El Combregà de Sant Vicent

Sant Vicent Ferrer

Fa unes dècades, no pas moltes, la festivitat de Sant Vicent Ferrer era d'allò més celebrada. Els carrers s'agranaven, arruixaven i enramaven de baladre, romer i molta altra flora primaveral. Els balcons més distingits de la Plaça, la Vila i el Pont lluien les cobertes més cares i boniques. Voltejaven les campanes de bon de matí per anunciar la festa del Patró del Regne valencià. Era costum que les autoritats religioses visitaren les persones malaltes als seus domicilis per tal d'administar-les la comunió. La comitiva anava amb els retors sota pali, acòlits i banda de música. Aquell acte es coneixia com El Combregà de Sant Vicent. 

El Combregar de Sant Vicent a Gata

La devoció per Sant Vicent era tal que les estampetes, gojos i auques del Sant es venien per centenars el dia dela seua efemèride. Moltes cases i coves del poble tenien penjada la imatge darrere la porta, com protector de la llar. Desconec la raó per la qual a Crevillent va decaure el fervor vicentí. Encara cap el 1960, deuria ser popular perqué es va batejar la més gran avinguda del poble en el seu honor; i fins 1980, va ser festa de vesprada per anar a brenar. Un bon dia, els manadors del calendari domèstic van decidir sacrificar la diada, segurament en profit d'algun altre sant, i avui ningú ja no se'n recorda de Sant Vicent, ni molt menys del seu Combregar. 

La Campaneta del Combregat

Convé saber, a més, que, independenment de la festa de Sant Vicent, l'assitència de l'eucaristia als impedits, malalts i moribunds era obligatòria. El dia de Sant Vicent era una comunió amb provessó, però el Viàtic havia d'eixir sempre que fos menester. Així va ser corrent pel poble veure fins els anys de 1950 un pintoresc seguici presidit per un sacerdot, dos monesillos o escolanets i alguns dels parents del malalt. Un dels monesillos portava una ombrel·la vermella per cobrir el capellà, i l'altre anava picant una aguda campaneta. Conten que en veure la comitiva hom havia de senyar-se i "te tenies que agenollà, fóra a on fóra, enmig del carré, o a dintre de casa". A Crevillent el Viàtic es coneixia  popularment com "la Campaneta del Combregat", frase a la que encara s'aludeix en sentir nomenar un instrument com aquest. 

La Pasqua des Congrets

Congrets del Forn de l'Angelita Gomis

El segon diumenge després de Glòria comença a Crevillent la Pasqua des Congrets. Si la setmana anterior la Mona era la protagonista a totes les brenes, aquesta era el Congret.  Les brenes es desenvolupaven en els mateixos llocs i amb els mateixos cerimonials però amb el Congret com a protagonista. El Congret és una mena de coca dolça, llarguera, de la mateixa pasta que les tonyes i les mones. La principal diferència, a banda de la forma, és que el Congret no porta el típic ou dur de les mones. Aquest és el Congret tradicional, el que al poble es podia menjar tot l'any i el que s'ajusta a la definició que dona el DCVB: Panellet de farina, sucre i ous, de forma oblonga i consistència blana. 

Nogensmenys el Congret de la Pasqua Granada o des Congrets portava un ingredient particular que nosaltres l'anomenem de forma arcaica (com tantes voltes ho remarca el nostre Joan-Carles Martí): la matalafúa. Coneguda també a altres llocs com batafalúa i matafaluga, aixó són simentetes de la planta de l'anís. De tota manera, aquests Congrets d'arredor Sant Vicent, acostumaven a ser una mica més grans i més secs que els d'habitual. De la mateixa manera que les Mones, els Congrets de Matafalúa o de Sant Vicent, només es menjaven els dies de brena, car era "pecat menja-ne fora de Pasqua". 
Val a dir que fins fa cinquanta anys al poble hi havia un tipus de pa que s'anomenava Congre. El DCVB, ens diu astò sobre CONGRE: Coca petita, de forma ovalada amb pessiguets damunt, feta d'ous, sucre, oli i matafaluga (Tortosa, Benassal). Com veieu aquesta descripció recorda més aviat al Congret que no pas al Congre, però aquestes varietats i subvarietats no fan més que enriquir el món de la gastronomia catalana, plena de formes locals i arcaismes. Una cosa queda clara, Congres i Congrets han pres el seu nom del Congre, peix, llarguer i arrossegadís que els nostres Santapoleros coneixen tan be. 
Mireu que diu la gent gran en una conversa espontània sobre tot això:  
     "Vo'n recordeu des congres de civà que mos menjavem en oli? Què bons i tendres que                estaven. Ans havien pans, congres i congrets. Es congres eren es barres que diem ara (...) congre li diem entonses a un pa de civà, allargat com una barra, perquè en n'havia un atre pa de civà, reó, que era un panet, que costava més de menjà (...) La primera Pasqua és la des tonyes i mones, i después ve la des Congrets".

