31 d’octubre de 2011

Immemorial Boleta del Queixal

Avui, vespra de Totssants, celebrem a Crevillent la festa dita La Boleta del Queixal.
El cerimonial de la festa, fins la dècada de 1980, consistia en que tots els xiquets acudien a les escoles carregats amb un regal per al mestre. Els obsequis solien ser bastant senzills, allò que hi havia per casa: un bescuit, una tonya, una dotzena d’ous, un grapat de llimons o una cistella de magranes, i els que més podien un pollastre, un conill o un colomí. Tots hem sentit la dita: "Passar més fam que un mestre d’escola", així que la Boleta del Queixal vindria a paliar una mica la miserable existència dels antics docents.
Amb el pas del temps el gremi de mestres de primària va passar a ser funcionarial i axi, poc a poc, va anar adquirint més dignitat i unes majors prestacions. Paral·lelament, les famílies del poble van augmentar el seu nivell de vida, en gran part pel creiximent de les fàbriques locals. Cap els anys setanta del segle passat, la festa havia començat a decaure i a adquirir un incòmode tel de ruralor, i per tant, a fer nosa social. Els mestres que eren destinats a Crevillent, quasi tots forastés no comprenien el sentit de la festa: ja havien deixat enrere els anys de la fam i la misèria i ara eren funcionaris amb un jornal digne i garantit. A més, a més, els humils regals domèstics i rurals havien anat esdevenint productes comercials, de manera que els xiquets, o millor, dit, les families van acabar entrant en una cursa competitiva per veure qui portava el regal més lluit. Els fruits del bancal i el forn van donar pas a les colònies, corbates i altres objectes elegants.
Els poquets manyacos que seguien duent fruits i menges tradicionals eren cruelment ridiculitzats pels seus companys modernitzats. Així que mestres, pares i autoritats es van afanyar en acabar amb els agravis, les burles i celebracions de pagés. Tots plegats van crear una festa nova. I així neixia La Boleta del Queixal contemporània que ara només és un jorn folklòric,  sense regals, amb tallers didàctics, teatrets, espectacles i altres reboboris, res a veure amb la primitiva diada. Quan no es comprén el veritable sentit d’una efemèride, aquesta esdevé folklore -en el sentit pejoratiu de la paraula-. I es que aquest jorn amb nom tan peculiar, lluny de ser una mena de dia del Mestre qualsevol, és una conmemoració solemne que cal emmarcar dins el cicle pietós de Tots-Sants. La Boleta, per mi no és altra cosa que el Bonitas llatí o almoina que els cristians antics havien de realitzar en totes les dates importants com Nadal, Pasqua, Festes patronals i Omnim Sanctorum. I sobre el Queixal, pense que és una corrupció del vulgarisme Die Omnia Sants.
Xiquets en la capta de la Hora del Quijal
a Navarrés

Tot plegat, fa que la nostra Boleta del Queixal siga una relíquia etnològica que conecta directament amb la desapareguda Auroreta del Queixal de Petrer, la Hora del Quijal de Navarrés i la Hebrica del Quijal de la catalana horta de Múrcia, i tot alhora, i salvant certes distàncies, amb el modern Halloween del nostres fills.

24 d’octubre de 2011

Cançó del Paco el Nelo a la Tia Maria la Conilla


Arràn la publicació de l'escrit sobre l'Obra, m'assabente que un nét de la Tia Maria la Conilla, el Paco el Nelo, li va compondre una cançó. Me l'envia juntament amb una fotografia que apareix en la caràtula del disc Crevillent al cor. La lletra venera la mestra de l'Obra de la Salut, i no sembla amor desmesurat de nét, atés que són molts alumnes i coneguts que parlen meravelles d'ella. Val a dir que el Paco Ferràndez, el Nelo, és un home lluitador com la seua àvia, empresari de l'estora (una espècie en extinció) i músic prolífic, que no sols canta sinò que escriu les seues pròpies lletres, naturalment en la llengua del seu poble. M'envia la cançó i es disculpa perquè està escrita en el seu valencià de Crevillent, de carré, el valencià que parlàvem en els anys 60 i 70 del segle passat. Però les disculpes sobren, perquè el crevillentí, amb la seua càrrega de paraules genuines i fonètica medieval, minimitza qualsevol perturbació forània. Tan de bò tots els magnífics cantants i poetes que té el nostre poble tingueren l'orgull del Nelo d'escriure en la seua llengua!
          Vet ací la lletra:
En el Barri de la Salut,
molt apropet de la Ermita
va naixer una gran señora
que tot el mon conexia

Maria li diuen de nom
y de apodo la conilla,
enamorat dels seus nets
dels nebots i de sa filla.

