Els molins del Canastell

Sembla mentida però a Crevillent encara romanen algunes construccions anteriors al segle XX. Això sí per veure-les caldrà que isquem fins la perifèria. Es tracta de tres vells molins d’aigua que malgrat els temps de voracitat immobiliària que vivim encara resisteixen al seu siti ancestral de la partida del Canastell. L'evolució històrica d'aquests edificis encara està per esclarir, però tot fa la impressió que nasqueren a l'edat MItjana. En el segle XVI se citen ja un parell de molins en aquest mateix lloc, llavors conegut com la Talla. En aquella època la població majoritària a la vila era morisca, es a dir, moros batejats, descendents dels primitius sarraïns. Serien, doncs, obrers musulmans qui posarien les primeres pedres d'aquests enginys.  En els seus dies es van conéixer com Molí de Dalt i Molí de Baix. Un tercer molí, es va bastir al tombant del segle XVII, potser intercalat entre els dos anteriors, d'ahí el seu nom: Molí d'Enmig. La costera de més de quinze metres de desnivell on es van implantar esdevenia particularmente adient per obtenir la força que impeliria les moles.

Els molins, com totes les obres hidràuliques subjectes a humitats i us continuat van ser objecte de moltíssimes reformes i millores. Avui el que podem contemplar són básicament els conductes de l'aigua i els cups, un d'ell, el que fita amb l'Hort del tio (Al)Zira, particularment espectacular amb les seues fileres de carreus de metre i mig de llargària.

Pel que fa als casals dels moliners, els mecanismes i ferramentes, les quadres i construccions anexes, aquests han gairebé desaparegut. La indústria de la mòlta tenia un vocabulari propi. Per sort els noms de certes peces i parts dels molins crevillentins van ser arreplegats pels lingüístiques que confeccionaren el Diccionari Català-Valencià-Balear. Gràcies als moliners locals el català s'ha enriquit amb paraules com: cacau, morrera o rodet. Concatenats, els venerables molins que van donar nom a la contornada van moldre forment i civada fins les acaballes del segle XIX, moment en el que van començar uns d'altres més eficicients i que jugaven amb una posició més privilegiada a tocar el brollador de la Font Antiga. Parle dels efímers molins del Prao i Morales o del Carafal. També els moderns Molins dels Magro, subsidiaris de l'aigua nova de la Cata, contribuiren al seu abandó.

Al capdavall, ni els uns ni els altres van resistir l'arribada d'una nova i poderosa força que seria el motor de la industrialització: l'electricitat.