Llavoretes de Matalafúa

Durant els anys de 1960 i 70 el popularíssim Congret va haver de competir amb tota una sèrie de productes industrials forànis que venien carregats d'una forta publicitat. Així que als forns vam començar a vore Congrets amb nata, vainilla o xocolate. En el present el Congre, com tots els pans tradicionals, ha desaparegut en favor dels televisius, Xapata, Gallego i altres. Han desparegut, millor dit, els noms, perquè les textures i les formes sempre les hem tingudes aquí. Cada forn del poble coïa d'una forma particular. La gent triava quin li anava millor per al seu paladar i dentadura. Pa xafat en feia el Porrut, Pa d'escorfa grossa, el Califa, Pa bla, "com un bescuit", el fulà, Pa ben cuit "com una estella" el mengà. I que dir dels Congrets? La darrera volta que en vaig demanar un a una geladeria em van donar una cosa que semblava més un xurro que no pas el Congret de tota la vida. M'explicava la geladora que "la gent vol un congret que se parega as fartons, llarg i prim, pa mullà. El Congret de Crevillent no cap en un got de civà" Què hi farem? Ans els tallavem per la meitat i n'eixen dos per a mullar. Bo, gràcies que encara els diuen Congrets, però no s'asemblen ni de lluny. I be, no cal dir quina ha sigut la sort dels Congrets de Matalafúa que hom menjava tal dia com avui. Demaneu-ne al vostre forner.

La Pasqua des Mones

Segons el cicle cristià, avui és Diumenge de Resurrecció. Passats els rigors i ascetisme de la Setmana Santa, s'enceta la Pasqua Florida, un periode més festiu i relaxat. Els nostres pares i avis el coneixen com la Pasqua des Mones, en clara referència a la menja més consumida en aquests dies. Les mones al nostre poble són bastant senzilles, pràcticament una Tonya amb un ou dur, l'ou de la resurrecció. Les mones solen ser regalades als manyacos pels seus compares, oncles i avis. Avui i demà el poble quedava buit, tots se n'anaven a brenà al camp. 

La brena era l'àpat més assenyalat, per que era el moment en que es menjava la Mona. A pesar que s'anomenava brena, en realitat comprenia totes les menjades del dia. Les cassoles portaven abaejo, conill en tomata, ous estrellats i llonganisses amb que s'esmorsava. Per dinar, les peroles coien l'arròs sec de conill i pollastre. I per berenar tot el que sobrava, més la Mona. La Pasqua des Mones se celebrava tota la setmana, per be que els dies principals eren Diumenge i Dilluns. Els rodals on la gent anava a berenar, depenia dels barris on es vivía. Així, per exemple, els del Pont se’n pujaven a l'ermita de Sant Isidro i als replans de garrofers del Canastell, prop la coveta de Sant Pasqual. Els de l’Àngel, la Salut i Llorenç freqüentaven la Penya Reona, la Penya-i-Cendra, el Còssil, les Tafulles del Batistot, el Fondo des Porrues, i les Ermitetes.

