25 de maig de 2012

Cagaferro



Cagaferro de les vies del tren
L'altre dia vaig eixir a la serra amb les meues filles. Escursonejant pels màrgens, pedrissos i pedralla en general, les xiquetes troben curiositats, o tresors, com diuen elles. Un cop me mostren com una sensacional troballa, uns nodulets foscos i bonyuts. Em preguten que eren eixes pedres. Jo les dic, sense dubtar-ho, cagaferro, això són pedretes de cagaferro. Quan de temps portava sense pronunciar aquest mot, vaig pensar. De seguida em va venir al cap el context més tradicional del cagaferro: els betlems de Nadal. En efecte, al desembre hom arreplegava estelles de garrofé, escorfes de suro i cagaferro, tot per muntar l'escenari muntanyenc del betlem. El cagaferro, amb la seua textura esponjosa i corcada, era l'element ideal per recrear els paisatges palestins. Arràn d'això vaig preguntar als grans sobre el cagaferro: 

Cagaferro guarnint un betlem
         "El cagaferro eren unes pedres que havia en es vies del tren que abocaven es trenés. Mun pare quan tornava del Salà de fe herba pa's conills mo'n portava d'aprop de l'astació. Això hu posaven en es naximents, en es belems. També posaven estelles de garrofé corcat i segó, i farina. En tot això feen es belens denans. En la serra també ha-hi molt de cagaferro. Són pedretes com  el dit polze, que tenen bonyets i estàn rovinyaes"
Cagaferro de la serra

Comprovareu com hi ha una confusió popular pel seu aspecte semblant entre el cagaferro, que és realment escòria i els fragments de ferro natural o meteòric que prolifera a la natura. El cagaferro de grans trossos, el dels betlems, era el que trobaven a les vies, car formava part del balast que acompanya els carrils. 
Sobre l'etimologia del mot, crec que deuen haver pocs dubtes, cagaferro al·ludeix a un excrement -caga: cagada, de ferro. I es que és bastant obvi i palés, observant la coloració i sobretot les formes de cagades de cabra i borillons d'alguns d'aquests nòduls.

11 de maig de 2012

Toca Ferro!


Mineral de ferro
Temps enllà, el ferro era considerat un metal molt valuós i amb certes qualitats màgiques. Com que avui és tan abundant i present en les nostres vides el tenim per vulgar i anodí. Fins que no va arribar la fundició industrial i el transport motoritzat, la presència del ferro en els carrers i cases era purament anecdòtica. Penseu a vore quants objectes de ferro hi havia a una cova de Crevillent. El pany de la porta, la clau, el forrellat, el cresol, certs estris de cuinar, alguna ferramenta i poca cosa més. Les reixes de barrons de fusta eren ben abundants, inclús a les cases, com així podem vore encara en alguns immobles del Pont, la Vila, o a l’antic Raval, avui Sant Josep. Tenir un balcó de ferro denotava certa distinció. Els cotxes encara no existien, ni les papereres, ni els grans fanals públics, tot fet de ferro. A més de la seua escassesa i la seua dificultat de fondre, també el magnetisme que pot retenir el ferro i el fet de que és capaç de “requirdà” els rellamps, contribuiria a la seua mistificació. Els antius ja sabien que el ferro es podia “menjar” a través dels llegums i el fetge, i que la nostra sang en tenia força d’aquest metal.
Ferro/Ferradura/Sort
Molts amulets antics eren fabricats de ferro i els imants sempre han tingut (i tenen) certa càrrega guaridora. De menuts dien que tenir un imant era divertit i donava sort. Aconseguir-ne un era una de les màximes aspiracions d’un xiquet crevillentí que sovint jugava amb xapes i boletes de ferro.
I tot astò ve a compte de l’expressió crevillentina, i en general catalana, de "Toca Ferro!" davant d’un auguri advers, no tant de procurar-nos sort, com de fer-li una traveta a l’infortuni. Segons el DCVB: “Es general la superstició de creure que tocar ferro o qualsevol objecte metàl·lic és eficaç per a evitar un malefici. 
Per això, en tenir por d'alguna persona o cosa que porta mala sort, la gent supersticiosa procura «tocar ferro»” Tocà Ferro representa, si fa no fa, el mateix que "tocar fusta" d’altres cultures: Tocar madera (Espanya i América llatina), Toucher du bois (França), To touch Wood (Anglaterra i EEUU),  A bate în lemn (Romania). Cercant paral·lels geogràfics he trobat que "Toca Ferro" només ho diem nosaltres, els italians (Toccare ferro) i els sicilians (Tuccàri fèrru) Què n’és de curiosa - i potser històrica- aquesta geografía del ferro màgic!

El Calvari devers 1970, escenari del joc A Tocà Ferro!
Més encara. Vos diré que els manyacos preindustrials jugaven en els carrers i places del poble A Tocà Ferro!, una mena de marro on el refugi davant l’encalçador era qualsevol objecte fèrric, com per exemple els llums de ferro fos que hi havia al Passeig del Calvari. Pujar al pedestral d'una d’aquelles columnes era assolir la immunitat. Veieu en aquest menut exemple lúdic una grandíssima al·legoria domèstica a propòsit del ferro protector i salvador.