Conte de Nâl, o Es Pilotes de Sansó

"Era fa temps que a un filaó des coves de Llorens es lladres li van prendre es cordellets que tenia preparats pa vendre. -Què farem ara, va dí la seua mullé? Venen es festes de Nâl i només tenim un pilotet de carn i uns ous… Mos tocarà fé dijuni obligat. Es quatre manyacos i es quatre nebots més que vivien recollits en aquell llogar, escoltaven es grans i se miraven es uns as atres en ulls amoinats.

Arriba la nit més sagrâ i familiar i la dona del filaó en buidà una vedrioleta que tenia en un amagatall li diu a sa filla mitjana: -Carmeta, nyàs unes gitaes i compra una barreta pa sopà. No te torbes i torna enjorn!

És poqueta-i-nit i tot està tancat ia pel dia que és. El cel apareix llaganyós. Fa fret, i a voltes cau un arruixonet. La Carmeta vinga roâ i no troba pa. A l’arremat se’n va al Carré la Séquia, ahon para el forn del Mestre-la-música. -La Doloretes que és tan negocianta tindrà ubert incà, va pensà. I així va sé. -Bona nit. -Bona nit, què vols xiqueta? -Mire que voldria una barreta de dos quinzets pa sopà… La dona mira, escorcolla el armariet, i no troba res i li diu: -Pos no tinc ni un rosegó-i-pà. Me queava un congre de civà i acaba de lleva-se-lo el veí. Vaig a vore si en la buega… Passen uns moments i de l'alcavó de baix puja un pa d’a quilo gran con una roa de filà. Tota avertolâ, l'agüela li conta: -A voràs xiqueta que be t’apanye io a tu! la Carmeta replica: -Però, io només volia una barreta… No tinc prou dinés… I la fornera torna: -Tu deixa-me a mi i para atenció: Este pa està dur, és de fa una semana, i incà que fa com quatre vienes t’el vendré pel preu d’una barreta tendra. Escolta, ara, en anà a ta casa, agarreu i li talleu es crustrons, que són estes quatre orellaes, i vos feu llesques de pa torrat en oli pa sopà. El pa de Sampau, que és el quadro que quea enmig, vo’l deixeu pa l’endemà o pa un atra festa de pilotetes, que ara en venen moltes. En la molla i la escorfa d’este Sampau tan polit vos fareu, primé una sopa cuberta i después es Pilotes de Sansó, i ia voreu que agust que dineu tots! 

La Carmeta no se’n poïa avení. Desitja Bones Pasqües, obri la porta i se’n va romint. Enfila el Carré Sant Jusep amunt, creua l’Àngel devés la travessa de Predigonera, i passa al costat de la Cambreta, i eluego baixa as Xorros, i ia a la fí allega a la cova tota carregà de pa. Quan sa mare la veu, quina pesahombre, quina cara-i-pasme posa i diu: -Però filla meua ahón vas a parà en tot això? Com ho pagarem? -Mare, no me renegue, calle i escolte, li diu la Carmeta. I la mare después de sentí l'explicació d'aquell romanç que li va fé la Doloretes a sa filla, exclama: -Oh! Xica, tu sas, quina raó i quin coneiximent, i quina raó i quin coneiximent té eixa dona.

I així fou que en Cal filaó de Llorens, la colla de hòmens, dones i rossinyols rovinyats, aquell any va poé sopà i celebrà la dina-i-Nâl com era tradició: amb es Pilotes de Sansó fugíes d’un Sampau".

Està plovent. Què dinem hui?

El Marcel fent Gatxamiga a la manera de
Cabdet

Plou i a les llars del poble se sent: "Està plovent. Què dinem hui? Fem Gatxamiga?" I quan no és Gatxamiga són Migues, totes dues menjades basades en la farina, anomenades de forma genérica menjaes de plogúa, o menjaes de pastó. La Gatxamiga és una pasta, més o menys torrada, elaborada amb farina de forment, alls, oli, aigua i sal. És, si fa no fa, l’equivalent a les Farinetes.  A Crevillent, trobem els dos mots, Gatxamiga i Farinetes, aquest darrer sembla reservat només a la menja de farina de guixes. Les Farinetes és una pasta més líquida avui són un record dels temps estrets. La Gatxamiga ha tingut més sort, i goja de certa popularitat. Es consumeix en familia o amb la colla d’amics. És un menjar col·lectiu i folclòric, cuinat en dates i aplecs especials, tenint com escenari una canyâ o maset. Llenya de garrofé, armelé, olivera, i fins i tot els cascabots de palmera, esdeven un magnífic combustible per cuinar-la. Es cou en una paella, mal anomenada gaspaxera. Encara que és un plat amb molt pocs ingredients, cal molta paciència i ser destre amb la paleta, que no ha de parar de rodar. Les Migues són una varietat de la Gachamiga. La diferencia principal rau en que la pasta de la farina s’esmicola amb la paleta i al voltar-la dins l’atuell calent, aquestes van agafant una forma arrodonida i de diferents tamanys.