Tal era la quantitat de colles de berenadors que celebrava la Mona a defora que fins els anys de 1980 calia matinar per agafar un lloc còmode. La Mona, com tots els menjars ancestrals, duia aparellat un mínim ritual. Agafant l'ou, hom se senyava de galta dreta a esquerra dient: 
“Aquí me pica, aquí me cou, per la boca me menge la Mona i aquí (en el front) m’esclafe l’ou”.
                 La cerimònia d’esclafar l’ou, també podía fer-se recíprocament i per sorpresa entre les parelles de nóvios. La fadrinalla, a més de menjar, ballava, jugava al mocador, a marro, a Puny o boina i a molts altres. El mateix passava al Calvari, on, tots acudien cantant i en desfilada, en haver-se post el sol. Aquí continuaven la gresca fins ben avançada la nit. Eren dies de gran frenesia. Les danses, els jocs de parella, eren idonis per crear emparellaments de xicons i xicones. Aquelles estones s'esdevenien propicies per festejar i sentir els primers tremolors de l’amor. Moltes parelles (i embarassos) neixien, en aquestes dates. 
També era molt típic volar l’estel, o com diem nosaltres, l'estrella. Les estrelles s’havien fabricat els Divendres i Dissabte Sant, dies anodins, de dol i silenci absolut. Amb unes canyetes, una mica de cordell de cotó i paper de periòdic i de seda, es confeccionaven, i tot apegat amb gatxeta de farina. A Crevillent s’anomenaven de forma general “estrelles”, i hi havia, segons les formes: estrelles, cometes, abaejos, guilotxes i serenos. Durant les plàcides vesprades de Pasqua els muntanyàs de les coves altes del poble s’omplien d’estrelles de mil formes i color.
 

Divendres de Pa Torrat i Coca

La Setmana Santa crevillentina és coneguda internacionalment. L'extens repertori de processons, la solemnitat, la conservació de tradicions, i especialment els magnífics conjunts escultòrics que aquests dies recorre el seu trencat carreram, l'han fet digna d'aquesta popularitat. En altra ocasió parlarem dels seus passos, de la seua relació amb el patriciat local, del nom amb els que foren batejades pel vulg les obres d'escultors com Riudavets, Flotats, Benlliure, Garcia Talens, Geriqué o Yúdez. Ara, però ens detindrem en la gastronomia pròpia del Divendres Sant crevillentí. Aquesta ve condicionada per la prohibició cristiana de no menjar carn. Avui, la gent o no es gita, o es mou de matinada per anar a sentir les dianes i contemplar les primeres desfilades. Es desdejuna fort, per exemple, amb xocolata i Tonya o Bunyols, i amb això s'aguanta fins l'hora d'esmorsar. La multitud s'aplega al Passeig del Calvari per veure arribar els passos. Quan són tots a dalt d'aquell pla, la gent cercava una taula a les terrasses dels diversos bars i tavernes de la contornada. El menú es, idefugiblement, el Pa Torrat. Mullat d'oli i sal i acompanyat per faves tendres, alls, lletuga, i sobretot, d'abaejo o bacallà. Un bon porró de vi negre fa més digerible l'àpat. Sembla que el costum del pa torrat el van arrelar els portadors -agarraós- voluntaris dels passos. El Pa Torrat i el Vi, era el modest obsequi per realitzar aquesta feixuga faena. 

L'armueso, entre mos i glop, s'allarga fins gairebé l'hora de dinar. Els forns de barri i els domèstics ahir van coure, a més de pa, Coca. Les coques a Crevillent, són presents tot l'any. L'afició per elles només es comparable a la que hi ha cap l'arròs sec, ara dit paella. De coques durant la Setmana Santa se'n mengen de tot tipus, fugint les d'ompliüra. Potser, les més tradicionals són l'austera Coca d'Oli, la Coca de Sardina de Bóta, la Coca d'Ou i Tonyina, la de Pemintó, Tomata i Albergínia, i, sobretot la Coca de Boqueró amb Ceba, autèntica estrella del Divendres Sant. Els crevillentins encara soparan i, a l'endemà dinaran els mateixos plats, restes suculentes del dia anterior. 

La trascendència del Pa Torrat i les Coques ha superat la taula i s'ha fixat a la llengua. A Crevillent diem: El Pa Torrat en el ventre sempre cap, en al·lusió a la seua fàcil digestió. Una de les composicions instrumentals més escoltades avui de les bandes de cornetes del Marxalato i del Pollastre serà també la cèlebre Pa Torrat i Vi, amb que escomencen moltes provessons. En referència a la Coca diem: Nyàs coca!, exclamació taxativa o, S'ha girat la coca, quan han canviat radicalment les circumstàncies de qualsevol situació. 

