27 de juliol del 2012

Un melonà en el Botx


Meloneres
Melons d'any
 "En passà Setmana Santa, tot la gent, incâ que no fóra llauraora, se posava a plantà melons. Es melons no es plantaven pa vendre, sinó com mig de subsistí. En el poble se plantaven melons d’aigua i melons d’any. En havien uns d’escorfa blanca boníssims, se feen com la mel de dolços! Se plantava en tot lo que és l’horta del poble i en la baixura. Casi tot eren terres arrendaes, i algunes es deixaven es amos per caritat. Arrendaven bancals en dret a reg. Mun pare quan tenia que regà a mija nit, se n’anava a dormí adintre la séquia. Com no tenia rellonge, se gitava a dormí de gaidó en la séquia, en el cap en la vora i es peus en el caixé, aixina quan el veí de dalt acabava de regà i el aigua devallava, se li banyaven es peus i se despertava... Câ familia plantava docentes o trecentes mates de melons d’any, i a lo milló, de melons d’aigua, unes vint o trenta. 
Melons d'aigua
En es costats des bancals posaven també alguna carabassera, alficossos, albergenyes, tomates... Astò (Crevillent) ans era molt nomenat per es tomates... En el poble molta gent arreplegava fem tot el any, pal melonà. Arreplegaven es borillons secs que havien pels terrats des coves, el fem des cases, lo que cagaven es cavalleries pels carrés... i això hu fea tot el món. Mosatros amuntonavem el fem, i a cabassos el portavem al camp. Alguns que poïen, compraven fem del Tio Piu, que tenia el fem des escusats del poble en un pallé de la Quinta (Quinta elevació dels Regs de Llevant).       Mosatros teniem un melonà en el Botx (partida rural). En una mallâ teniem una mitjacova i un sombrall de canyes pa viure. Mun pare se passava allí l'estiu. Mosatros anavem después, a ajua-li a collí. Mun pare se portava la roa de filà i tot, i allí fea la faena de la filassa mentres cuidava el melonà. I això hu feen tots es del poble: la filassa, la pleita, es cordes, el espart, lo que fóra al peu del melonà… Câ forat que fea mun pare en el bancal, li posava un grapat de fem i un pall de pipes des millós melons que teniem alçaes d'atres anys. Per Sant Jaume, quan es melons estaven pa collí, el qui no estava en el Pinet, estava en el melonà. Tot eren famílies en es camps i en es canyaes. Se n’anaven cosa d'un mes per vigilà el melonà. Es hòmens tenien que està pa regà i anà estriant es plantes bones i sacà lo rebordonit, i també pa espantà es merles, es corbs i.. lladres també.... Mun germà va naixtre quan estavem en el melonà del Botx. Ma mare se va posà partera i la van portà a ca sa germana. Mun pare se va queà allà ell soles.
Melonar i barraca
Una cosa que me’n recorde són es barraques que havia en es horts. Eren barraques molt ben fetes, de canyes, en terrat a dos aigües, i cubertes d’albardí nyigat i cosit, i fang. Per dintre tenien estores. Si estaven ben fetes, ia poïa ploure que no entrava ni gota! Collien es melons de la Maredéu del Carme en avant. En la fira de Sant Gaitano se menjaven molts melons d’aigua per la nit, en la sopa. La gent l'agrava presumí de tení un meló d'aigua ben gros. En la festa de la Salut ia no en queaven d'aigua. D'aquí en avant eren tot melons d'any...  Plantaven pa matà la gana: Així tenien fruta fresca hasta Nâl... Xí, la misèria de denans! 

Amb la roda baix del sombrall
La gent des camps mentres estava vivint en es melonàs anava a comprà algo de companatge i vi as ventorillos. Mosatros anavem a per vi pal porró de mun pare al Ventorrillo del Tio Pastó, en el creué de la carretera de la Garganta. Anavem ma germana i io a peu en un barrilet... Una dia que mo'n tornaven al poble, mos va muntà el Sahoro el Quicola que tornava d’Elx, en un carro, i una somereta, nyigâ darrere. La collita de melons la portaven al poble en el carro de tio Sampeta".

NOTA: Aquestes són frases literals, tot i que la connexió entre elles ha estat feta de forma artificial per tal de dotar al relat d'una certa coherència literària. Les explicacions les he recollides de GMG i CGR, nascuts en 1925 i 1931 a Crevillent i han sorgit espontàniament enmig de converses quotidianes. 

