24 de desembre de 2011

Hui comprem la Pedra Grossa!

Afegeix la llegenda
El Nadal dels temps anteriors a l’opulència contemporània s’esdevenien amb una discrecció i modestia que avui ens costa d’imaginar. No hi havia ni lloc ni diners per al rebombori mundà i desbalafiament al que estem acostumats en l’actualitat. 
La Pedra grossa de la balança

Els únics excessos a les acaballes de l’any, potser, eren menjar algun bocinet de carn i uns confits. La gent treballadora del poble, en aquests dies escuraven les butxaques i la vedriola, per empassar-se quelcom més sòlid que de diari. Des de les coves de Cendra fins el Trinquet del Carré Colom, la vespra de Nadal hom sentia dir una expressió eufòrica als jornalers: Hui comprem la Pedra Grossa! La Pedra Grossa no era altra cosa que el pedral o peça major de les balances i de les romanes dels botiguers. Aquell dia especial, la seua família aniria a la tenda a comprar una quantitat de queviures superior a la habitual i miserable peixiqueta (de ‘pessic’). Sobretot els crevillentins en aquestes dates compraven la Pedra Grossa de carn capolada, cansalada i sang per a cuinar les Pilotetes de Nadal. De tota manera, res d’excepcional, perquè la ‘Pedra Grossa’ feia, més o menys, mig quilo, i ja podeu imaginar la repartició de mig quilo entre una família de vuit, nou i, fins a quinze membres... Els àpats de la nit i dia de Nadal dels nostres antecessors més humils, eren ben variats, però migrats i ben poc consistents. Llegiu un testimoni:
Poca gent menjava turró en eixos anys, per això díem: En diners turrons! Turró en havia: el Tio Sebastià, que era de Xixona, en portava tots es anys, però, qui poïa compra-ne? Qui tenia sort d’arreplegà un grapat d’armeles, ous i farina, ia tenia pa fe una llanda de tonyetes, rotllets i almendraos, i qui no, alguna cosa de calent i torrat i prou. Eixos dies, a lo milló ma mare fea una olla de granyons, o arròs caldós, o arròs-i-cabrit, que me me’n recorde jo d’havé-ne menjat. 
Después, en sopà, a rosegà. Mun pare, que portava uns moniatos, ala, a bollí-los, o carabassa, o un cabasset de bellotes del Camp d’Elx, o castanyes, o figues seques, i també a torrà rosetes; i vinga tota la nit rosegant! Més que menjà, rosegavem. Pa beure, ví de collité. Eixa nit a roà el poble a vore qui tenia encà un ram de garrofé en la frontera. Qui tenia ram, tenia vi. Per Nâl ia casi no queava vi en el poble pa vendre. Era vi negre, claret i fea bambolletes. Sempre en trobavem en ca la Deula, i en comprà-ne, romint a casa a sopà. Mun pare encenia la fornala, i tots a reó el foc. De regals res. A lo milló mos donaven unes gitaetes (cèntims de la pesseta) i te n’anaves a la Cambreta de la Tia Maria la Quartilla, més amunt de la font, en la sendeta, devés el Àngel, que tenia tenda, i compraves carbó, o una dinaeta pal fogaril, i te compraves pa tú pos faves torraes o una panotxa, o li canviaves es espardenyes per unes atres. Això era el regal. 
Mun pare, allà en la cova de Llorenç, tots es anys mos fea la pandorga en una gerreta que ell tenia pa banyà es troques de polí de la filassa. I allà estavem menjant, cantant tota la nit; i a lo milló venia algú del veïnat, de ca la Tia Nena, de cal Tio Sant Joan, o de cal Bufa, que venien disfrassats, que denans la gent des coves en Nâl i en Cap d’Any se disfrassava. O en acabà de sopà mo n’anaven a cantà l’aguilando a la Plaça, a vore es senyorets…A l’endemà, el dia de Nâl, totes es cases feen pilotetes. Es olles de fang, vinga bollí…que haviem comprat la Pedra Grossa en la carnisseria de cal Tio Montoia o en ca l’Elvira de la Plaça el Mercat;  i: –Carmeta, du-te llenya i una sària d’estelles! Ans fea més fret que ara. I me’n recorde un dia Nâl que va nevà moltíssim. Havia un talló-i-neu d’a pam. 
La gossa conillera que teniem, que era negra, negra, eixia al carré i entrava tota blanca de tanta neu que havia! Quan va naixtre ma germana la majó, que va naixtre la nit de Nâl, també va nevà, mos dia mun pare. I el dia Nâl dinaven, com tot el poble: primé sopes d’ou dur, morella i sangueta, i en acabà putxero i pilotes. Això és lo que cuinava tot el món, i en això ia teniem prou, i hasta l’any que ve!  

