26 de juliol de 2011

Fent garrofa amb el Nari

Per Sant Jaume mauren les garrofes a Crevillent. Des que desaparegueren les cavalleries dels nostres camps, els garrofers han anat caient en l’oblit. Abans eren de les espècies més comuns, tant de l’horta com del secà. Aquesta importància era tal que a moltes terres representava l’únic conreu rendible, com a la Garrofera, una contornada devers el camí d’Albatera. Cap arbre per aquí més frugal i agraït. En té prou amb només unes pasades d’aladre i l'aigua del cel . Des de 1960 els garrofers s’han anat abandonant i desapareixent. D’ells se n’ha fet generalment estelles, i d’altres, els que més sort han tingut, planta de viver. Tot i la seua sort, encara resta un nombre considerable d’arbres que proporcionen una envejable collita. Els preus es mantenen ben baixos, més o menys, com fa vint-i-cinq anys, és per això que trobe que avui molts crevillentins fan l’arreplega gairebé per conservar la tradició. A l’estiu, quan les famílies viuen a les canyaetes o cases de camp, fer garrofa esdevé un estímul contra l’avorriment dels manyacos. S’els esperona amb els guanys de la venda del fruit. Una bona brena amb orxata, aigua-i-civà i congres sol ser la dolça recompensa, i si sobra algun euro, a la vedriola. Hi ha diverses classes de garrofa, la més profitosa és la “mollúa” de més d'un pam de llargària, ben formada i dreta. Procedia dels grans exemplars del regadiu i de les canyades més fèrtils de la serra, com el Fondo de les Porrúes o el Flare.
El Paco el Nari de 77 anys, és un dels darrers llauradors del poble; mentre fa garrofa a la partida d’Ampla, ens parla sobre els infortunis d’aquest producte:
La garrofa ha perdut molt mèrit, perquè la garrofa denans se fea molt bona i era grossa i pesava, però astò hui no pesa res. Io me n’arrecorde perquè io m’he criat en Sant Pasqual. Io me vaig naixtre allí i me vaig crià allí,i, mun pare sempre carculava: un sac, tres arroves, que eren trenta-sis quilos. Me’n recorde io que mosatros feem, a lo millò, quatre-cents, cinq-cents sacs… que n’havien molts de garrofés, en tot allò de Sant Pasqual. Ara tot és un perdut. Me’n recorde io, mun pare plegant i io baixant es sacs as costelles allà a la cova. I teniem allí una cova que és on teniem la mula i es ferramentes del camp. I me’n recorde que havia entrant a l’esquerra, una cuineta, que havia un forn. Me’n recorde io quan era manyaco que ma mare coïa el pa; a la dreta la quadra, luego dos quartos grandíssims que eren pallés pa la mula i el frontó era pa posà garrofes. I eixe quarto, no te dic que era com d’aquí a la figuera, però casi, i de tantes que n’ya havien, posavem maeres creuaes, fermes, pa que no mo se n’ixqueren per la porta i pa poé tanca-la. Fa poc incà queaven garrofés que donaven bona collita. Tu saps ahí n’el camí del Botx, a la esquerra, on els Mansanilles tenien la faena? Allà havien uns garrofés com a bous, grans i ben polits que feen més de trenta sacs câ uno. Fes el conte de lo que donava de quilos câ abre. Mosatros no veniem garrofa l'alçavem en la cova pa's mules i el cavall…”
Vet ací l’antic destí de la garrofa, els animals de tir. Barrejada amb la palla i l’herba s'abocava a les bèsties. Amb la mecanització agrària la garrofa s’ha derivat cap a la ramaderia, l’alimentació i la indústria farmacèutica que, entre d’altres coses, fa servir la farina de garrofí per elaborar la pasta dels embolcalls de les càpsules i les farinetes dels infants. En les darreres dècades ha estat el Pepe el Pintat qui comprava a l’engròs la garrofa local. Tenia el magatzem a vessar de piles descominals que per aquestes dates impregnaven el barri del Mercat de la seua olor tan familiar. Val a dir també que la garrofa va ajudar a combatre la fam en els anys de la misèria. Em conten com encara en 1953 algunes mares anàven a cals llauradors a comprar alguna lliura de garrofes per a alimentar els fills. Avui, el panorama és tot el contrari, i hi ha qui, d’alguna manera es guanya les garrofes cuinant amb elles. És el cas de ma germana Margarida qui elabora uns tendres i sucosos bescuits i pastissos de farina de garrofa.

