31 de març de 2012

Palma de Crevillent


     Diumenge Rams, era de festa gran a Crevillent; i no sols per la celebració cristiana, sinò per que eren dies de cobrar les comandes de palma venudes arreu. La tradicional palma tenia, fins no fa moltes dècades al nostre poble, una destacada repercusió econòmica. Juntament amb Elx i l'horta d'Oriola, erem els grans productors. Les families que la transformaven solien ser els mateixos propietaris dels atapits horts de palmeres que creixien a la Rambla.
 Els Datileros, els Tendres, els Pomares, eren sagues d'elxans establits a Crevillent. Aquí entre nosaltres continuaven les seues velles tradicions, però, cal dir que la palma domèstica ja es troba testimoniada en els nostres documents del segle XVII. Sabem que els elxans van venir a poblar el nostre poble, després de l'expulsio dels moriscos. Potser ells van ser els primers introductors d'aquesta indústria. Val a dir també, que hi hagueren moltes dones que en les cases fabricaven flors de paper o rosetes, antics guarniments de les palmes de Rams; com per exemple, la Tia Maria Guilabert, la Peixa, geladora a Madrid, que en els mesos d'hivern es dedicava a confeccionar-les.
Hort dels Pomares, a la Rambla
La palma, era faena de temporada, s'alternava amb l'estora, la pleita i la filassa. Quan s'acabava el temps de l'estora, els estorés es posaven a fabricar estris de cuina i figures de palma. Avui, però la manufactura les fulles de la palmera només roman a Elx. Els nostres veïns van entendre que preservant els palmerars, viurien la palma i els dàtils, i ara gojen d'un patrimoni botànic i etnogràfic extraordinari. Res d'això es va fer a Crevillent.
 Anselmo Mas, remenbrant l'època gloriosa de la palma, va escriure aquest poema:

                  Era, fa temps, cuantes coses
                 se poïen arreglà
                 en un poquet de cariño
                 y atre poc de voluntat.
                 La família estava tota, 
                 del més xequico al més gran,                      
                 llimpiant palmes y rissant-les
                 apressa, sense parà;
                que ia falten pocs dies
                pa'l dia Dumenge de Rams.
                Des palmetes que se cauen 
                uns es van arreplegant
               y fan cogollos. Palmetes
               pa's que no es volen tan grans.
               Es dones fan es rosetes
               de papé, en colós variats,
              i van adornant es palmes
              i es deixen que és un encant.
              En la tenda ia no caben 
              més palmes, y això que és gran,
              ni en la trastenda, la cova,
              y hasta la cuina han plenat.
              La temporâ de la palma
              és la que més agrâ
              as crevillentins que tenen
              tendes en la capital.
              Estàn molt be es temporaes
              de estorà y desestorà.
              La temporâ de la horxata
              tampoc està res de mal
              perqué, ademés de la fama,
              s'arreplega gitâ.
              I, no olbiem, es disfrassos
             que alquilen en Carnaval!
             Eixes tendetes no paren;
             perqué, quan ha hi poc treball,
             fan bufaós, y estoretes
             de pleita p'anà tirant.
             Però la palma, la palma,
             a tots alegra y agrâ;
             perqué, mentres van rissant-la,
             en cuidaet, en es mans,
             en el cor y el pit se rissa
             una esperança més gran. 

20 de març de 2012

Soquetes de regalíssia


Una de les goles més immemorials i populars de Crevillent ha estat la regalíssia Glychyrrhiza glabra, una planta lleguminosa, de flors blavenques, amb unes arrels llarguíssimes i extraordinàriament dolces. La regalíssia era molt coneguda arreu els països mediterranis, però al nostre poble, la seua fama era doble, atés que era un gran consumidor i alhora i formidable proveïdor. Que sapiem, i sense comptar els conreus particulars, la regalíssia creix en almenys tres partides. La contornada més rica en aquestes plantes correspon a les terres al voltant del desguàs de la Rambla del Poble. La característica comuna d'aquestes partides és la coloració rogenca o, més aviat, grana dels seus bancals, que ve donada per les argiles i arenes triàssiques que l'aigua aboca aquí des dels seus afloraments a la serra. Quants, de xicons, no han fet excursions a la Terra Colorâ o a la Mangranera, cercant regalíssia? Tot el poble! Tot el poble anava a fé regalíssia! Respon un veí. 
Venedor de regalíssia a la Ciutat de València
La regalíssia la venien en bocients o soquetes els regalíssiés o venedors ambulants en les seues paradetes a la porta del cinema, del baló (futbol) o l'església. A Crevillent trobàvem també soquetes de regalissia a les farmàcies i a les botigues de torrat, com la del Ramonet el Coixo, o la del Guillermo Doménech. En el menú dels xiquets que eixien a passeo els diumenges, mai no podia faltar la regalíssia. Un exemple podria ser: un cartutxo de tramussos, un cartutxo de torrat (cacaus, avellanes i alguna armela), algun xiclet i caramels, i de postres, soquetes de regalíssia. Normalment, els menuts es feien un mànec mastegant aquelles arrels. En un tres i no res, s'embolicaven les soquetes en la boca, fent grossos bocins que acabaven escopint. Els mancava la paciència i la serenitat dels adults, hòmens que podien passar-s'hi el dia amb una sola soqueta sostinguda entre els llavis hores i hores. Xarraven, cantaven, i allà a la boca que els hi penjava la regalissia! De tant, en tant, quan esgotaven el suquet de la vora, l'agafaven i amb la navalla, sanejaven el tall, i de nou a xuclar. Quan ets un xiquet maldes per ser fadrí i una manera de fer-te fadrí ans d'hora és fer-te el valent. Una forma de presumir entre els amiguets era haver realitzat una excursió a fer regalíssia. Era una gran empresa que comportava uns dèu quilòmetres de camejada fins a les terres on proliferaven les plantes, trobar-les, ja que n'hi havia molta demanda, i alguna possible discussió amb collidors professionals o amb propietaris de terrenys, que veien com l'escorcoll i arrabassada de la gent deixava bancals i, sobretot, màrgens esportellats. Qui tornava triomfant tenia un premi immens: una reserva ingent de soquetes i el reconeiximent general de la fadrinalla. Quins manyacos més ufans! Com un cow-boy de Hollywood, treien la navalleta de la butxaca, pelaven lentament un fosc i eixut puro de regalíssia i se l'endollaven a la boca. Tot seguit, amb un gest magnànim i poderós, repartien a la parròquia un grapat de soquetes. Ja estaven a dalt de la piràmide.
Soquetes de regalíssia

            La regalíssia va trobar una forta competidora amb un producte de nom semblant però de molt diferent aspecte: l'extracte de regalíssia, una substància balsàmica i farmacèutica que va néixer a començaments del segle XIX, en l'època dels elixirs. Tot i la seua propaganda, mai no va acabar de desplaçar a la regalíssia natural. Era la base de les famoses Pastillas Juanola i les diverses llepolies amb formes llargueres, com els purets llisos, els torçuts, negres o rojos, i les llenques enrollades, que han perdurat fins l'actualitat. Els xiquets de Crevillent li deiem Regalíssia Estrata, una deformació femenina agafada de la paraula estracto. No erem els únics que no compreniem allò d'una regalíssia distinta de la tota la vida, i així, com curiositat direm que els xiquets castellanoparlants de Villena l'anomenaven Trasto (corrupció estracto) i els de Cabdet, ni més ni menys que Puro Retrato (de: puro estracto de regalíz). Sembla que amb els anys, la Regalissia Estrata ha guanyat la batalla, però, de tant en tant, encara em trobe amb regalissiés a les portes de les escoles, i fins i tot, del Corte Inglés de València i Alacant. o venedors ambulants, i més encara als manyacos xuclant bocins d'aquesta dolça lleguminosa.
Regalíssia Estrata
Els usos lingüístics seculars de qualsevol cosa, com hem anat veient, acaben deixant constància i quallant en el nostre llenguatge i en el nostre país. L'empremta de la regalíssia ha estat tan profunda a Crevillent, que fins el segle XIX hi havia una partida del nostre terme que s'anomenava d'aital manera, La Regalissia, segurament seria la mateixa que ara coneixem com la Terra Colorâ. Com era lògic pensar, en un poble tan ric amb malnoms, també coneixem varies famílies de malnom Regalíssia.
D'un altra banda, la regalíssia ha tingut un ús curatiu en la medicina tradicional. Ens expliquen una recepta local: En soquetes de regalíssia, figues seques, garrofes, i sucre o mel, en això, ben bollit, ben bollit, feem un xarop pa's refreats. Saps què és un xarop? També en això, o en suc de regalíssia, herba-lloïssa i suc de llimó se donaven bafs, pa lo mateix, pa's refreats, pa si estaves embossat de la gola i el pit.
Per acabar, deixarem constància d'alguns dels regalissiés més contemporanis que, amb la seua moto, bicicleta o a peu, corrien tots el mercats del migdia valencià, des de Xàtiva a Oriola. Anaven carregats amb grans feixos de raïls, que després esmicolaven en les conegudes soquetes, aparellades, segons grossària. Aquests hòmens, també portaven sarnatxos d'espart, ja que a més de regalíssia, venien caragols de Crevillent. Heus ací El Sahoret el Galera, el Sisco el Catuta, el Sahoro el Panarro, o el Vicent el Gallina.