Diumenge Rams, qui no estrena no te mans

És força coneguda aquesta dita arreu el país, també a Crevillent. Hi ha dates, tal com vam veure en parlar de Sant Miquel, que tenen major contingut que figura als calendaris. El Diumenge de Rams és al nostre poble dia de gran provessó. Els sons greus i profunds de la Bosina de la vespra, anunciaven ahir dissabte el gran dia. Avui, ix la gentada amb palmes blanques acompanyant el pas de la Burreta, per conmemorar l’entrada de Jesús a Jerusalem. És la primera cita general de la Setmana Santa. En temps passats, aquests jorns eren de festa major, els més lluits i concurrits de l’any. Hi havia molt de fervor i pietat cristiana lligada als episodis de la mort de Jesús, però, sempre quedava lloc per al rebombori, el festeig i el sarau. Poques nits de frenesí com la del Dimecres Sant, sopant amb familia i esperant els passos amb les novietes i els amics. I millor encara que el dimecres, la matinada del Divendres Sant, que amb l’escusa d’anar a escoltar dianes de cornetes, els fadrins, ronden i empalmen amb l’alba per primera volta en la seua vida.  

Així que el Diumenge Rams encetava el cicle de manera triomfal. Els xiquets havien d’anar ben mudats, com es deia abans, i amb alguna peça de la roba estrenada eixe dia. L’acte d’estrenar no és banal, te unes connotacions culturals remotes que se solen ignorar. Segons Joan Amades, qui estrena roba eixe dia, perjudica el dimoni. Si són uns pantalons, se li fa caure un dit. Si s’estrena un vestit, se li fa caure la cua. Les palmes a Crevillent era costum que les regalaren els compares o padrins als seus fillols. Ans que res les palmes les portaven a beneir, com encara es fa. En acabar, la provessó pels carrers principals, i després, els xicons i xicones solien anar a visitar els familiars, per tal d’arreplegar alguns cèntims. En aquest sentit era un dia com el Cap d’Any, dia d’arreplega general de diners per unflar la vedriola. En arribar a casa, els pares lligaven la palma al balcó, de gaidó. Hom creia que la palma donaria bona sort i protecció a l’infant. En els balcons restaven les palmes penjades fins l’any següent, en que, algunes eren portades a l’església per ser cremades i utilizada la seua cendra el Dimecres de Cendra.

A Crevillent, ha estat habitual que les geladeries de la Plaça, la del Sisco el Caldós, la del Sebastià, o la de la Tia Maitrues i el Ximo, al carrer Sant Josep, tal dia com avui, posaren a la venda les primeres orxata i aigua-i-civà de la temporada. Nogensmenys, era el dia que, de facto, entrava la primavera, el bon oratge. La manyaqueria, estrenava, doncs, robes clares, faldilles i pantalons curts.  

Palma de Crevillent

     Diumenge Rams, era de festa gran a Crevillent; i no sols per la celebració cristiana, sinò per que eren dies de cobrar les comandes de palma venudes arreu. La tradicional palma tenia, fins no fa moltes dècades al nostre poble, una destacada repercusió econòmica. Juntament amb Elx i l'horta d'Oriola, erem els grans productors. Les families que la transformaven solien ser els mateixos propietaris dels atapits horts de palmeres que creixien a la Rambla.
 Els Datileros, els Tendres, els Pomares, eren sagues d'elxans establits a Crevillent. Aquí entre nosaltres continuaven les seues velles tradicions, però, cal dir que la palma domèstica ja es troba testimoniada en els nostres documents del segle XVII. Sabem que els elxans van venir a poblar el nostre poble, després de l'expulsio dels moriscos. Potser ells van ser els primers introductors d'aquesta indústria. Val a dir també, que hi hagueren moltes dones que en les cases fabricaven flors de paper o rosetes, antics guarniments de les palmes de Rams; com per exemple, la Tia Maria Guilabert, la Peixa, geladora a Madrid, que en els mesos d'hivern es dedicava a confeccionar-les.

