Coves amb portes de Pius i de Gronses

Les coves són una expressió arquitectònica i urbanística que identifica el nostre poble. Les coves són monuments irrepetibles, que combinen la construcció humana amb la geologia.

Quan una cova s'assola, no hi ha substitut possible. Mai no es podrà refer una que se n'haja vingut avall, perquè el seu principal sustent són els muntanyàs amb els seus sediments i estrats naturals. Molts estudiosos s'han interessat per les nostres coves. La majoria d'ells són fills de Crevillent, nascuts o viscuts en ambient troglodita. Tot i la seua estreta relació amb les coves, em sobta que parlen d'elles des de la distància del foraster en trànsit. I no és sols perquè ho facen en llengua forastera, sinò per l'assèptica fredor que manifesten els seus relats. A banda de les descripcions arquitectòniques, rarament trobem al·lusió a les gents que les habitaven, als seus costums domèstics i, ni tan sols, als noms amb que batejaven els múltiples departaments o l'auster mobiliari. Ignoren, per exemple, que a la cuina hi havia el fogaril, la fornala, el paellé, la llenyera o estellé, l'armari de pouet, el pastaó, el femé, l'escusat, per no parlar de la porxâ, la frontera, la ximenera, l'estora, el barró de la porta, o el bancalet i el sombrall. Vocabulari ric i familiar que els coveros com jo hem sentit i estimat des que vam naixtre. Ens caldrien moltes línies per aturar-nos en tot plegat. 



Armari de pouet

 

Avui, però, parlarem d'una d'aquestes parts oblidades: les portes, un element singular, i ja tan en perill d'extinció com les pròpies coves. Cal dir, que ens referim a les portes d'accés, ja que a dins, als quartos, normalment hi havien cortines. Aquestes portes de fusta destacaven per la seua austeritat i llisor, diferents de les de les cases del poble, plafonades i enreixades. Eren portes senzilles però grossíssimes, de més de 10 cm, eren, com diria mon pare portangues. N'eren conegudes de dos tipus: les portes de Pius i les portes de Gronses.

Piu de dalt dins la polleguera.
A la Cova del Fondo de les Porrues

           Les portes de pius són aquelles que giren sobre una de les dues queixaleres (vid DCVB) que fa de lleix, i que encaixa per dalt dins una polleguera de pedra, obra o fusta. Són les típiques portes de castell o cases fortes, de reminiscències medievals. El piu superior sol ser el simple muntant perllongat i arrodonit, de fusta pura. El piu inferior, com que tenia major degast i més contacte amb la humitat, descansava alhora sobre un piuet de ferro i aquest sobre una plaqueta perforada, també de ferro. 

Piu de baix





Gronses encara a cal ferrer

Les portes de gronses, són aquelles que oscil·len o ballen sobre una mena d'anelles de ferro encadenades, dites gronses, que van afincades al muntant de la brenca i a la pròpia fulla de la porta. És un sistema primitiu però eficaç, anterior a les frontisses i que també trobàvem instal·lat a les finestres, armariets de pouet i a les caixes de fadrí que hi havia en totes les cases.

            De pius o de gronses, totes dues eren portes fermes, sorolloses (encara recorde el seu so engronyonit pels matins). Ambdues, en especial les més antigues, solien estar fabricades amb dues o tres taules de fusta de te(d)a, pi blanc o melis.

Cues de gronses en una porta

Algunes d'elles duien un finestró, que deixava passar una mica de llum a les fosques habitances. Els panys eren de manyà, o siga, artesans, amb clau massissa i llarguera. El tancament per dintre, en comptes de forrellat o balda (el ferro era molt car) s'efectuava amb el barró, que no era altra cosa que una estaca d'olivera que anava travada en un forat de la paret. Portes d'aquestes, cada volta són més difícils de vore. Moltíssimes van acabar en la foguera de Sant Joan en els anys de 1960 i 70, i les que millor sort van tenir, reaprofitades en algún corral d'alguna canyaeta. Aquestes superbes portes deuen ser tingudes com autèntiques peces de museu per la seua escassetat i factura primitiva. Les últimes van ser fabricades cap a les darreres dècades del segle XIX. Podem comptar amb els dits d'una ma les que resten i romanen encara a la seua cova original. De tard, en tard, me'n trobe en alguna en femers i abocadors; per cert que la darrera l'he vista al bell mig del rovell del poble, solitària, en un solatge troglodític del que fou barri de Ribera, en la urbanitzada Rambla del Poble, al costat d'angrusaores i esgoladors infantils. 

Una porta de Museu a la Rambla



Gronses

                Pius i gronses han enriquit el nostre vocabulari. Exemples: el piu o membre masculí, o els malnoms el Tio Piu el del fem, la Piua del carré Colom, o l'expressió estar empiguâ, que apliquen a les dones amoroses. Sobre gronsa, tenim la popular angrusaora, angrunsa-se, angrusaorâ, o una ca(d)ira desgronsâ, sense oblidar la cançoneta “A la bona angrunsâ, que Déu provirà; si no plou hui, plourà demà”.