11 de juliol del 2012

Importància del xe



Als valencians, fora d’aquí, ens coneixen com els “xés”, en al·lusió a la interjecció xe, que tan sovint utilitzem. Com tots els gentilicis, el xe ens ho van posar uns altres. Sembla que un dels trets que més els cridava l’atenció de nosaltres als catalans orientals de finals del segle XIX, era aquest mot joker. Cal dir que quan es manifesta el xe, és parlant la nostra llengua. De semblant manera, els del Llobregat enllà, van rebatejar el nostre país com La Terra del xe. Paradoxalment, el xe ha acabat esdevenint un tret identitari dels sectors regionalistes -ché- que detesten lo català i normalment parlen forasté. El xe és vocable provincianitzant, quan és utilitzat pels mass-media espanyols per referir-se a nosaltres. Ha estat per influència d'ells que els valencians hem començat conrear i acceptar les situacions folclòriques del xe. Tenim un equip -ché-, una orxata -ché- i molts altres exemples.

I tanmateix, l'enarborat i manipulat xe, poc a poc, despareix de la parla qüotidiana, a favor expressions inaudites i bàrbares. Deixant de banda les consideracions carrinclones, el xe és una partícula léxica seriosa i digna de ser protegida. Sobre l’origen d’aquest mot, s’ha parlat que fóra una derivació de pse, i , fins i tot, d’una reducció de xic.  Alguns diuen que és molt semblant i germà del xe argentí. Jo ho dubte. Cert es que tots dos s’empren en situacions semblants, però el nostre xe és molt més divers que l’americà. Almenys pel que fa al xe crevillentí. Al nostre poble tenim ‘tots els colors del xe’. Desconec la freqüència en que el xe pot ser utilitzat i els derivats del mot en altres comarques, però us ben assegure que a Crevillent deu ser de les que més i en més circumstàncies es pronuncia. Tenim xés per a tot. El nostre vocabulari casolà registra les següents combinacions: Xè, xé, xí, xó i. Diem, per exemple, en to de befa: Xe, quina panxa!, xe, quin nas!. Quan estem tips d’una situación enfadosa: Xè, xiquet! Xè, fuig d’aquí. En sentit d’admiració: Xèee, bonica la femella! Quan cridem algú reiterativament: Xí vine, xí!. Fins i tot el xe s’esdevé una mena de pronom personal, per exemple, en acomidar-nos de vàries persones alhora: Xès, adéu, ia mos vorem! Però no acaba ací la cosa. També s’empra com un retruc lingüistic vers un altre xe de caire queixós: Ni xè, ni xó! ; Xè i xu! El xe se sent en situacions festives com expressió de complicitat. El xe crevillentí s’exagera, s’apega a les paraulotes, s’arrossega, s’allarga, ens ompli la boca i es multiplica. No concebem una frase amb fondària i tallant sense el nostre xe: Xèèè!!!

En defintiva, gogem amb el xe que ens conecta amb els ancestres i la terra.

Les expressions espontànies, siguen de bon o mal gust, deurien d’estudiar-se a l’escola. El xe, com tantes altres construccions vulgars hauria de trobar el seu lloc als mitjans de comunicació, especialment als audiovisuals. Resulta del tot punt sorprenent que un mot tan valencià com el xe siga absent de la nostra televisió. El ric ventall de xes locals que hi ha des de Pilar de la Forada fins Vinarós no mereix pedre’s. Escoltem com els locutors, dobladors i actors diuen un asèptic vaja on deuria anar un bon xe. El català estàndard aprés a les escoles garanteix la supervivència del nostre idioma en la seua vessant culta. Per contra, el riquíssim vocabulari valencià col·loquial despareix car no s’estudia enlloc. Allò que ens arriba es estranger. Les expressions solen ser traduccions coentes, literals i sense suc. Els nostres fadrins d’avui tenen problemes per insultar, exclamar, maleir, i sentenciar amb un bon proverbi valencià. I no és que hagen deixat de malparlar, sinò que… Xé ho fan, xé, traduint d’altres llengues, xè, i això, refotre-xé, no pot sé, xè! Xí, a vore si es que maneu, xè, feu alguna cosa, xíí!!!