Hort dels Pomares, a la Rambla

La palma, era faena de temporada, s'alternava amb l'estora, la pleita i la filassa. Quan s'acabava el temps de l'estora, els estorés es posaven a fabricar estris de cuina i figures de palma. Avui, però la manufactura les fulles de la palmera només roman a Elx. Els nostres veïns van entendre que preservant els palmerars, viurien la palma i els dàtils, i ara gojen d'un patrimoni botànic i etnogràfic extraordinari. Res d'això es va fer a Crevillent.
 Anselmo Mas, remenbrant l'època gloriosa de la palma, va escriure aquest poema:

                  Era, fa temps, cuantes coses

                 se poïen arreglà

                 en un poquet de cariño

                 y atre poc de voluntat.

                 La família estava tota, 

                 del més xequico al més gran,                      

                 llimpiant palmes y rissant-les

                 apressa, sense parà;

                que ia falten pocs dies

                pa'l dia Dumenge de Rams.

                Des palmetes que se cauen 

                uns es van arreplegant

               y fan cogollos. Palmetes

               pa's que no es volen tan grans.

               Es dones fan es rosetes

               de papé, en colós variats,

              i van adornant es palmes

              i es deixen que és un encant.

              En la tenda ia no caben 

              més palmes, y això que és gran,

              ni en la trastenda, la cova,

              y hasta la cuina han plenat.

              La temporâ de la palma

              és la que més agrâ

              as crevillentins que tenen

              tendes en la capital.

              Estàn molt be es temporaes

              de estorà y desestorà.
              La temporâ de la horxata
              tampoc està res de mal
              perqué, ademés de la fama,
              s'arreplega gitâ.
              I, no olbiem, es disfrassos
             que alquilen en Carnaval!
             Eixes tendetes no paren;
             perqué, quan ha hi poc treball,
             fan bufaós, y estoretes
             de pleita p'anà tirant.

             Però la palma, la palma,

             a tots alegra y agrâ;

             perqué, mentres van rissant-la,

             en cuidaet, en es mans,

             en el cor y el pit se rissa

             una esperança més gran. 

Soquetes de regalíssia

Una de les goles més immemorials i populars de Crevillent ha estat la regalíssia Glychyrrhiza glabra, una planta lleguminosa, de flors blavenques, amb unes arrels llarguíssimes i extraordinàriament dolces. La regalíssia era molt coneguda arreu els països mediterranis, però al nostre poble, la seua fama era doble, atés que era un gran consumidor i alhora i formidable proveïdor. Que sapiem, i sense comptar els conreus particulars, la regalíssia creix en almenys tres partides. La contornada més rica en aquestes plantes correspon a les terres al voltant del desguàs de la Rambla del Poble. La característica comuna d'aquestes partides és la coloració rogenca o, més aviat, grana dels seus bancals, que ve donada per les argiles i arenes triàssiques que l'aigua aboca aquí des dels seus afloraments a la serra. Quants, de xicons, no han fet excursions a la Terra Colorâ o a la Mangranera, cercant regalíssia? Tot el poble! Tot el poble anava a fé regalíssia! Respon un veí. 

