Explicaré una història de denans relatada per mon pare.
Vull aclarir que mon pare en dir denans vol dir quan ell era jove, que allò que conta ho va viure. Més arrere és el temps dels antius, dels seus avis i reagüelos. Les coses dels antius s'aprenien a casa o sentint les converses de la gent gran. Més reculat encara són ja els temps dels moros. La cosa va de moltes coses, podriem dir de la higiene pre-industrial, o dels anys de la misèria de la post-guerra, o de quan tot s'aprofitava, fins i tot de la merda i el pixum (amb perdó). Va, en definitiva, d'una època estreta que ningú no vol recordar en aquests dies de mol·lície postmoderna.
I de nit, es hòmens, en un carro, a sacà es femés, a sacà es escusats que diem. El tio Piu arreplegava el fem i se'l portava en un carro. El fem el pagaven be, era negoci i era vendre-l'o pa's melonàs, pa's tomateres i pa's plantés. Totes es cases no tenien escusats. Mosatros teniem un escusat sinse porta. En esta contornâ del Calvari havien tres o quatre femés, uno davant de Ca la Tonica o de Cal Palla..., i pels terrats des coves. Se buidaven es pous des escusats a poqueta-i-nit, o milló de nit. Hu feen de nit per que no molestara la oló al veïnat, que si havia alguna partera… Hu feen a la una de la nit, o per ahí. Es hòmens se prenien un parell de gots de conyac o aigüardent p'aguantà la uló. I ells tenien que, primé, entera-se, que si havia alguna partera. Era infecciós i se poïa posà malalta. I si “això” estava molt bla, pos, en barrils d’eixos de ferro anaven a l’Algepsâ i de lo que cremaven, la cendra pa secà el…, saps? Estava bla… això, pos plenaven. Es fematés arreplegaven es borillons de tots es terrats des coves i carrés, uno a uno, en una fesseta. Valdo que en eixe fem no se feen bonicos es melonàs! Al Carré San Francés, darrere la iglésia d’allà la Vila, allí havia un clot o femé que estava ple, abandonat…; allò estava més sec que el tabaco! Estava a prop de la fontaneria de… com li dien? Des Guilaberts, per allí… Denans anaves a un femé d'estos que te referisc a abocà lo que fóra i t’empastifaves tot de merda… As femés tots es veïns tiraven de tot: escorfes, rosegons, fem i pixaoraes" (Germán Menargues, abril 2006)

Recorde de menut com agüeles de dol i mocador al cap s'aturaven enmig de la via pública per fer una pixadeta. No les calia seure, ni baixar-se la falda i brial, dretes, en aquells carrers de terra, deixaven córrer els orins. Potser estaven mal del cap o era costum, qui en sap ara.