Un carrer per a Engalière, o millor una Plaça

M. Engalière (1824-1857)

Si algú s’ha guanyat amb escreix el reconeixement de Crevillent, eixe és el pintor Màrius Engalière. Nascut a Marsella l’any 1824, Engaliére era un perfecte desconegut entre nosaltres. Va ser arràn de la difusió feta per Cayetano Mas en 2002 de dues pintures sobre Crevillent que l’artista va popularitzar-se en el ambients culturals del poble. 

De llavors ençà encara s’han descobert un parell més d’obres que tenien com protagonista el nostre poble. Engalière, des de fora, sembla el perfecte artista romàntic. Un home del seu temps, interessat en el mon oriental, en la plasmació d’escenes de treball i feines quotidianes, en els paisatges ferestecs i en la llum mediterrània. Per a mi, que  sóc un profà, va ser un impresionista –avant la lettre-.  

Vista del Castell de Crevillent, des del Carrer Ribera

Engalière va morir prematurament d’una trombosi en 1857 a l’edat de 33 anys. Estic convençut que si haguera tingut major longevitat hauria ingressat en el selecte club dels pintors francesos del segon terç del segle XIX. Engalière comença ara a ser reconegut pels seus paisans, però encara no ha trobat un lloc ni tan sols en la internacional Wiquipedia. 

Fàbrica d'estores, probablement prop de la Rambla

Sospite amb la seua marxa sobtada van romandre moltes obres seues inacabades, perdudes, arraconades en el seu estudi. És per això que ara trobem incoherències en els catàlegs i en el títols, com per exemple, en la que es veuen inconfusibles els nostres tallats del Castell Vell i al títol figura “Paysage provençal”.

Porta de la Vila i Castell. Ara Carrer Blaco Ibàñez 

Engalière va viure una temporadeta a Crevillent en 1853. D'aquella estada ens ha llegat images precioses, inimaginables, històriques, d’un valor immens per a qualsevol amant de la historia local i també de l'art. Ningú no hauria imaginat unes estampes tan belles com les que va plasmar: homens amb saragüeis, dones amb mantilla, palmerars aràbics, monuments medievals, cases barroques, fabriques tradicionals… Quin privilegi tenim gràcies a Engalière.

El nostre ajuntament obraria amb justícia si nomenara fill adoptiu a Màrius Engalière, i, els nostres governants li buscaren un carrer o una plaça on col·locar el seu nom. 

Darrera pintura descoberta. Tallats del Castell Vell.

PS.: Si em permeteu, aquest espai deuria emmarcar-se en algún dels llocs que ell va pintar, com per exemple la Rambla.