27 de setembre del 2013

Un carrer per a Engalière, o millor una Plaça


M. Engalière (1824-1857)
Si algú s’ha guanyat amb escreix el reconeixement de Crevillent, eixe és el pintor Màrius Engalière. Nascut a Marsella l’any 1824, Engaliére era un perfecte desconegut entre nosaltres. Va ser arràn de la difusió feta per Cayetano Mas en 2002 de dues pintures sobre Crevillent que l’artista va popularitzar-se en el ambients culturals del poble. 
De llavors ençà encara s’han descobert un parell més d’obres que tenien com protagonista el nostre poble. Engalière, des de fora, sembla el perfecte artista romàntic. Un home del seu temps, interessat en el mon oriental, en la plasmació d’escenes de treball i feines quotidianes, en els paisatges ferestecs i en la llum mediterrània. Per a mi, que  sóc un profà, va ser un impresionista –avant la lettre-.  
Vista del Castell de Crevillent, des del Carrer Ribera
Engalière va morir prematurament d’una trombosi en 1857 a l’edat de 33 anys. Estic convençut que si haguera tingut major longevitat hauria ingressat en el selecte club dels pintors francesos del segon terç del segle XIX. Engalière comença ara a ser reconegut pels seus paisans, però encara no ha trobat un lloc ni tan sols en la internacional Wiquipedia. 
Fàbrica d'estores, probablement prop de la Rambla
Sospite amb la seua marxa sobtada van romandre moltes obres seues inacabades, perdudes, arraconades en el seu estudi. És per això que ara trobem incoherències en els catàlegs i en el títols, com per exemple, en la que es veuen inconfusibles els nostres tallats del Castell Vell i al títol figura “Paysage provençal”.
Porta de la Vila i Castell. Ara Carrer Blaco Ibàñez 

Engalière va viure una temporadeta a Crevillent en 1853. D'aquella estada ens ha llegat images precioses, inimaginables, històriques, d’un valor immens per a qualsevol amant de la historia local i també de l'art. Ningú no hauria imaginat unes estampes tan belles com les que va plasmar: homens amb saragüeis, dones amb mantilla, palmerars aràbics, monuments medievals, cases barroques, fabriques tradicionals… Quin privilegi tenim gràcies a Engalière.

El nostre ajuntament obraria amb justícia si nomenara fill adoptiu a Màrius Engalière, i, els nostres governants li buscaren un carrer o una plaça on col·locar el seu nom. 


Darrera pintura descoberta. Tallats del Castell Vell.
PS.: Si em permeteu, aquest espai deuria emmarcar-se en algún dels llocs que ell va pintar, com per exemple la Rambla.
                                                                                                                          

24 de setembre del 2013

Vocabulari de Crevillent (6)


ROVINYAT
[adj, part. pass. de rovinyar]

Adjectiu qualificatiu utilitzat en to despectiu per referir-se a una persona escarransida, migrada, en especial a xiquets i adolescents.





Exemples: Un manyaco rovinyat va vení l'atre dia a vore si voliem comprar-li ous. Es fills de la Vicenta, en tot lo rovinyats que són, mengen com una llima.

20 de setembre del 2013

Vocabulari de Crevillent (5)


ROVINY
[del llatí robigine]

Segons el DCVB: Rovell. Hidròxid de ferro vermellós que es forma a la superfície del ferro per l'acció de l'aire humit; per anal., la capa que es forma a la superfície d'altres metalls per corrosió


Ferro ple de roviny
Exemples: Eixe ferro està ple de roviny. T'has sullat de roviny

12 de setembre del 2013

Vocabulari de Crevillent (4)


ESCARRAMPLÀ, v. tr. 


[barreja d'eixancar-eixacarrar amb eixamplar]



|| 1Separar molt una cama de l'altra, i per extensió, separar molt d'un extrem dues coses qualsevol que estan unides per l'altre extrem.
|| 2. Posar-se amb les cames molt separades.
|| 3. Estirar el cos, obrint braços i cames al llarg, especialment en un silló o sofà
|| 4Obrir les anques per un colp, caiguda, cansament o altra causa de lesió.





Etimologia: del llatí vulgar *exhancare, mat. sign., compost del prefix ex- i de hanca,‘anca’.


En català normatiu: s'ha d'escriure 'escarramplar'


Exemples: 1. Escarampleu-vos i feu lloc. 2. Ahí està eixe alavardero, tot escarramplat. 3. Nya-la, el dia entregue escarramplâ en el sofà, mirant la tele. 4. Va caure escarramplat, tot lo llarg que és. 


6 de setembre del 2013

Com canten i rebenten les guixarres


Sabem que a l'estiu tota cuca viu. Però si hi ha una cuca omnipresent a l'estiu crevillentí, aquesta és la guixarra. En passar Sant Joan comencen a deixar-se sentir els mascles eixits amb la seua remor ensopidora i persistent. La protagonista és la vigorosa guixarra Cicada barbara, que canta amb una sola nota, sense pauses. Però no deu ser l'única espècie, perquè, tímidament també se senten els intermitens gi-gi-gi-gi de la Cicada Orni (trobe)
Guixarres "rebentades" en una olivera
El moment àlgid de la lírica cícada coincideix amb la canícula i l'ambient bascós d'humitat marina. Les guixarres a Crevillent són incansables, rivalitzen amb els grills quan canten fins i tot per la nit. La seua xerrameca resulta ensordidora per a la gent que es troba a les casetes de camp davall de la porxâ. Mira que he sentit guixarres totarreu,  però cap com a Crevillent. Ni les de la Provença que són emblema i orgull del país, canten tan clar i fort, i amb tanta vehemència com les nostres. Hom diria que la caló les fa embogir, de fet la nostra gent gran sol dir que les guixarres canten perquè tenen calor. Es posen a recés del sol sota els arbres i mates, de les que s'alimenten xuclant-les la sàvia. Però l'ombra ben poc que les refresca, i continuen cantant. I de tant que canten, rebenten. Lés exúvies o esquelets externs que muden serien les guixarres rebentades, segons la tradició popular. 
Quan de sobte callen les guixarres, apareix a la nostra oïda el zumbit del tímpan maltractat. I quan creem que s’acabat, la matraca torna a començar! I així les guixarres ens acompanyen en les nostres estiuades. Els sons de les guixarres són indisociables del nostre paisatge grogós i calcinada pols. Tradicionalment, la guixarra ha cridat l'atenció infantil. Ha inspirat estrofes com la famosa ... Baix d’una parra, havia una guixarra vaig anà a caça-la, i era ma germana... Nogensmenys, alguns manyacos cruels solien acaçar la guixarra per practicar-li tot tipus de tortures. Una de les més populars era ficar-les un palet pel cul i deixar-la volar. També li arrencaven les ales per a que feren la baralluca

Nota: si voleu sentir com canta la nostra i altres guixarres europees escolteu i mireu aquesta extraordinària pàgina: http://www.cicadasong.eu/cicadidae/cicada-barbara-lusitanica.html