8 d’abril de 2012

La Pasqua des Mones

Segons el cicle cristià, avui és Diumenge de Resurrecció. Passats els rigors i ascetisme de la Setmana Santa, s'enceta la Pasqua Florida, un periode més festiu i relaxat. Els nostres pares i avis el coneixen com la Pasqua des Mones, en clara referència a la menja més consumida en aquests dies. Les mones al nostre poble són bastant senzilles, pràcticament una Tonya amb un ou dur, l'ou de la resurrecció. Les mones solen ser regalades als manyacos pels seus compares, oncles i avis. Avui i demà el poble quedava buit, tots se n'anaven a brenà al camp. 
La brena era l'àpat més assenyalat, per que era el moment en que es menjava la Mona. A pesar que s'anomenava brena, en realitat comprenia totes les menjades del dia. Les cassoles portaven abaejo, conill en tomata, ous estrellats i llonganisses amb que s'esmorsava. Per dinar, les peroles coien l'arròs sec de conill i pollastre. I per berenar tot el que sobrava, més la Mona. La Pasqua des Mones se celebrava tota la setmana, per be que els dies principals eren Diumenge i Dilluns. Els rodals on la gent anava a berenar, depenia dels barris on es vivía. Així, per exemple, els del Pont se’n pujaven a l'ermita de Sant Isidro i als replans de garrofers del Canastell, prop la coveta de Sant Pasqual. Els de l’Àngel, la Salut i Llorenç freqüentaven la Penya Reona, la Penya-i-Cendra, el Còssil, les Tafulles del Batistot, el Fondo des Porrues, i les Ermitetes.

Tal era la quantitat de colles de berenadors que celebrava la Mona a defora que fins els anys de 1980 calia matinar per agafar un lloc còmode. La Mona, com tots els menjars ancestrals, duia aparellat un mínim ritual. Agafant l'ou, hom se senyava de galta dreta a esquerra dient: 
“Aquí me pica, aquí me cou, per la boca me menge la Mona i aquí (en el front) m’esclafe l’ou”.
                 La cerimònia d’esclafar l’ou, també podía fer-se recíprocament i per sorpresa entre les parelles de nóvios. La fadrinalla, a més de menjar, ballava, jugava al mocador, a marro, a Puny o boina i a molts altres. El mateix passava al Calvari, on, tots acudien cantant i en desfilada, en haver-se post el sol. Aquí continuaven la gresca fins ben avançada la nit. Eren dies de gran frenesia. Les danses, els jocs de parella, eren idonis per crear emparellaments de xicons i xicones. Aquelles estones s'esdevenien propicies per festejar i sentir els primers tremolors de l’amor. Moltes parelles (i embarassos) neixien, en aquestes dates. 
També era molt típic volar l’estel, o com diem nosaltres, l'estrella. Les estrelles s’havien fabricat els Divendres i Dissabte Sant, dies anodins, de dol i silenci absolut. Amb unes canyetes, una mica de cordell de cotó i paper de periòdic i de seda, es confeccionaven, i tot apegat amb gatxeta de farina. A Crevillent s’anomenaven de forma general “estrelles”, i hi havia, segons les formes: estrelles, cometes, abaejos, guilotxes i serenos. Durant les plàcides vesprades de Pasqua els muntanyàs de les coves altes del poble s’omplien d’estrelles de mil formes i color.
 

2 comentaris:

  1. Hola Josep, sóc el Lluís Polo, com sempre un goig anar seguint el teu blog: no me'l perd i el recomane sempre que puc. A més, per a mi que estic fora del poble --i ara semble un d'aquells que consumien voraçment la revista Harmonia-- fa la funció d'un ungüent balsàmic. A tot això, quina forma tenia la guilotxa? Des del punt de vista lingüístic el creuament amb milotxa, sembla bastant clar. No deixes d'escriure, gràcies

    ResponSuprimeix
  2. Bon dia Lluís, m'enorgulleix que una persona culta, perspicaç i, a més, amiga, com tu siga "parroquià" d'aquest blog. La veritat és que no se la forma concreta de la guilotxa, només recorde mon tio Braulio fabricant-ne a la seua cova de Llorenç i jo deuria tenir set o vuit anys. Les deia noms diferents a cada una d'ella. M'en recorde especialment dels abaejos, que formalment recordaven una saladura d'aquestes; un peix obert "en canal" i escapçat. Els serenos, potser tu els recordes, perque eren fàcilment confeccionables, ja que eren fets només de paper.
    Si guilotxa procedeix de milotxa i aquesta sembla relacionada amb MILOCA, mira el que diu el DCVB: "Ocell rapaç de la família de les estrígides (...) semblants a mussols.... En la 3ª: Tros de paper lligat a tres o quatre cornalons amb fils que es reuneixen en un altre fil més llarg, i que els nois fan volar a manera d'estel" Per tant, el que podem deduir es que fóra una estrella que per la forma recordara un pardal. Per cert, que ahir ma mare em va dir que a l'Àngel hi ha una cova plena d'estrelles antigues de tota mena. Potser caldria entrevistar els amos.
    Una abraçada.

    ResponSuprimeix