Vocabulari de Crevillent (3)

1. RAMÀ

 [de rem]

 || 1. Nedar movent els braços i cames.

 || 2. Moure els rems per fer anar una embarcació (pronunciat 'remà')

En català normatiu: 'remar'

Exemples: 1. Xé, que be que rama la xiqueta. Saps ramà, tu? 2. ! Me'n vaig anà en la barca, remant del Pinet a la Marina. 

Nota: Els crevillentins mai no utilitzem el verb 'nedar', sinò el seu sinònim 'remar'. L'elecció de la segona forma, potser fou conseqüència del fenòmen de caiguda de la 'd' intervocàlica, tan intensa a la nostra població. Si haguerem de pronunciar 'nedar' a la crevillentina seria 'neà', un mot ben problemàtic i confús. 


2. RAMÂ

Cada cop que es fa remant en els braços i cames.

En català normatiu: 'remada'

Exemples: El Vicent se va creuà la Quinta en quatre ramaes. 

Vocabulari de Crevillent (2)

GUIXARRA

 [metàtesi de xigarra]

f. Insecte hemípter homòpter de la família dels cicàdids, gènere Cicada. Molt abundant a Crevillent, on viu refugiada en arbres i mates durant els mesos estivals.

En català normatiu: cigala. També coneguda en pobles valencians com xixarra

Nota: Guixarra és malnom crevillentí. Estrofa d'una coneguda cançoneta infantil: Baix d'una parra havia una guixarra, vaig anà a caça-la i era ma germana...

Vocabulari de Crevillent (1)

BRASENTÓ  
 [de brasa]

f. || 1.  Sensació corporal de calor xafogosa procedent dels murs, parets, asfalt i en general totes les obres de fàbrica. És perceptible especialment a les vesprades i nits d'agost quan la temperatura de l'aire ha descendit però no així la de les cases i carrers que exhalenn alenades o bafades de calor remanent, acumulat al llarg del dia. En aquests dies d'estiu, les habitances solen assolir temperatures que mai no davallen dels 30º.

|| 2. Aire provocat per ponentades o pel vent morisc procedent del desert africà. "Allò que el corprén és la brasentor de l’aire que li crema la gola a les sis de la vesprada –les quatre de sol-, la suor que li corre pel cos, la llum esplendorosa, els vestits de les Maries, les corones de llautó, les perruques i les flors de drap dels àngels de coixí." D'una festa que canta (Pròlegs i epílegs al llibre de la Festa d'Elx), G. Jaén i Urban, 1984

|| 3. Ardor d'estómac.

Escrit segons normativa: Brasentor

Testimonis: 1. Quina brasentó ha hi en està casa! No se pot ni dormí per la  nit. 2. Quina basca. En es carrés no se pot està de la brasentó tan gran...

Arròs correntet, Arròs de Divendres Sant i Nyoretes afuegaes

A finals de juny ens va deixar la Carmen Giménez, més coneguda per la Carmeta la Rabosa. Una bona dona nascuda al castís barri de la Salut, al carrer de Llorenç, amb profundes conviccions de justícia social i mare de mon cosí Josep Menargues. Fa poc més d’un any em va narrar tres passaetes que deia va aprendre d'una companya seua de feina, la Fe “la Floria”. 

En la seua memòria les publiquem a 100% Crevillent.

                                                ARRÒS CORRENTET

Això és una parella que acaba de casar-se. Ella era del camp d’Elx i li diu:

−Xico, què vols que te faça de dina?

I ell li contesta:

−Pos fes-me un arròs correntet.

La dona agafa tots els ingredients per a fer l’arròs dins d’un cabàs i se’n va a passejar per tot el poble.

Quan arriba l’hora del dinar, l’home li demana el menjar:

−Xica, m'esqüelles la dina?

I ella li contesta:

−Nyas!, aquí la tens, al cabàs!

−Però, astò que és! –va respondre l’home tot sorprés.

−Pos no volies arròs correntet? Pos no he corregut jo tots es carrés del poble amb el cabàs, amunt i avall!

