26 d’octubre de 2013

Vocabulari de Crevillent (10)


XARRÀ
[v. intr. i tr. ]



|| 1. Parlar molt, excessivament o inoportunament
|| 2. Dir, contar per indiscreció o per malícia (una cosa que caldria no manifestar);
|| 3. Murmurar, parlar malament d'algú o d'alguna cosa, manifestant els seus defectes reals o suposats.
|| 4. Parlar 


Locució: Molt de xarrà, però de forment ni un gra, es diu d'algú que amb molta retòrica promet coses que mai no acomplirà. Xarrà pes colzes. Xarrà més que una cotorra: es diu d'algú molt xerraire

En català normatiu s'escriu: "xerrar"

Etimologia: onomatopeia a base d'un radical ʧaɾɾ- o ʧeɾɾ-, que ha donat origen a l'italià ciarlare, cast. charlar, aragonès charrar i altres formes romàniques.

(Acepcions preses del DCVB, totalment d'acord al parlar de Crevillent)



XARRÀ!
[interj.]

Interjecció usada de retruc amb entonació desafiant quan algú manifesta una realització personal exagerada o increible.

Exemples: Algú diu: Està tan bò este arròs que me menjaria la perola entrega; Un altre li retruca reptant-lo: Xarrà!, com dient, endavant, a veure si ets capaç; o, En un braç tinc prou pa puja-me un sac de garrofes as costelles, i un company li replica: Xarrà!




1 comentari:

  1. No t'oblides que una conversa sense substància és una "xarrola", si més no a Elx. Això ens agermana amb el gironí "xerrola".

    ResponSuprimeix