31 de març de 2013

Tot allò que hem rosegat


Rosegar és menjar quelcom sòlid fóra d'hores, o més que menjar, picar, tastar, assaborir... Sempre s'ha rosegat. Avui roseguem pipes, cacaus, olives, llepolies. Fa unes dècades, a més de tot això, els manyacos es ficaven a la boca gairebé tot allò que es podia mastegar. No era pas per gana, sinò més aviat com una mena de barreja de curiositat i cacera iniciàtica basada en els fruits i productes salvatges. Normalment es rosegava en eixir a passejar amb els amics, en anar a córrer els arredors, la perifèria a mig camí entre allò construit i el camp i la serra.
En fer fugina amb els coetanis, rosegar s’escaia més que mai, perquè moltes d’aquells productes servien per unir el grup. Mosegar quelcom de nou destil·lava aventura, perill, comunió amb la colla. Val a dir que moltes d'aquelles coses eren herència ancestral, d'altres, purament experimentals o del context viscut. En les excursions infantils a la Mina des Clots, a la Font Antiga, a la Quinta…, es tastava de tot, allò més conegut i allò més inusual. 
De les menges vegetals, teniem les populars arraïls de la regalíssia, però també vam rosegar-ne de margarides grogues (desconec l’espècie), d’herba de conill Capsella bursa-pastoris i altres. De tiges, el fenoll, la base groguenca dels juncs, el canyís, les paleres, l’agret Oxalis
Quant a fulles, els borrons de palmitera o margalló, els llicsons, les bledes salvatges, i moltes altres verdures espontànies. Les flors, practicament les menjavem totes. Particularment bones eren les de la càssia (Robinia)    que anomenàvem “pa”, per cert que també diem pa, millor dit “panet” al fruit de les malves, i “pa i peixet” a la borratxa, de la que ens menjavem la flor. A Crevillent hi ha una dita que s’empra per a expressar una frustació económica, sobretot, que diu “No eixim de pa i peixet”, o siga no eixim de la misèria de menjar verdura, atés que la borratxa antigament era consumida de forma quotidiana pel poble. 

Més de flors: menjavem les gemmes apicals del panís o canyots, el cantaueso, el romer, el jasmí… Però per a varietat els fruits insòlits com les ametlles verdes, els dàtils de rabosa, els garrofins, les bellotes torrades de la coscolla, o altres, ara gairebé oblidats com les mores d’esbarzer i de morera negra, els arbossos  i tants altres.
Rosegar, menjar d’aquesta manera atrevida desganada són, si fa no fa, reminiscències genètiques de quan la nostra espècie s’havia de buscar la vida caçant i collint. Fa goig de saber-ho.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                           



PS. Ens omple de satisfacció que el nostre blog ultrapasse les fronteres locals. Això prova com n'és d'interessant -modèstia apart. Saludem tots aquells qui han trobat inspiració o fonament dels seus treballs a les nostres pàgines. Aquest és el cas del magnífic article de D. Climent et alii, publicat a la Revista Mètode:  http://metode.cat/Revistes/Document/Etnobotanica-infantil-mengivola/Etnobotanica-infantil-mengivola





7 comentaris:

  1. Xé, molt bo.
    ¡I quantes evocacions em venen al cap en llegir aquelles menges de xicotet!
    Gràcies per recordar-nos-ho

    ResponElimina
  2. Me ha encantado.
    Yo siempre he sido "rata de ciudad", pero sí que leyendo el artículo he recordado que a la salida de mi escuela primaria, a los costados mismos de la puerta de entrada, había un par de árboles que daban moras (no eran arbustos como los que veo por aquí) y eran nuestra parada obligada antes de emprender el regreso a casa, o antes de entrar a clase. La pena era que no se podían "transportar", ya que manchaban la ropa y en ese tiempo íbamos con batas blancas al cole, así que había que contentarse con lo que podíamos llevarnos "puesto".
    Gracias por el viaje en el tiempo!!

    ResponElimina
  3. Gràcies Alicia, ja que parles de moreres, et diré que les de la nostra infància estan en extinció. Les moreres que es palnten en l'actualitat són, sobretot, moreres japoneses que no produeixen mores!, així no embruten el terra ni els bulevards. No sé si és una qüestio de pragmatisme o burrera contemporània. Així que els nostres fills difícilment podran tenir experiències semblants a les teues.
    Salut.

    ResponElimina
  4. Sí, Josep, el teu article ha sigut una magnífica font d'inspiració i ajuda. És més, com ja vas veure, en la primera versió figurava explícitament el teu nom i aquest bloc; i moltes altres coses, fotografies, agraïments... Malauradament, les limitacions que ens van posar -comprensibles: no teníem totes les pàgines dela revista a la nostra disposició- ens van obligar a reduir pràcticament a la meitat l'article original. I entre les coses que vam haver de sacrificar lamentant-ho molt, van ser les referències, agraïments i determinades fotos i pintures. En una nova versió que estem fent, per si es poguera editar com a llibre i amb l'aquiescència de Mètode, sí que figurarien moltes de les coses que ara no hi van poder anar.
    Aprofite l'avinentesa per agrair-te de nou, i públicament, aquesta pàgina teua, tan entranyable i suggeridora.

    ResponElimina
  5. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  6. Buscant i rebuscant alguna cosa sobre les ametlles verdes tendrals, hem trobat aquest blog que m'ha traslladat a la meua infantesa.

    Aquest cap de setmana m'han regalat una borsa amb ametlles verdes i, la meua filla les ha dut a la seua classe a Barcelona per tal que xiquets i xiquetes les tasten i explicar-los el que ella menjava i que segur va perdent-se.
    A Alcoi venien les ametlles verdes, en alguns quiosquets quan jo era menuda.
    Al poble de Margarida a la comarca cel Comptat provincia d'Alacant, encara queden alguns arbres d'esta classe; un luxe per a nosaltres.

    Tot un plaer haver trobat esta entrada, perquè jo he gaudit menjant panets, llicsons, ametlles verdes i, tot el que ens has enumerat.

    ResponElimina
  7. Sí, eixa infantesa tan espontània i atrevida va existir no fa tant. Ara sembla llunyana i ancestral.
    Moltes gràcies per aturar-te a llegir les meues notes. Moltes gràcies pels teus comentaris.

    ResponElimina