Fent garrofa amb el Nari

Per Sant Jaume mauren les garrofes a Crevillent. Des que desaparegueren les cavalleries dels nostres camps, els garrofers han anat caient en l’oblit. Abans eren de les espècies més comuns, tant de l’horta com del secà. Aquesta importància era tal que a moltes terres representava l’únic conreu rendible, com a la Garrofera, una contornada devers el camí d’Albatera. Cap arbre per aquí més frugal i agraït. En té prou amb només unes pasades d’aladre i l'aigua del cel . Des de 1960 els garrofers s’han anat abandonant i desapareixent. D’ells se n’ha fet generalment estelles, i d’altres, els que més sort han tingut, planta de viver. Tot i la seua sort, encara resta un nombre considerable d’arbres que proporcionen una envejable collita. Els preus es mantenen ben baixos, més o menys, com fa vint-i-cinq anys, és per això que trobe que avui molts crevillentins fan l’arreplega gairebé per conservar la tradició. A l’estiu, quan les famílies viuen a les canyaetes o cases de camp, fer garrofa esdevé un estímul contra l’avorriment dels manyacos. S’els esperona amb els guanys de la venda del fruit. Una bona brena amb orxata, aigua-i-civà i congres sol ser la dolça recompensa, i si sobra algun euro, a la vedriola. Hi ha diverses classes de garrofa, la més profitosa és la “mollúa” de més d'un pam de llargària, ben formada i dreta. Procedia dels grans exemplars del regadiu i de les canyades més fèrtils de la serra, com el Fondo de les Porrúes o el Flare.

El Paco el Nari de 77 anys, és un dels darrers llauradors del poble; mentre fa garrofa a la partida d’Ampla, ens parla sobre els infortunis d’aquest producte:

“La garrofa ha perdut molt mèrit, perquè la garrofa denans se fea molt bona i era grossa i pesava, però astò hui no pesa res. Io me n’arrecorde perquè io m’he criat en Sant Pasqual. Io me vaig naixtre allí i me vaig crià allí,i, mun pare sempre carculava: un sac, tres arroves, que eren trenta-sis quilos. Me’n recorde io que mosatros feem, a lo millò, quatre-cents, cinq-cents sacs… que n’havien molts de garrofés, en tot allò de Sant Pasqual. Ara tot és un perdut. Me’n recorde io, mun pare plegant i io baixant es sacs as costelles allà a la cova. I teniem allí una cova que és on teniem la mula i es ferramentes del camp. I me’n recorde que havia entrant a l’esquerra, una cuineta, que havia un forn. Me’n recorde io quan era manyaco que ma mare coïa el pa; a la dreta la quadra, luego dos quartos grandíssims que eren pallés pa la mula i el frontó era pa posà garrofes. I eixe quarto, no te dic que era com d’aquí a la figuera, però casi, i de tantes que n’ya havien, posavem maeres creuaes, fermes, pa que no mo se n’ixqueren per la porta i pa poé tanca-la. Fa poc incà queaven garrofés que donaven bona collita. Tu saps ahí n’el camí del Botx, a la esquerra, on els Mansanilles tenien la faena? Allà havien uns garrofés com a bous, grans i ben polits que feen més de trenta sacs câ uno. Fes el conte de lo que donava de quilos câ abre. Mosatros no veniem garrofa l'alçavem en la cova pa's mules i el cavall…”

Vet ací l’antic destí de la garrofa, els animals de tir. Barrejada amb la palla i l’herba s'abocava a les bèsties. Amb la mecanització agrària la garrofa s’ha derivat cap a la ramaderia, l’alimentació i la indústria farmacèutica que, entre d’altres coses, fa servir la farina de garrofí per elaborar la pasta dels embolcalls de les càpsules i les farinetes dels infants. En les darreres dècades ha estat el Pepe el Pintat qui comprava a l’engròs la garrofa local. Tenia el magatzem a vessar de piles descominals que per aquestes dates impregnaven el barri del Mercat de la seua olor tan familiar. Val a dir també que la garrofa va ajudar a combatre la fam en els anys de la misèria. Em conten com encara en 1953 algunes mares anàven a cals llauradors a comprar alguna lliura de garrofes per a alimentar els fills. Avui, el panorama és tot el contrari, i hi ha qui, d’alguna manera es guanya les garrofes cuinant amb elles. És el cas de ma germana Margarida qui elabora uns tendres i sucosos bescuits i pastissos de farina de garrofa.

PS. Noteu que a Crevillent, de forma molt correcta, a l’acció de collir garrofes li diem fer garrofa, com també diem fer armela, fer oliva, fer tomello, o fer caragols.