estava més sec que el tabaco! Estava a prop de la fontaneria de… com li dien? Des Guilaberts, per allí… Denans anaves a un femé d'estos que te referisc a abocà lo que fóra i t’empastifaves tot de merda… As femés tots es veïns tiraven de tot: escorfes, rosegons, fem i pixaoraes" (Germán Menargues, abril 2006)

Tot això que ara ens sembla l'edat Mitjana no fa tant que passava. Hem de tenir present que la primera xarxa de clavegueres es va començar a obrar durant la Segona república. Encara en els anys cinquanta estaven vigents els femers. A la foto aéria dels americans de 1956 hom pot distingir molts d'aquest clots. Clots que amb les fonts públiques eren sufragats per l'ajuntament. Val a dir que en l'època foral estava prohibit traure els fems de les viles sense permís dels senyors, com així ho estableixen certes cartes de poblament del segle XVII. A banda de femers hi havien llocs recòndits on es pixava, eren els pixaós. Llocs al marge del control municipal que resultaven atractius per al transeunt incontinent. Solien ser racons de carreró, o pujaós i xorraós de les coves. Potser la moralitat sexual de llavors era molt més fèrria que l'actual, però per contra els afers fisiològics eren considerats més trivials que avui. Conten els grans que encontrar-hi en aquests femés de sorpresa el cul, la poma o el manganell d'algú era d'allò més habitual, ningú no es pasmava.
Recorde de menut com agüeles de dol i mocador al cap s'aturaven enmig de la via pública per fer una pixadeta. No les calia seure, ni baixar-se la falda i brial, dretes, en aquells carrers de terra, deixaven córrer els orins. Potser estaven mal del cap o era costum, qui en sap ara.