                                                       

ARRÒS DEL DIVENDRES SANT

Això era una dona que li dien la Fe que estava treballant i quan aplega a sa casa es pregunta que podria fer-li de dinar al Toni, el seu home. Ho té agre perquè no ha pogut anar al mercat a comprar res. Així que comença a regirar els calaixos i els racons i troba set o huit faves assaonades, set o huit pèsols vells, dos o tres alls tendres escarransits i un grapat d’arròs.
 

Així les coses, amb tan pobres recursos, pensa de preparar una peroleta per als dos.

Arriba el Toni, se seu a taula i la Fe li presenta el dinar:

−Però xica, què has fet? Quin arròs és este? Jo no puc menjar-me això tan verd–va dir ell.

−Pos xico, si és arròs de Divendres Sant, què no ho veus? –va contestar ella.

Convençut per la dona i per la importància que tenia el sant dia, el Toni va anar i  se’l va menjar tot sense piular. 

NYORETES AFUEGAES

Un altre dia ell li diu:

−Xica, me fas caldo d’abaejo?

−Xico, i això com se fa? –li pregunta ella.

Ell li ho explica i li diu al final.

−Ah, i recorda-te'ne de posà unes nyoretes afuegaes!

Torna l’home a l’hora del dinar i ella li presenta la menjada. L’home mira i remira el plat i li pregunta:

−Xica, ahon estan es nyoretes?

−Pos mira, ahí al pou, es he tirat i no s’han afuegat, que estan ballant damunt de l’aigua, menejant-se sense parà!

               Josep Antoni Aznar
Cronista oficial dels Moros i Cristians de Crevillent

Fer un pa com una estora

Ací teniu un preciós article que el cronista Salvador Puig ens envia al nostre blog:

Fer un pa com una estora és una expressió hui en desus, però que antigament era bastant habitual sentir-la Crevillent. Tenia el seu trellat, i més en un poble de gran tradició en la fabricació d’estores. Quan una feina de certa consideració havia eixit malament, o restava inservible, el caporal deia als seus companys de treball: "Quina barbaritat, hem fet un pa com una estora!". Unes altres expressions al voltant de l'estora eren ‘’Anar a la estora" i ‘’Quedar per a la estora ̈, que feien referència a la persona que li anaven mal les coses: negocis, malalties, vida dissipada. 

Una estora com un pa

Recorde que sent menut, - pels anys quaranta-, al poble hi havia molta afició al fútbol, i quan el Crevillente guanyava un partit en el seu camp d‘’el Portazgo ̈ la alegria es desbordava i diem de l'equip vençut, ‘’L’hem deixat per a la estora! ̈ 
Més encara, conten que els amics d’un llaurador li deien a manera de befa, de bon de matí: ‘’Esta nit has caigut a la estora ̈. Es referien a que havia dormit a la porta de sa casa damunt d’un maural. Tot per arribar de matinada amb uns gotets de vi de més. A tot aixó l’home sense fer-se mala sang responia: ‘’Qui no te la vespra no té la festa".

Teixió i varillero

I ja que he mencionat la fabricació d'estores, em ve a la memòria el vocable ‘’engegar ̈, també en desús. Recorde que quan el teixidor de catifes estava posant a punt el seu teler, li ordenava al varillero a cada moment: ‘’engega, desengega ̈... ‘’Engegar ̈, significava posar en moviment el teler i ‘’desengegar ̈ el contrari. En aquell moment d’atenció, el varillero amb la ma sobre una palanca que portava adossada la forquilla, guia de la corretja de transmisió, esperaba l'ordre. Tirant devers la politja de l’esquerra, (la fixa), posava el teler en moviment. Devers la dreta, -politja lliure-, parava el teler. Per a la bona marxa de la revisió, el teixidor pronunciava alternativament les dites dos paraules. I com no, a vegades cridava espantat: ‘’Desengega, que está saltant la llençadora. Els fils están fent-se un bolic, i farem un pa com una estora"

Nota. Antigament els telers no portaven motor incorporat. El seu moviment provenia d’una politja connectada a una barra de transmisió. Una corretja de cuiro de bou, d’uns 30 a 60 milimetros d’ampla per 4 a 8 de gruixa enllaçava la politja de la barra amb la que feia funcionar el teler.  





- Maural: Estora gran d’espart que se utilitzava en les almàsseres

- Varillero:  xicon aprenent de l’ofici. El seu treball consistia en ficar i traure les varilles del teler.   

Salvador Puig Fuentes