Pilar Abellàn cuinant Migues a la manera crevillentina

 El rastre de la Gatxamiga i de les Migues es detecta per tot el País Valencià, i hom pensa que són de procedència manxega pel seu nom castellà. Però no tot allò que sona a ponent ha vingut de Castella. El reduccionisme imperant ha simplificat des de els cognoms fins el món culinari. Personalment crec que tant la Gatxamiga com les Migues que els crevillentins compartim amb tota la Conca del Vinalopó, la Canal de Navarrés i Cabdet, van ser difundides fa algun segle pels anomenats serrans, o pastors trashumants del Baix Aragó. Fins els anys de 1960 encara era habitual veure’ls recorrent la seua ruta secular que els portava des de les muntanyes d’Albarrassí fins al nostre terme. Els crevillentins hem incorporat les serranes Gatxamiga i Migues al nostre vocabulari casolà, i sembla que no són les úniques, també diem Gatxeta, que és una mena de pegament fet de farina i aigua i els coneguts Gaspatxos.  

Et voilà. Plat amb Migues (esquerra), Gatxamiga i
Mangrana. Acompanyen: Ompliüra de llonganisses
i botifara; i cansalâ i llonzeta. Vi de collité.

La Gachamiga i les Migues crevillentines se solen menjar acompanyades de productes locals com mangrana, cansalâ i ompliüra (embotits).  Una volta cuinats, aquests àpats se solen abocar a una gran paella, i els comensals s’escudellen a plaer, o be els mengen de la mateixa paella drets i ajudats per una escorfa de pa o una gran cullera.

Aquestes menjades abans eren esmorzar comú de llauradors, com així narren els famèlics jornalers urbans que tenien la sort de treballar per a ells: “Aquella llauraora me donava gatxamiga p’armosà, pa dinà, i encâ me’n portava io pa sopà. En la fam que havia, allò era glòria!”

I ara el testimoni del poeta A. Mas:

      Mentres arregla es avios

      i saca el carro al carré,

     la gatxamiga o es migues

     va preparant la muller

    i después al pas del carro

    o darrere del forcat

    per caminals i verees

    camina el home del camp.

Un grapat, un braçat i atres coses que se pareixen

Grapat, Manat o Manoll

La gent gran de Crevillent acostuma a parlar el valencià amb propietat portentosa. La llengua del nostres pares i avis és més rica que del pensem, i és particularment excel·lent en els àmbits tradicionals. Sempre m'ha cridat l'atenció un repertori de paraules que expressen conceptes de conjunt i col·lecció, com per exemple garba, gavella, feix, i altres. Són mots en desús pel que fa a les seues accepccions més genuines, perquè estàn vinculats a pagés i ja sabem com de decrèpit es troba el camp. Els que som profans, a voltes usem alguns d'aquests vocables com sinònims uns dels altres, quan en realitat cada un d'ells te un significat molt concret.

         A tall d'exemple, els llauraós antius del poble, aquells que van creixtre entre el forment, la civâ, el margall i l'albelatge, sempre han filat prim en el vocabulari de les seues faenes. En termes cerealístics, tenen una unitat bàsica: el Brí. A partir del brí, del brinet -que podria equivaldre a una simple espiga o tija de qualsevol planta- van construint un sistema agrupatiu basat i derivat de certes parts del cos humà, del valor impositiu o monetari, i també de les eines, com ara veurem. Al brí li seguiria el Grapat, que és tot allò que els cap dins la ma o grapa. Quan es refereixen a la quantitat de vegetals que la ma es capaç de subjectar o transportar parlen de Manat, Manada   -Manâ-, o Manoll. Una variant específica de tots aquests seria la Falcada -Falcâ- que significa el grup d'espigues que el segador subjecta amb la ma contrària a la que porta la falç. Després vindria el Braçat, que és el conjunt que hom pot estrényer amb un bras. A Crevillent es emprat quan hom sega, talla o arrenca tota mena de cereals, herba o brossa per a donar als animals, o per encendre el foc. Al braçat seguiria en termes de quantitat i ordre, la Gavella, construida de grapats i braçats. 

Pagés com lliga la Garba

Les gavelles correctament aparellades formarien la Garba. La garba és diferent en tamany i nombre de gavelles segons les regions. Per les nostres contornades acostumen a contenir-ne dues. Les garbes ordenades formen la Garbera i aquestes ben classificades i posades formant figures geomètriques porten el nom de Pila. 

Garbera de gavelles de forment

Seguint amb els vegetals ben disposats, si parlàrem de llenya, de menor a major, hauriem de referir-nos a un Ram, o fins i tot, un Ramell, quan és un grapat de llenya prima. Altrament, diem Ramulla als rams barrejats de fulles i brinets o tiges. Més considerable, uniformement tallada i lligada seria la Dinada o Dinâ, que és com si diguerem una ració de llenya menuda. El mot deriva de 'diner' i va ser molt popular a Crevillent, perquè constituia la materia primera dels fogarils casolans. Era venuda en detall en carboneries, tavernes i tendes, i normalment era feta de llenya de mata blanca, espins, llentiscle, garrofer, etc. Per fi, un conjunt de dinades feien un Feix.

Dinaes de llenya

         Quan el forment, la civâ, l'herba o la llenya (o qualsevol altre) es desordena, els conjunts són dits Bolics, Pilots, Muntons, o la Rebolica, que seria l'estadi final de la confusió, en definitiva el caos.