Venedor de regalíssia a la Ciutat de València

La regalíssia la venien en bocients o soquetes els regalíssiés o venedors ambulants en les seues paradetes a la porta del cinema, del baló (futbol) o l'església. A Crevillent trobàvem també soquetes de regalissia a les farmàcies i a les botigues de torrat, com la del Ramonet el Coixo, o la del Guillermo Doménech. En el menú dels xiquets que eixien a passeo els diumenges, mai no podia faltar la regalíssia. Un exemple podria ser: un cartutxo de tramussos, un cartutxo de torrat (cacaus, avellanes i alguna armela), algun xiclet i caramels, i de postres, soquetes de regalíssia. Normalment, els menuts es feien un mànec mastegant aquelles arrels. En un tres i no res, s'embolicaven les soquetes en la boca, fent grossos bocins que acabaven escopint. Els mancava la paciència i la serenitat dels adults, hòmens que podien passar-s'hi el dia amb una sola soqueta sostinguda entre els llavis hores i hores. Xarraven, cantaven, i allà a la boca que els hi penjava la regalissia! De tant, en tant, quan esgotaven el suquet de la vora, l'agafaven i amb la navalla, sanejaven el tall, i de nou a xuclar. Quan ets un xiquet maldes per ser fadrí i una manera de fer-te fadrí ans d'hora és fer-te el valent. Una forma de presumir entre els amiguets era haver realitzat una excursió a fer regalíssia. Era una gran empresa que comportava uns dèu quilòmetres de camejada fins a les terres on proliferaven les plantes, trobar-les, ja que n'hi havia molta demanda, i alguna possible discussió amb collidors professionals o amb propietaris de terrenys, que veien com l'escorcoll i arrabassada de la gent deixava bancals i, sobretot, màrgens esportellats. Qui tornava triomfant tenia un premi immens: una reserva ingent de soquetes i el reconeiximent general de la fadrinalla. Quins manyacos més ufans! Com un cow-boy de Hollywood, treien la navalleta de la butxaca, pelaven lentament un fosc i eixut puro de regalíssia i se l'endollaven a la boca. Tot seguit, amb un gest magnànim i poderós, repartien a la parròquia un grapat de soquetes. Ja estaven a dalt de la piràmide.

Soquetes de regalíssia

            La regalíssia va trobar una forta competidora amb un producte de nom semblant però de molt diferent aspecte: l'extracte de regalíssia, una substància balsàmica i farmacèutica que va néixer a començaments del segle XIX, en l'època dels elixirs. Tot i la seua propaganda, mai no va acabar de desplaçar a la regalíssia natural. Era la base de les famoses Pastillas Juanola i les diverses llepolies amb formes llargueres, com els purets llisos, els torçuts, negres o rojos, i les llenques enrollades, que han perdurat fins l'actualitat. Els xiquets de Crevillent li deiem Regalíssia Estrata, una deformació femenina agafada de la paraula estracto. No erem els únics que no compreniem allò d'una regalíssia distinta de la tota la vida, i així, com curiositat direm que els xiquets castellanoparlants de Villena l'anomenaven Trasto (corrupció estracto) i els de Cabdet, ni més ni menys que Puro Retrato (de: puro estracto de regalíz). Sembla que amb els anys, la Regalissia Estrata ha guanyat la batalla, però, de tant en tant, encara em trobe amb regalissiés a les portes de les escoles, i fins i tot, del Corte Inglés de València i Alacant. o venedors ambulants, i més encara als manyacos xuclant bocins d'aquesta dolça lleguminosa.

Regalíssia Estrata

Els usos lingüístics seculars de qualsevol cosa, com hem anat veient, acaben deixant constància i quallant en el nostre llenguatge i en el nostre país. L'empremta de la regalíssia ha estat tan profunda a Crevillent, que fins el segle XIX hi havia una partida del nostre terme que s'anomenava d'aital manera, La Regalissia, segurament seria la mateixa que ara coneixem com la Terra Colorâ. Com era lògic pensar, en un poble tan ric amb malnoms, també coneixem varies famílies de malnom Regalíssia.

D'un altra banda, la regalíssia ha tingut un ús curatiu en la medicina tradicional. Ens expliquen una recepta local: En soquetes de regalíssia, figues seques, garrofes, i sucre o mel, en això, ben bollit, ben bollit, feem un xarop pa's refreats. Saps què és un xarop? També en això, o en suc de regalíssia, herba-lloïssa i suc de llimó se donaven bafs, pa lo mateix, pa's refreats, pa si estaves embossat de la gola i el pit.

Per acabar, deixarem constància d'alguns dels regalissiés més contemporanis que, amb la seua moto, bicicleta o a peu, corrien tots el mercats del migdia valencià, des de Xàtiva a Oriola. Anaven carregats amb grans feixos de raïls, que després esmicolaven en les conegudes soquetes, aparellades, segons grossària. Aquests hòmens, també portaven sarnatxos d'espart, ja que a més de regalíssia, venien caragols de Crevillent. Heus ací El Sahoret el Galera, el Sisco el Catuta, el Sahoro el Panarro, o el Vicent el Gallina.