De jove va tindre un amor
Que era la seua alegria
Li va durar tan poquet
Que ni ella su creia

Tia Maria, Tia Maria,
Te portarem en el cor tota la via
Tia Maria, Tia Maria,
Sempre te recordarem en alegria

Recorde aquells estius
En la playa del Pinet
En la Cañá dels Moreres
Y també en el Castell Vell.

Persona de conviccions era,
Una flor presumida d’esquerres
Sempre ha segut
Fins a la seua vida

Tia Maria, Tia Maria,
Te portarem en el cor tota la via
Tia Maria, Tia Maria,
Sempre te recordarem en alegria.

14 d’octubre de 2011

L'Obra de Cagons

La Font dels Xorros de la Salut
Els nostres parents més grans molt sovint rememoren la seua infantesa més remota. Conten que a Crevillent la primera escola que anaven els manyacos l'anomenaven Obra de cagons o senzillament l'Obra.
En la nostra llengua, la paraula cagó acostuma a ser sinònim afectiu de pàrvul, de xiquet que encara fa servir els bolquers. Cagó utilitzen els habitants de la Cerdanya, de l'Urgell o de Barcelona, i a l'Urgell, per cert,  diuen Estudi de Cagons al mateix que la referida Obra nostra. Potser Obra és una reducció d'Obra Pia.
Com que aquestes escoletes quedaven fora de l'ambit municipal, i per tant fora de l'educació pública, potser algunes d'elles originàriament fóren subvencionades amb almoines mitjançant l'església, es a dir l'obra en realitat es deuria de dir l'obra pia, el producte de la beneficiència. De tota manera, això és una suposició, atés que la paraula 'obra' té al poble amplis significats, per exemple per a parlar de la construcció i també les feines de cuina són conegudes com 'fé obra'.

L'Obra escolar de començaments del segle passat acollia xiquets i xiquetes durant l'horari laboral dels pares, la mateixa funció que les guarderies actuals i potser també de les escoles de primària ja que allà n'havien d'infants amb més set anys.


Potser l'Obra més afamada i concurrida del poble va ser la de la Tia Maria la Conilla, dona molt estimada pels seus alumnes i àvia de la coneguda família dels Nelo. Tenia l'escola en una cova de la Salut a tocar la Font, però arreplegava manyacos de tots els arredors: de l'Àngel, la Baiona, el Pelut i fins i tot de l'Alt de la Barcelona. Ja podem imaginar quines serien les activitats dels xiquets en aquelles escoles, les mateixes que ara, cantar, ballar, escoltar contes i jugar. Nogensmenys se'ns diu que la Conilla i la seua ajudant, sa filla, tenien molt d'art estimulant als xiquets amb la imaginació, així els feien endivinalles fent-los mirar  les ombres de les persones que passaven pel carrer i que es reflexaven en les parets de dintre: A vore, qui vé ara, la Tia...? a vore si hu sabeu.
A la vesprada, en acabar l'escola, una tonada general se sentia des del Barri del Pont fins a la Penya-i-Cendra:
    ia mo n'eixim de l'Obra,
    arròs-i-perola,
    arròs-i-caganyius,
    xiu, xiu, xiu, xiu...
   (i els cagons s'ajupien)
       Explica el Manolo el Montoya (que en glòria estiga) en el seu excel·lent llibre Canciones Populares Crevillentinas que en una altra Obra de Crevillent els xiquets li cantaven a la seua mestra, Donya Margarita, la següent cançoneta:
                 Donya Margarita
                 quan pixa s'esguita,
                 quan caga s'esgarra
                 i quan beu se li veu...