Trencats, coixos, cremats i altres malalts

                         

          Fa només quaranta anys, la sanitat, tal com l'entenem avui en dia amb consultes, hospitals i farmacèutica, era absolutament impensable per al comú de les persones. La medicina, diguem-ne, científica només estava a l'abast dels rics. Les clases populars rarament anaven a cal metge, i quan ho feien era per motius vitals i després d'haver arreplegat els diners amb molts d'esforços. En descàrrec dels metges, cal dir que hi hagueren molts facultatius que practicaren la medicina piadosa, i així, acceptaren cobrar els seus honaris en espècie, a terminis, o fins i tot, debades. Amb aquest panorama, l'existència de la medicina popular exercida per veïns, en la seua majoria, honrats, era un fenòmen extraordinàriament general. De sanadors, curanderos, barbés, meniscals i practicants a Crevillent en sabem prou. Ha estat gent envoltada, a parts iguals, d’un cert misteri religiós i místic, molt visitada i apreciada per les seues habilitats. Abastar ara la seua nòmina i especialitats practicades, fóra inacabable. Nogensmenys, vos en faré un brí.

Per exemple, els malalts d’hèrnies, coneguts al poble com "trencats", eren portats a ca la Tia Cremà que vivia en una cova del barriet de Cendra. La majoria dels seus pacients fóren manyacos, als quals els embolicava un benatge o ajustava un braguer allà on calguera per tal reconduir l'orgàn al seu lloc.  Els qui patien coixeres òssies, torcedures o se’ls obria la munyica o gobanella, buscaven les prodigioses mans de la Tia Martella. Per a qui es cremava, li exien veixigues, se li endenyava la pigota, o el xiquet de bolquers tenia gorraura, alfurri o qualsevol erupció, el millor remei era un untament amb Pomâ de la Tia Potota. Val a dir que aquest compost de fòrmula ultrasecreta amb aspecte de melmelada, encara s'elabora, distribueix i es guarda en moltes neveres del poble. I que en direm de les dones (i hòmens) que me(d)ïen el nivell de malaltia gàstrica dels pacients mitjançant el seu bras dret i un mocador, i alhora, senyant-se i recitant alguna oració. Conten que almenys a cada carrer n’hi havien dos. Sens dubte la més afamada de les dones meïores fou la Tia Llacinta (Jacinta) d’allà el Botx, que guaria tota  mena d’empatxos, mals de ventre i flatos diversos de gent que s’atracunyava. 
Paral·lelament a la medicina natural i els remeis casolans, va existir també l'automedicació popular. En anar introduint-se certes fòrmules químiques de gran efectivitat, els crevillentins de seguida les van integrar en el seu receptari casolà. Així, en els anys que estava ben estesa la prescripció de punxar endicions, van proliferar els practicants amateurs i el trànsit d'ampolletes usades de penicilina entre el veïnat. M'expliquen que quan en alguna casa hi havia algun xiquet malalt dels oïts, les mares demanaven a la del costat: no tindrà algun solatget de pelicilina per casa pa posali-ne al xic? I és que, les ampolletes ja buides, s'alçaven en armaris per aprofitar, en cas de necessitat, les minses sobres. Amb un contagotes, les dones abocaven les darreres gotetes al conducte auditiu per tal de guarir les otitis infantils. El remei tenia certa lògica científica i molts manyacos es curaven amb aquell escorrimet miraculós, però per a les mares, el descobriment de l'antibiòtic de Fleming, no deixava de ser un altre més dels elixirs que secularment havien circulat pel poble.