PS. Noteu que a Crevillent, de forma molt correcta, a l’acció de collir garrofes li diem fer garrofa, com també diem fer armela, fer oliva, fer tomello, o fer caragols.

18 de juliol de 2011

Oli d'escaravat


Torne de vacances amb ma filla Núria malalta de la boca. Tot va començar amb una miqueta de febre i ara te la llengua, les genives i els llavis plens de malura. Deu tenir molta molèstia, i el que es pitjor, plora de dolor en menjar quelcom una mica àcid o salat, d'aquí que ara només s'alimenta de llet. El nom mèdic de la malaltia es Gingivoestomatititis herpètica, que traduït al crevillentí vol dir una fogâ com el campanà. Els pediatres actuals són reacis a subministrar cap medicament. Diuen que amb analgèsics n’hi ha prou, però el cert es que els xiquets per les nit sagnen i s’encanen plorant de mal. I es que no són unes bambolletes qualsevol com les dels adults. Quan als infants se’ls manifesta per primera volta aquesta malaltia vírica ho fa amb molta intensitat i les ferides envaeixen gairebé tota la boca. Poden estar rabiant fins a deu dies. Truque a ma mare (Carmen Giménez, 80 anys) i li ho comente, i, òh, sorpresa 100% crevillentina, em diu que li done oli d’escaravat. Què? - Dic jo- A vore, a vore que m‘has dit?

"Sí, això era lo que denans es mares li donaven as manyacos pa's fogaes de la llengua i la morrera. Ma mare en preparava. En la cova que viviem del carré Llorenç teniem dintre del corral un femé des coses de menjà i la cuina que sobraven es tiravem allà –això tu no hu has conegut. El cas que en el fem se criaven escaravats d’eixos negres que mosatros diem agüelos. En havien tants que se's sentia rosegà per es nits. Entraves al corral i senties eixa remò. Ma mare es acaçava en la ma i es fregia vius en pots vells de ferro, d’eixos de la tomata. La veïna d’al costat, la Tia Nena que tenia set manyacos –denans el que menos en tenia en tenia quatre- venia i li dia a ma mare: Tia Tereseta que tinc la manyaca en foc a la boca. No podria fe-me un solatget d’oli d’escaravat? Ma mare anava per la nit en el cresol encés en pillava dos o tres i l’endemà es fregia vius en oli d’oliva en eixos pots rovinyats. Luego tirava es escaravats sucarrats i en un cotonet o una gasseta mullaven l'oli i li xapullaven la llengua, es làvios i es genives al xiquet i en un parell de dies el foc se’n anava. Eixe oli també era bo pa les veixigues i bambolles des mans i més coses de la pell".

Arran d’aquesta història he investigat d’arrapa-i-fuig i m’he trobat que no sols era un remei casolà sinò que com em conta ma sogra Fina Abellà encara cap a 1960 al poble hi havien farmacèutics que elaboraven i venien l’oli d’escaravat. Trobe que aquesta espècie d’escaravat del que tracte és Blaps mortisaga o escaravat de cementeri, conegut al nostre poble com agüelo. He llegit quelcom sobre l’estima que sentien els nostres avantpassats vers els escaravats en general i el valor màgic que moltes cultures com l'egípcia li professaven. Desconec si els químics de la medicina contemporanis i els entomòlegs coneixeran de les propietats d’aquesta bestiola casolana el cas es que no he trobat pas res que parle del tema. Nogensmenys, hi ha una altra espècie més rara per les nostres latituds coneguda con mosca d’Espanya - Lytta vesicatoria- que sí compta amb una enorme càrrega terapèutica, degut a la cantaridina que segrega i que històricamente s’ha usat com medicament tòpic contra les berrugues víriques i condilomes, com diurètic i contra la incontinència urinària i també com afrodisiac masculí i com verí.
Pel que es veu el nostre escaravat poseeix també algunes d'aquestes substàncies miraculoses.