           
                       

16 de desembre de 2011

Aguilandos, Betlems i Nadales


Una tradició molt celebrada a Crevillent pel Nadal era la de la capta de l’Aguilando que eixia de les distintes esgésies del Pont, de la Plaça i de les ermites de l’Hospital i la Purísima. Les colles de xics i grans vestits de pastorets i pastoretes anaven cantant i demanant, sobretot, aliments que després repartirien entre els pobres. El nom d’aguilando va ser tan popular a Crevillent que va substituir la paraula "estrenes". Els xics, en encetar l’any nou, anaven, i encara van, a cals oncles i avis a demanar l’Aguilando.
Una altra de les diversions dels manyacos en els dies de Nadal era fer la ro(d)â pel poble a vore els Betlems que s’havien erigit el dia de la Puríssima. Normalment, s’exhibien al porxe de les cases, especialment al distingit barri de la Plaça i en menor mesura al del Pont. Encara hi ha gent que recorda el del Tio Gracianeta, prop de cal Pere Lledó el Rellongé, que va perdurar fins els anys de 1970, o el del Tio Carafal el Forné instalat en el soterrani on coïa el pa. Però si hi havia al poble un Betlem extraordinari per la qualitat artística, tamany de les figures i grandària d'escenari, aquest era el la Maria la Filomeneta. Conten que les sirventes s'inflaven a fer viatges a obrir la porta, de tanta colla que s'aplegava per veure'l. Dona, mos deixa vore el Betlem? preguntaven els xicons. En aquell enorme taulell, les estauetes de fang, representaven les escenes típiques del nou Testament. Amb estelles i carbó, es configuraven les muntanyes i la cova que va acollir a Sant Josep, la Mare de Déu i el Jesusset. Amb segó es recreava la terra, i amb farina la neu. Romer, tomello i altres herbes volien significar la vegetació de Palestina. 

Les cases que paraven els Betlem més lluïts solien ser les dels senyorets i mercaders rics. Els amos, en veure la manyaqueria rodant la casa amb curiositat, la convidaven a entrar i cantar nadales embambats a redor de les figuretes. El repertori era escarit, modest però genuí, cançonetes del poble i d'altres de tot l'àmbit català acompanyades de guitarra, guitarró, garbellets, sonalls, ferrets i pandorga. Ací teniu uns exemples, d'allò que dien cantà el Betlem:
                      
L’Aguilando d’Elx, dàtils calentets,
anous i castanyes
i pataconets,
anous i castanyes

i pataconets.
Una agüela en curios
amb tots els xiquets,
El mestre d’escola
amb tots els manyaquets
            ------------------
L’Aguilando “pixandando”,
cantarem esta setmana,
i anirem a cal Tio Tano,
a que mos done el Aguilando
          --------------------
A Betlem me n’he d’anà
i un gatet m’he de comprà;
A Betlem me n’he d’anà
i un borreguet m’he de comprà;
A Betlem me n’he d’anà
i un pollastre m’he de comprà.
Mèau, mèau, farà el gatet,
Bèe, bèe farà el borreguet,
quiquiriquí farà el pollastret...
A Betlem me n'he d'anà...
        ----------------------
 Pastorets i pastoretes,
Què li porteu al “Ninyet”?
sabatetes i calcetes,
caroteta i gamboixet...
     --------------------------
La Mare de Déu quan era xequica
anava a costura amb un llibre d’or,
els àngels li cantaven i el rei li fea sò...

En el comiat, si hi havia sort, els hi repartien goles i algun gotet de moscatell. Els xiquets, passaven així els jorns del Nadal en blanc i negre i bombetes de 40W.