De com la gent gran s'estima la llengua

Expliquen que Mossén Alcover en 1909 mentre camejava el país per confeccionar el Diccionari Català Valencià Balear va anotar en el seu diari que allò dels valencians que més l'oprimia el cor era veure la falta absoluta d'amor a la llengua pròpia. Nogensmenys, el gran lingüista s'equivocava. Potser no hi va trobar amor filològic, ni interés normativitzador, ni ganes d'abandonar l'analfabetisme vernacle. Però d'amor a la llengua, i tant que n'havia. Sense aquest amor i sense una arrelada població que la parlara, la llengua en la que escric no hauria arribat als dies actuals. Els nostres avantpassats a la seua manera, potser inocent i sense formació acadèmica, han maldat per la seua puresa i preservació. És cert que en les darreres dècades una gran massa de població s'ha castellanitzat, però això ha estat un fenòmen uniformitzador colosal que ben poca cosa podien fer ells per aturar-lo. En general, i sobretot en els pobles, no ha hagut pas consciència de llengua nacional, però si de llengua lligada a la terra i a la família. Aquests conceptes tan íntims, són més sentits que els nacionals, i és per això que els nostres antecessors s'han estimat el valencià. Han estat capaços d'integrar els nousvinguts i han reprovat les defeccions i la desgana. Es conderaven valencians perquè parlaven valencià. Mon sogre sempre deia: jo parle valencià, jo sóc valencià. Recorde les dones de la seua generació prenent la fresca al carrer i renegant els manyacos quan deien assul o amarillo, en comptes de blau i groc. O rectificant els mots xumenera, seise, moatros, faigga, que en bon catalanesc crevillentí eren ximenera, setze, mosatros i faça. 

Potser des de la nostra prespectiva culta i moderna ens semble estrany que els nostres pares tinguen consciència vital de llengua. Allò cert és que sovint fan memòria com era el valencià en el temps del seus avis, observen com es parla hui, i vaticien el seu futur. Hem escoltat a les tertúlies domèstiques remembrances com: “Quan jo era menua ma mare mos dia: afanyeu-vos que farem tard!”; “Mun pare en fer-se de nit me dia: Creua la balda de la porta!”; o  “Denans la gent  gran dia: na, nareu, nyareu!, en comptes de mireu o això..., incâ la Teresa diu: na la teua neboa“; o “Ma mare pa referi-se a la lejia dia llexiu” i “M'auelo quan mosatros diem entonses, mos dia ben fort: mig armut i quatre onses! Ell dia llanvoses, o una cosa aixina” 

Malgrat les incorreccions, la llengua dels nostres pares és si fa no fa, la mateixa que es va fixar aquí cap el segle XVII, amb els mateixos admissibles barbarismes i arcaismes, però també amb una extraordinària riquesa lèxica i fonètica. L'evolució i la geografia de la llengua també ha estat percebuda pels nostres grans. Així quan algun crevillentí parla amb l'ancestral passat simple -que n'hi ha- hom sent: nyà, parla com els del Camp d'Elx! Per be, que és ignorància, perquè la majoria saben que antigament, al segle XIX, Crevillent i Elx compartien la mateixa modalitat. Però per a befa majúscula, la que els auelos fan del zezeisme hipercorrectiu actual que solen practicar alguns polítics i sabuts crevillentins. Arribem a escoltar organitzatzió, polizia, i fins i tot, inaudits conziztoris munizipals que fan riure el més seriós. Els auelos, en sentir aquest argot a la televisió local repliquen “Però, com parla eixe barrugo? Ahón ha aprés eixe a farfollà així?”

         Pel que fa al futur, els nostres progenitors experimenten un doble sentiment. Per una banda, se solen lamentar amb un “el valencià se perd!”, en vore que la llengua al carrer i botigues es parla fluixet i està sent cruelment desplaçada; i per l'altre se n'alegren en sentir als nets pronunciar mots ancestrals com forqueta, bufa, vermell... que els transporten a la seua infantesa; i també d'altres que els sembla d'allò més familiar i conreable com papallona, maduixa o donyet. I és que, en el fons saben que en els temps que corren és fonamental esforçar-nos en parlar be. I quina millor forma d'enfortir-nos lingüisticament davant d'un entorn advers que fent servir el nostre col·loquial amb to elevat i alhora amb correció fonètica i sintàctica, tal com ells hagueren fet si hagueren disposat dels nostres instruments i mitjans.