Quan el mes de desembre se'n va, vivim els dies més
plàcids de l'hivern. Les plogudes del novembre han fet reverdir el
país socarrat. Veiem als camps i les vores dels camins, tallons d'herba tendra
i llargaruda: malves, ravanissa, llicsons, bledes, camarroges, agrets…
Són les huit del matí, hi ha una lleu boira acaronant la
mallada. El sol resta encara gitat. El reixiu refulgeix sobre les soses dels
guarets. Cap ocell piula, ni se’n veuen tampoc.
El fum de la foguera somorta que
ahir va encendre el veí, s’enfila tan sols uns metres per després
escampar-se ample i estratificat. Hi ha una remor blana, inespecífica mesclada
amb el ressó de camions llunyans.
Tot és calm, tot és pla, res no sobreix. Només un cruixit eventual que cessa i recomença a intervals trenca l’atmòsfera: Clap… crac… crec… Qui hi ha? Qui va allà? Ningú. Són els pàmpols marcits de la figuera que es precipiten al bancal.
El fum de la foguera somorta que
ahir va encendre el veí, s’enfila tan sols uns metres per després
escampar-se ample i estratificat. Hi ha una remor blana, inespecífica mesclada
amb el ressó de camions llunyans. Tot és calm, tot és pla, res no sobreix. Només un cruixit eventual que cessa i recomença a intervals trenca l’atmòsfera: Clap… crac… crec… Qui hi ha? Qui va allà? Ningú. Són els pàmpols marcits de la figuera que es precipiten al bancal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada