Tot allò que hem rosegat

Rosegar és menjar quelcom sòlid fóra d'hores, o més que menjar, picar, tastar, assaborir... Sempre s'ha rosegat. Avui roseguem pipes, cacaus, olives, llepolies. Fa unes dècades, a més de tot això, els manyacos es ficaven a la boca gairebé tot allò que es podia mastegar. No era pas per gana, sinò més aviat com una mena de barreja de curiositat i cacera iniciàtica basada en els fruits i productes salvatges. Normalment es rosegava en eixir a passejar amb els amics, en anar a córrer els arredors, la perifèria a mig camí entre allò construit i el camp i la serra.

En fer fugina amb els coetanis, rosegar s’escaia més que mai, perquè moltes d’aquells productes servien per unir el grup. Mosegar quelcom de nou destil·lava aventura, perill, comunió amb la colla. Val a dir que moltes d'aquelles coses eren herència ancestral, d'altres, purament experimentals o del context viscut. En les excursions infantils a la Mina des Clots, a la Font Antiga, a la Quinta…, es tastava de tot, allò més conegut i allò més inusual. 

De les menges vegetals, teniem les populars arraïls de la regalíssia, però també vam rosegar-ne de margarides grogues (desconec l’espècie), d’herba de conill Capsella bursa-pastoris i altres. De tiges, el fenoll, la base groguenca dels juncs, el canyís, les paleres, l’agret Oxalis. 

Quant a fulles, els borrons de palmitera o margalló, els llicsons, les bledes salvatges, i moltes altres verdures espontànies. Les flors, practicament les menjavem totes. Particularment bones eren les de la càssia (Robinia)    que anomenàvem “pa”, per cert que també diem pa, millor dit “panet” al fruit de les malves, i “pa i peixet” a la borratxa, de la que ens menjavem la flor. A Crevillent hi ha una dita que s’empra per a expressar una frustació económica, sobretot, que diu “No eixim de pa i peixet”, o siga no eixim de la misèria de menjar verdura, atés que la borratxa antigament era consumida de forma quotidiana pel poble. 

Més de flors: menjavem les gemmes apicals del panís o canyots, el cantaueso, el romer, el jasmí… Però per a varietat els fruits insòlits com les ametlles verdes, els dàtils de rabosa, els garrofins, les bellotes torrades de la coscolla, o altres, ara gairebé oblidats com les mores d’esbarzer i de morera negra, els arbossos  i tants altres.

Rosegar, menjar d’aquesta manera atrevida desganada són, si fa no fa, reminiscències genètiques de quan la nostra espècie s’havia de buscar la vida caçant i collint. Fa goig de saber-ho.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                           

PS. Ens omple de satisfacció que el nostre blog ultrapasse les fronteres locals. Això prova com n'és d'interessant -modèstia apart. Saludem tots aquells qui han trobat inspiració o fonament dels seus treballs a les nostres pàgines. Aquest és el cas del magnífic article de D. Climent et alii, publicat a la Revista Mètode:  http://metode.cat/Revistes/Document/Etnobotanica-infantil-mengivola/Etnobotanica-infantil-mengivola