9 de maig de 2013

03330 Crevillent (Oriola)




Campanar de les Santes Justa i Rufina
Les províncies valencianes actuals van ser creades a mitjans del segle XIX. Aquestes demarcacions no teníen cap fonament històric que les justificara, eren, doncs, pura arquitectura estatal espanyola, dibuixades en un despatx a Madrid. Les divisions administratives autoctones d’arrel medieval eren les governacions i les batlies. Crevillent, des de la conquesta catalana del segle XIII, havia estat part de la Governació d’Oriola i de la Baronia, Batlia o Marquesat d’Elx. La Vila Reial d’Oriola i Elx doncs, han estat les nostres capitals. La nostra demografia actual deu moltíssim a Elx i Oriola. Gràcies als colons vinguts d’aquestes ciutats, la nostra vila va poder vencer l’amenaça de la despoblació al segle XVII, en ser foragitats els moriscos. El valencià de Crevillent és en realitat el vell català que es parlava a l’Oriola moderna, que podiem dir “oriolà”. Paradoxes de la vida, l’oriolà es va extingir a la seua ciutat natal i va sobreviure a Crevillent.
Festa d'Escuts Reials a Sant Jaume 
Els vincles i les dependències amb Elx encara es mantenen ferms. A Elx s’ha anat i es va tradicionalment al metge, a fer mandaos de treball i paperassa, al mercat i, els dies de festa, al cinema, o a fer-la bruta en qualsevol dels seus moderníssims bars. Amb Oriola la cosa, com més va, pitjor. Fins els anys de 1970, anar a Oriola encara era cosa ben comuna entre els crevillentins. Ens desplaçavem amb els autobusos de l’Albaterense. Acudiem els caps de setmana atrets per les seues abigarrades tendes, que tant recordaven les de Ciutat Vella de València. En aquests basars s’exhibien els productes penjant, com si fóren roba estesa. Els engaxaven dels llindars, brenques i de les mateixes portes que s’obrien vers el carrer. Calderes, olles de ferro, de fang, botiges de carro, llegones, gabietes, barrets, boines, gaiates, formatges, ompliura, en fi, qualsevol producte tradicional. També els animals del camp i els d’escorxador s’acostumava adquirir a la capital de l’Horta. A Oriola buscàvem els últims apanyacossils, els amolaós, els matalassés i tants altres artesans que llavors ja havien deixat de freqüentar Crevillent. I ans de tornar cap el poble, com no, les goles o llaminadures d’Oriola: pastissos, pastes i caramels i d’aquells severs i humils forns oriolans que hi havia vora el riu.
El Riu Segura, amb permís de les Vega Alta i Media
També se solia comprar roba de diari a Oriola (la de mudar-se a Elx, almenys així hu feia la meua familia). Mai vaig sentir parlar valencià a Oriola, però quan xerraven amb el nostre rudimentari castellà, els botiguers, entenien perfectament les nostres espardenyaes, car una inmesitat de mots valencians formaven part del seu peculiar parlar. On nosaltres deiem querailla, vedriola o cuixa ells deien crilla, ladriola, cuja. La meua àvia, en temps de la misèria per poder menjar solia anar l’Horta a canvià, cosa molt comuna llavors. La dona no sabia parlar castellà però amb tots s’entenia. Cadascú raonava amb la seua llengua i ningú no se’n sentía ofés. Era una altra època.
Viatjar a l’Horta era viatjar a Oriola, i tan comuna va ser aquesta relació comercial que fins i tot ho recull la cultura popular crevillentina: A fe nono va el xiquet que sun pare no està aquí, que se n’anat a Oriola a compra-li un serení… Cal fer esment també dels qui estudiaven a Oriola. Eren en general fills de senyorets, funcionaris i menestrals rics que els seus pares feien internar als col·legis de capellans. A propòsit de capellans oriolans, la Inclusa, més coneguda com la Casa, d’on es portaven els xiquets adoptats es trobava a Oriola.
Sant Vicent Ferrer a Oriola
La interrupció de relacions amb Oriola ha estat motivada per la seua pròpia decadència. A Oriola li van arrabassar, primer la Governació, a continuació la universitat, i per últim li van pispar el bisbat. Després de tot això no ha alçat el cap. La històrica i fortificada Oriola de Pere el Cerimoniós, dels Agermanats, dels maulets de Carles d’Austria, o del Ramonet, el famós venedor de saflaes, ha deixat de ser la gran ciutat valenciana del sud. L'atonia i la desmemòria impera. Ja no hi ha ni esma a Oriola per reivindicar el seu hinterland ni el seu passat. Avui Oriola és una ciutat lànguida, on predomina la carrinclona uniformitat cultural estatal. Ja fa temps que va claudicar a les exigències centralistes d’Alacant. Ha abandonat, fins i tot, el seu sessejant llenguatge, que ara malviu refugiat en tavernes de la gent gran, en els àmbits del foklore i la ruralor. A hores d’ara, les despulles de la secular Oriola se les disputen murcians i alacantins. 

2 comentaris:

  1. Magnífic mestre Menargues. Sóc fill d'elxà i d'oriolana. I quan dic oriolana devia ser descendent directa d'aquells vells catalans medievals perquè ma mare es deia Casanova i Gilabert de cognoms. I sessejava i sessejava i tenia un vocabulari amb alguns catalanismes que mon pare, del raval d'Elx, deia amb castellanismes quan parlava en valencià.. Ma mare va arribar a Elx l'any 1941, com milers d'oriolans i hortolans... Va morir a Elx el 2007. M'ha emocionat vosté mestre Menargues, m'ha emocionat...

    ResponElimina
  2. Sí, Josep, molt bona l'entrada.
    I m'ha agradat molt retrobar-me amb un nom que li sentia dir a mon pare, "ompliura", per referir-se a l'embotit.
    Mon pare era de Busot, a l'Alacantí, però sa mare, Teresa Agulló, provenia d'Elx, i potser això d'"ompliura" li ho devia sentir a m'aüela.
    Gràcies per ajudar-nos a retrobar noms i sentiments.

    ResponElimina