27 de maig del 2011

Suc de cony

Crevillent és un poble. Mai no ha volgut esser ciutat, ni falta que li ha fet. Amb la seua grandesa pobletana, ha estat sempre una comunitat diversa i rica en cultura i tradicions. Cada barri, cada districtre, cada part del seu cos urbà ha desenvolupat una marcada personalitat. Tots sabem que les gents del Pont són diferents a les de Baiona, que els habitants de la Vila poca cosa tenen a veure amb els de l’Àngel. És evident que no em refereix al color de la pell, a la llengua o a les creences, sinò a coses més subtils, com la manera de mirar-se el món, la comunicació oral i gestual o el costumari. Potser la Salut siga el lloc on més s’han fet evidents aquestes peculiaritats i on més orgullosos se'n senten .
Temps era temps que a les fronteres de les coves de la Salut hi havia un flascó de vidre penjat d’una gaiata de forja o d'una estaca. Aquelles ampolles tenien adins un grapat de talladetes de codony - Cydonia oblonga- que les dones havien ficat per tal d’obtenir una mena d'alcohol. Era el suc de cony, com deia la meua àvia la Tereseta la Rabosa. Els nítids recipients lligats pel coll passaven mesos, anys, lustres exposats al calor, el fret i la pluja. Però les inclemencies esdevenien imprescindibles. La més avantatjosa era la dels rajos del sol, que amb la seua potència, provocava la lenta destil·lació del codony. Encara recorde durant la tardor les velletes del carrer assegudes en una diminuta cadira de boga esgrunant amb la navalla els fruits més escarransits, rebutjos de collita que, en canvi, resultaven especials per a fabricar el suc. Me meravellava veure com aquells bocinets de fruita mai no s'ha acabaven de pansir dintre l’ampolla i a més excretaven una substància màgica. Quan algun manyaco caïa una sambaquinada corrent o amb la bicicleta, i es feia un repeló al genoll o un trenc al cap, allà tenies a la família despenjant el suc de cony. Si el xicon era minso i porigós, abans de guarir-li la ferida li endoixaven un got d’aigua-i-ví per a continuació xapullar-li-la amb un cotó ben mullat. Si calia, li feien un pegat lligat amb una veta i de seguida, a volar l’estrella!
Vet ací un antisèptic tradicional quan encara tot això de l'agua oxigenada i la mercromina era pura fantasia.

21 de maig del 2011

Els molins del Canastell

Sembla mentida però a Crevillent encara romanen algunes construccions anteriors al segle XX. Això sí per veure-les caldrà que isquem fins la perifèria. Es tracta de tres vells molins d’aigua que malgrat els temps de voracitat immobiliària que vivim encara resisteixen al seu siti ancestral de la partida del Canastell. L'evolució històrica d'aquests edificis encara està per esclarir, però tot fa la impressió que nasqueren a l'edat MItjana. En el segle XVI se citen ja un parell de molins en aquest mateix lloc, llavors conegut com la Talla. En aquella època la població majoritària a la vila era morisca, es a dir, moros batejats, descendents dels primitius sarraïns. Serien, doncs, obrers musulmans qui posarien les primeres pedres d'aquests enginys.  En els seus dies es van conéixer com Molí de Dalt i Molí de Baix. Un tercer molí, es va bastir al tombant del segle XVII, potser intercalat entre els dos anteriors, d'ahí el seu nom: Molí d'Enmig. La costera de més de quinze metres de desnivell on es van implantar esdevenia particularmente adient per obtenir la força que impeliria les moles.
Els molins, com totes les obres hidràuliques subjectes a humitats i us continuat van ser objecte de moltíssimes reformes i millores. Avui el que podem contemplar són básicament els conductes de l'aigua i els cups, un d'ell, el que fita amb l'Hort del tio (Al)Zira, particularment espectacular amb les seues fileres de carreus de metre i mig de llargària.

Pel que fa als casals dels moliners, els mecanismes i ferramentes, les quadres i construccions anexes, aquests han gairebé desaparegut. La indústria de la mòlta tenia un vocabulari propi. Per sort els noms de certes peces i parts dels molins crevillentins van ser arreplegats pels lingüístiques que confeccionaren el Diccionari Català-Valencià-Balear. Gràcies als moliners locals el català s'ha enriquit amb paraules com: cacau, morrera o rodet. Concatenats, els venerables molins que van donar nom a la contornada van moldre forment i civada fins les acaballes del segle XIX, moment en el que van començar uns d'altres més eficicients i que jugaven amb una posició més privilegiada a tocar el brollador de la Font Antiga. Parle dels efímers molins del Prao i Morales o del Carafal. També els moderns Molins dels Magro, subsidiaris de l'aigua nova de la Cata, contribuiren al seu abandó.
Al capdavall, ni els uns ni els altres van resistir l'arribada d'una nova i poderosa força que seria el motor de la industrialització: l'electricitat.


9 de maig del 2011

El Xic de la pel·lícula i les comboiaes de la Coral

Després de en menjar, gastar-se els diners en lectura o en cinema és la millor inversió que hom pot fer. Els menuts dels anys seixanta i setanta que podiem, compravem els tebeos de Cal Coixet de la Plaça i del Quiosc del Menargues. Era un dels premis de dur-li el periòdic al pare. A voltes ens plovia un de dos duros, un extra que ens permetia, entre d'altres, d'anar al cinema. Sis pessetes valia veure dues pel·lícules a la Coral, que era el cinema dels manyacos, i, vuit, si no recorde malament, entrar a les Bòvedes, la sala de l'església per als fadrients. Anavem a la sessió de vesprada, treiem el tíquet i amb que ens tornaven podiem adquirir algun cartutxo per rosegar. Encara funcionaven els múltiples més inferiors de la pesseta: les gitaes (per les figures de dones ajagudes) i, creieu-me tenien el seu valor.
Tinc especials records de la Coral: una sala ínfima, cadires de fusta, tot ella un immens «galliné» i el Gallardo que estufava amb la flitera pels corredors els caps i la suarda infantil. Pipes, tramussos, torrat i goles de tota mena, provocaven una remor incessant que només cessava en aparéixer en escena el Xic de la Pel·lícula. Així era com a Crevillent anomenavem el protagonista principal. Els films acostumaven a ser reposicions de westerns de segona i tercera categoria, curts de ciencia-ficció japonesa en blanc i negre -ara tan de moda- i les clàssiques de por de la Hammer. A pesar que totes les produccions comptaven amb el seu Xic, l'heroi que derrotava els roïns i es casava amb la Xica, no hi havia cap gènere més apte per lluir-se el protagonista que les «conboiaes» (de cowboy), que es com al poble diem les pel·lícules de l'Oest). Quan tot estava perdut, quan els indis o els bandits havien matat gairebé tots els «conbois», de sobte, apareixia el Xic a cavall disparant a tort i a dret. D'immediat, tota la manyaqueria en peus aplaudint, xiulant, cridant enfervorida i fent volar les llepolies.
The End.

7 de maig del 2011

L'Almudana


En els segles XVI i XVII l'espai planer que hui coneixem com la Plaça de l'Esglesia o Plaça del Paseo era una extensió cultivada que rebia el nom de l'Almudana. Crevillent en aquells anys es trobava format per dos nuclis habitats d'herència medieval: per un costat la Vila fortificada, que fou el districte proper al castell, on trobem els carrers Vila, Peine, Sant Albert, Estanc, Primer de Maig, Vall i la replaça de davant del Cinema Iris; i per altre el Raval, que comprenia, si fa no fa, el Carrer de la Puríssima i voltants, es a dir, l'actual Barri de Sant Joaquim fins el Barranquet. L'Almudana, doncs, ocupava un lloc intermedi entre els dos barris i era creuada pel Camí d'Elx que discorria devers Les Eres i cementeri sarraí que s'escampava pel muntanyà de l'antic Hospital. Com la major part dels immobles locals pertanyia als marquesos d'Elx, qui acostumaven a arrendar-la al millor licitador. Fitaven aquests bancals de l'Almudana per la banda de llevant amb l'arc del Portal de la Vila, el principal dels accessos, que s'alçava no molt lluny de les rellotgeries dels germans Davó. El seu nom deriva del català “almud” que al seu torn ho fa de l'àrab al-mudd i aquest del llatí modius -mesura d'àrids-. Un almud al Regne de València era una mesura de grans de capacitat variable, segons les comarques. Al nostre poble podia ser de poc més o menys quatre litres. Per almud hom coneixia també el recipient troncocúbic de fusta que, omplert a ran, contenia l'expressada medura en cereal. Doncs bé, l'Almudana era l'extensió de terra que es podia sembrar amb un almud ple de forment, civada o el que fóra.

 Fins el segle passat a Crevillent els horts de palmeres i bancals d'hortlissa eren part integrant del paisatge urbà. Dins la Vila hi havia l'Hort del Castell, en el siti que coneixem com “Escoles Noves” , la citada Almudana i així com moltes altres finques i jardins de menor entitat. També a migdia, cap al Passeig del Fontenay i contornada de les fàbriques de Lluís Puig -Luvipol- proliferaven els palmerars i explotacions agrícoles. Segons mon pare, ahí estan les millores terres conradisses del poble. I que us diré de la Rambla amb el rosari de vergers que hi comptava? L'últim exponent d'aquests esponerosos horts va ser el recentment asfaltat Hort dels Pomares o Datileros, apegat per baix al Pont Nou.

5 de maig del 2011

Dos pins empeltats

Hi ha a Crevillent dos arbres singulars que resten ignorats. La seua singularitat noes deriva de la seua grandària o exotisme, sinò per ser dos vells arbres empeltats. Són una parella de pins oblidats que de miracle sobreviuen a la partida dels Catxapets, vora la carretera d'Albatera. En origen eren dos vulgars pins blancs – Pinus halepensis-, als que de menuts se'ls va inserir una branqueta de pi pinyer -Pinus pinea- en la seua tija . De lluny deixen veure la característica figura d'ombrel·la dels arbres que als crevillentins ens evoca la platja del Pinet, però en apropar-nos a ells observem com els troncs mostren els dos tipus d'escorça propis de cada estirp. L'objectiu d'aquests empelts en la nostra comarca era sobretot l'obtenció dels valuosos pinyons. Degut al clima rigorós i a uns sols escarransits, els pins pinyers creixen a Crevillent amb molta dificultat, tan sols es desenvolupen a les homides obagues de la Serra Alta i, en els temps passats, a la glera de la Rambla, on les fotos antigues ens mostren exemplars gegants. Els antius sabien que la soca i les arrels del frugal pi blanc podrien acollir i sostenir la part aéria del pinyer, la que produeix les comestibles siments. 

Empeltem oliveres, armelers, llimoners, terongers, sempre amb el desig de collir un fruit més suculent. L'empelt de coníferes avui ens pareix inaudit, però els valencians, tan deixondits per la força del nostre medi, ja en segle XVIII vam ser pioners. L'il·lustrat Cavanilles ens conta com en 1797 els veïns de Biar ja el practicaven. Les darreres notícies sobre aquesta tècnica la tenim notícia a Ontinyent on encara en la primera dècada de 1900 la feien servir.