Llenya, estelles i carbó

Els fogarils de les cases modestes, abans del gas i l’electricitat, s’alimentaven amb llenya. Com que el nostre mai ha estat un país arbrat, els seus naturals han cuinat amb tot allò que es podia cremar, especialment llenya dels arbustos espontanis. Però de llenya ni ha de moltes clases, cada una amb les seues propietats i qualitats, tan diferents i diverses que podriem fer una tesi doctoral. La llenya era recollida pels “Llenyeros” i era venuda en dinades a un preu relativament assequible. Les estelles i l’escàs carbó eren productes cars i a les llars només es feien servir puntualment.

Veiem que diuen dues dones que van viure l’era de la Llenya.

Estelles d'olivera

        Segons Carme Giménez: “...La Barrella és molt bona de cremà. Fa un foc molt bo, no fa fum i dona alguna brasa. Es soses fan bon foc, pero deseguía se tornen cendra. L’escobella és llenya. La fumarola, fuma la menjà, no és bona, pa encendre una foguera bona, com es botges que són mates.

Matablanca

      En acabà la guerra, tots a fe llenya a la serra! Si no havera segut per la serra, mos havien mort de fam. Ma mare portava tots es dies un cabàs de fatxos pa encendre el foc… Denans el foc estava encés tot el dia. Tenies que anà acandilant la foguera pa que no s’apagara. Io posava una carbonâ i damunt cendra, i allò aguantava tot el dia, hasta que tornava de treballà. La llenya des dinaes era de tomello fí, romé, pebrella, cantaueso, de matablanca… Mosatros feeem es dinaes en tot allò que trobavem per la serra. Es estelles es compravem en ca la Tia Quartilla, o en ca la Ratona, que venien vi de collité. Tots es llauraós que venien vi, estellaven es arbres i venien es estelles. Es estelles eren pa fe putxero, arròs caldós, gentilles, granyons. Es dinaes eren pa encendre el foc, pa encalidà es estelles. Es estelles eren pa calentamos en la fornala. Enceniem la fornala i posavem a bollí moniatos i allí mos apunxonavem tots a la bora. El carbó era més car. El venien uns de Vallâ que se van establí en el poble”.

           Per la seua part, Carme Menargues diu: “En ma casa, la Venta Alta, que era tenda i taverna, veniem es dinaes en 1.943 a 10 cèntims i el carbó i estelles a 1 quinzet el quilo. Un bon feix de llenya costava 10 pessetes. El carbó l’esguitaven per la nit pa que no se secara. Es llenyeros eren es que la feen en la serra. En havien molts en eixa època. El Pepico el Albaterano anava carregat en unes feixarraes que no se’l veía. La llenya de matablanca pa cuinà era la milló. Tots en demanaven. La gent volia dinaes de matablanca pas fogarils, dien que era la milló llenya pa cuinà. El gentiscle i la carrasca la venien es llenyeros pas forns. El armelé pa la fornala va molt be pa que estiga calenta la casa, però es brases no són bones pa rostí: quan li cau el greix de la carn fa una fumaera de por i va apagant-se poc a poc. El garrofé va milló. La palma i els cascabots fan bona flama, viva i forta, pa fe la perola, que se fa en poc de temps… però és un foc que s’acaba prompte. Es sarments també són llenya de primera, però per aquí n’havia poca perquè no havia molt de raïm”.

El Perea fent llenya de sosa

         A Crevillent encara es cuina molt amb llenya, especialment els caps de setmana a les “canyaes” o xalets per fer la perola o per rostir carn. I les dones i hòmens continuen cremant soses, matablanca, cascabots… Per evitar despullar la terra de mates, els “llenyeros” actuals retallen racionalment algunes de les branques dels arbustos i deixen les arraïls tranquil·les, amb capacitat per reviscolar.