24 de gener de 2012

Me'n vaig a fé mòta al Salâ


                                   
            En acabar-se la guerra del trenta-sis, la misèria i la injustícia es van instal·lar fèrriament a Crevillent. Van ser anys negres, duríssims, de repressió, terror i venjança franquista. L'àmbit econòmic es trobava desfet. Les fàbriques del poble, les poques que encara treballàven, ho feien a mig gas o temporalment. La gent es guanyava les garrofes de mil maneres: fent dinaes de llenya, fent pleita, estorant, gelant, filant....
Predominava la faena manual, ocasional i mal pagada. L'autàrtic estat militar, llavors, només podia oferir racionament i obra pública. Devers els anys 1941-42, trobem el paradigma local als aiguamolls del Fondo. En aquelles dates, pels matins, abans de les set, colles d'obrers desfilaven Camí del Botx avall en direcció al Fondo. Anaven, com deien ells, a Fé Mòta al Salâ, això és, a construir un enorme talús de terra que formava part del sistema d'embassament que la companyia hidràulica Riegos de Levante tenia a la Segona Elevació. La nostra vocació de recerca ultralocal, o millor, ultracasolana, ens fa recórrer als testimonis més nostrats, com el pare d'un servidor. Germàn Menargues, ens explica que ans d'anar-se'n a serví va experimentar el que era Fé Mòta. Feu-vos-en un tastet:

         "De menut, de xicón, tots anavem a fé mota, que diem, que era amuntonà terra pa fé una parâ o barrera de terra pa l’aigua del Fondo, en la segona elevació. Teniem q'anà anant casi dos hores pa aplegà al tall.  La terra la sacavem d’allí mateix. En picoles, pales i llegones feem terra i l’amuntonavem i después passaven es mules en una bóta arruixant-la i es rutglons xafant-la. La Mota no tenia ni regates d'afonaments, ni pedralla, ni res: tot terra axafâ. Treballaves hasta que se ponguera el sol. Tot per quatre gitaes, tot per 10 pessetes al dia, i un pa ja valia això. Així que si te compraves un pa o un congre de sivà ja no podies menjà res més eixie dia. A fé mota, anaven dones i tot. Havia gent d’Albatera, de Catral, de tota l’Horta i filaós, que entonses no tenien molta faena. Havien també dones i xiquets. Allò pareixia un camp de concentració... Allà se pillaven infeccions de tota classe. Jo en vaig pillà una i vaig anà al metge Caiuela i me va cobrà un duro!  ia no vaig tornà més a la Mota. Allà molta gent se va morí de malalties antigües".
Camí del Fondo, el Salâ
        Deixant de banda les consideracions socials i polítiques de treballar a la Mota, ens sorprenem de bell nou amb l'opulència lèxica catalana de la nostra gent gran; que te un mot per a cada cosa. 'Mota' segons la primera accepció del DCVB és: Munt de terra i pedres, usat per a assenyalar una partió (Gironès) o per a tancar un espai de terreny (Gir., Empordà) i sobretot per a defensar un tros de terra contra les avingudes d'un riu o torrent (Empordà); cast. ribazo, malecón.  A Crevillent també s'anomena 'mota' al pilot de terra que envolta les arrels dels arbres (vegeu: || 2. Pilot de terra agafada a les arrels d'un vegetal que es trasplanta (Barc., Tarr., Tortosa); cast. cepellón.

Mota a la partida de la Mota
D'una altra banda, la toponímia ha fixat la paraula al país crevillentí, i així ens trobem la partida i construcció de la Mota, al costat de la Rambleta, mota que fa honor al seu nom en alçar-se incolumne, encara avui, com barrera de protecció dels bancals davant les ramblades estacionals. Tot un monument!

3 comentaris:

  1. Magnífic l'article, amic Josep Menargues!

    Recordar estes coses té una importància històrica enorme, i fins i tot per a qüestions ben actuals. Més encara: té una vessant personal, sentimental imprescindible i tè una vessant necessària per al nostre futur. Recomanaria recopilar (gravant també) tots estos testimonis, a Crevillent i els altres pobles de la contornada, perquè són una part importantíssima no tan sols de la nostra història, sinó a més per a saber com s'ha de vore un patrimoni natural i cultural que és part ara, no ho oblidem, de la Xarxa 2000 europea de conservació.
    Gràcies, de veres, per la publicació d'este testimoni.

    Carles Martín Cantarino

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Carles, sempre he pensat que aquestes històries "mínimes" que sentia a casa, a ca la iaia o a ca la veïna mereixien que quedaren escrites. Normalment són els típics relats que en diem "batalletes", aquells que tots estan farts de sentir-los als àpats familiars. El més sorprenent de tot plegat es que són fets, escenes i situacions que ens semblen propis de l'edat mitjana, i en realitat van passar fa relativament poc temps.
      Continuem amb la feina.

      Elimina
  2. Hola Josep, he enllaçat aquest article teu a una entrada del meu blog: http://carrasdebeneixama2.blogspot.com.es/ com a complement d'una petita descripció que faig de la captació d'aigües al Fondo del sistema d'elevació, fruit d'una visita que hi vam fer diumenge passat

    ResponElimina