Cucs d'ala i cepets

Cucs d'ala eixint del formigoné

És el migdia del primer diumenge d'hivern. El país té un color més intens que de costum. La terra gila amerada es repinta gràcies a les pluges de la setmana. I quan el sol escalfa més,  d'un formiguer hom pot veure eixir una estesa de formigues alades que s'enlairen en colla. Un espectacle d'ales lluentes! La remor atrau pardals de tota mena, i les gallines del corral. Mon cunyat  Ximo m'explica:

Al pot

Enganxant el cepet

Tot ben cobert i l'enza a la vista

    
 "Câ volta que vec es cucs d'ala, me'n recorde de mun pare. Ell es arreplegava i es alçava en un pot o una botella p'a més avant pa que feren d'enza caçant pardalets. Incà que estiguerem morts, es cucs d'ala eren molt bons p'a caçà i eren molt buscats. En es orellaes des bancals, en roals ahón no havia molta herba mun pare plantava es cepets. Gastava es cucs d'ala p'a cirdà, p'atraure es pardalets: paixarells, cagarneres, verderols, coetes...  Removia una miqueta la terra en una fesseta i fea com una muntanyeta, ahón enterrava el cepet. El disparaó del cepet de ferro se'l fugia i li posava una canyeta, que era més sensible. Nyigava el cepet a un clau que afincava en terra p'a que el pardal no s'escapara, que a voltes caïen merles, que són molt fortes..."

Que no es note res

Les gallines pegant-se una fartà

PS. 23-XII-2013: Amaneix plovent. Mon pare em diu:
"El meu amic el Nèri ha encertat: Va dí que plouria en dos dies i hui ia plou. Hu sabia perquè el dumenge va vore cucs d'ala. D'eixos que posaven pa caçà pardalets. Es cuc d'ala sempre ixen del formigoné ans de ploure"