Als valencians, fora d’aquí, ens coneixen com els “xés”,
en al·lusió a la interjecció xe, que
tan sovint utilitzem. Com tots els gentilicis, el xe ens ho van posar uns altres. Sembla que un dels trets que més els cridava l’atenció de nosaltres als catalans orientals de finals
del segle XIX, era aquest
mot joker. Cal dir que quan es manifesta el xe, és parlant la nostra llengua. De semblant manera, els del Llobregat enllà, van rebatejar el
nostre país com La Terra del xe. Paradoxalment, el xe ha acabat esdevenint un tret
identitari dels sectors regionalistes -ché- que detesten lo català i normalment parlen forasté.
El xe és vocable provincianitzant, quan és utilitzat pels mass-media espanyols per referir-se a nosaltres. Ha estat per influència d'ells que els valencians hem començat conrear i acceptar les situacions
folclòriques del xe. Tenim un equip -ché-,
una orxata -ché- i molts altres exemples.
I tanmateix, l'enarborat i manipulat xe, poc a poc, despareix de la parla qüotidiana, a favor expressions inaudites i bàrbares.
Deixant de banda les consideracions carrinclones, el xe és una partícula léxica seriosa i digna de ser protegida. Sobre l’origen d’aquest mot, s’ha parlat que
fóra una derivació de pse, i , fins i
tot, d’una reducció de xic. Alguns diuen que és molt semblant i germà del xe
argentí. Jo ho dubte. Cert es que tots dos s’empren en situacions semblants, però el
nostre xe és molt més divers que
l’americà. Almenys pel que fa al xe crevillentí. Al nostre poble tenim ‘tots
els colors del xe’. Desconec la freqüència en que el xe pot ser utilitzat i els derivats del mot en altres comarques,
però us ben assegure que a Crevillent deu ser de les que més i en més circumstàncies es pronuncia. Tenim xés per
a tot. El nostre vocabulari casolà registra les següents combinacions: Xè, xé, xí, xó i xú. Diem,
per exemple, en to de befa: Xe, quina panxa!, xe, quin nas!. Quan estem tips
d’una situación enfadosa: Xè, xiquet! Xè, fuig d’aquí. En sentit d’admiració:
Xèee, bonica la femella! Quan cridem algú reiterativament: Xí vine, xí!. Fins i
tot el xe s’esdevé una mena de pronom personal,
per exemple, en acomidar-nos de vàries persones alhora: Xès, adéu, ia mos
vorem! Però no acaba ací la cosa. També s’empra com un retruc lingüistic
vers un altre xe de caire queixós: Ni
xè, ni xó! ; Xè i xu! El xe se sent en situacions festives com expressió de
complicitat. El xe crevillentí s’exagera, s’apega a les paraulotes, s’arrossega,
s’allarga, ens ompli la boca i es multiplica. No concebem una frase amb
fondària i tallant sense el nostre xe: Xèèè!!!
En defintiva, gogem amb el xe que ens conecta amb els
ancestres i la terra.
Les expressions espontànies, siguen de bon o mal
gust, deurien d’estudiar-se a l’escola. El xe,
com tantes altres construccions vulgars hauria de trobar el seu lloc als mitjans
de comunicació, especialment als audiovisuals. Resulta del tot punt sorprenent
que un mot tan valencià com el xe
siga absent de la nostra televisió. El ric ventall de xes locals que hi ha des de Pilar de la
Forada fins Vinarós no mereix pedre’s. Escoltem com els locutors, dobladors i actors diuen un asèptic vaja on
deuria anar un bon xe. El català
estàndard aprés a les escoles garanteix la supervivència del nostre idioma en
la seua vessant culta. Per contra, el riquíssim vocabulari valencià col·loquial despareix car no s’estudia enlloc. Allò que ens arriba es estranger. Les expressions solen ser traduccions coentes, literals i
sense suc. Els nostres fadrins d’avui tenen problemes per insultar, exclamar, maleir, i sentenciar amb un bon proverbi valencià. I no és que
hagen deixat de malparlar, sinò que… Xé ho fan, xé, traduint d’altres llengues, xè, i això,
refotre-xé, no pot sé, xè! Xí, a vore si es que maneu, xè, feu alguna cosa,
xíí!!!