Bacores que hom menja

     La bacora o albacora és, potser, el més delicat i fugaç fruit de la Mediterrània. Trobe que és el millor regal de l'estiu, juntament amb el meló d'aigua. Sense entrar en races i tipus de figueres, a Crevillent qui menja albacores, fa servir un riquíssim repertori de noms i conceptes que descriuen el fruit, les accions i les experiències del consumidor. Heus ací una tria:

A la fresca: Des de les 5 fins les 8 del matí. Horari ideal per collir les albacores que s'han refredat amb el “roxïo” de la nit. Als mesos de juny i juliol molta gent del camp trenca el dejú menjant albacores, d'empeus, i rematant la faena amb un gotet d'aiguardent.

Primerenca: Albacora que maura a mitjans del mes de maig.

Clevill: Els clivells verticals que presenten les bacores en la seua pell són el principal indicatiu de la maduresa del fruit. A Crevillent, les proverbials albacores “clevillaes” són la quinta essència del mes de juny.

Entrega: Es diu de la molla de la bacora que presenta les millores qualitats comestibles. Hi ha gent que les menja sense pelar: “en pell i tot”.

Pansia: Bancora massa madura i seca.

Macoca: Les macoques. són les bacores pansies.  Són tan poc estimades que ni tan sols es reserven als animals domèstics. “Macoca” a Crevillent  és sinònim de poc valor, justament el contrari que les figues madures.

Macâ: Bacora danyada al caure-li a terra al collidor. També són les albacores que han patit un amuntegament a la cistella. La fragilitat d'aquest fruit aconsella a col·locar-los ordenadament formant petites piles de només un parell o tres d'altures. Les albacores “macaes” se solen rebujar.

Escaldufâ: Bacora calenta, blanosa i tova a causa de la calor estival. Bacora collida en les hores centrals del dia.

Cucâ: Bacora afectada pels cucs que s'alimenten de la seua molla.

Santjoanera: Bacora collida al voltant de la festivitat de Sant Joan. Són les bacores més apreciades i amb més càrrega simbòlica. Són com els torrons al Nadal.

Tardana: Bacora de juliol, de la última collita.

Foc: Mena de pudrició que es fa a l'interior de la bacora. Hom creu que es efecte dels atacs dels cucs. Hom creu també que produeix inflamacions en la boca i llavis de qui la menja.

Llet d'albacora: Substància blanca que segrega la figuera a través de les ferides de les fulles i peduncle de la bacora, sobretot quan està verda. S'ha d'anar amb compte amb la llet de figuera. Aquesta llet ha estat la responsable de múltiples inflamacions dels xiquets de la postguerra, que, famolencs, collien les bacores abans d'hora. Fa unes dècades, havien molts adolescents que, es desafiaven a untar-se el gland amb llet d'albacora, per provocar-se un engrandiment del penis. No cal ni dir com patien els agosarats que s'aplicaven la dita llet.

Pàmpol: Grans fulles de la figuera que es posen en el fondo i a sobre de la cistella per protegir els fruits de la calor i els insectes.

Cestella: Tradicionalment les albacores es regalaven. Qui tenia collita li venia de gust obsequiar a la família o el veïnat amb una cistella. Encara enguany he sentit: “Òh, quin disgust! En la mala collita que hem tengut, no he pogut dona-li una cestella d'albacores a la Vicenta”

Estiva: Cabàs molt gran d'espart. Normalment es diu que hi ha una estiva o estives d'albocores per referir-se a l'abundant collita que romàn a la figuera.

Solâ: Derivat de sòl. A Crevillent diem que hi ha una solà d'albacores, quan aquestes, pansies i cucades, són ja a terra a mercé dels animals.

Vocabulari de Crevillent (31)

MOIX
[m.]   

1. Trist, melancòlic, abatut, taciturn, lànguid, tots aquests adjectius podrien servir per definir el terme "moix". Al DCVB trobem vàries i ben descrites accepcions. Es podria afegir que també es dit d'algú malalt que presenta febra i altres simptomes que el fan restar inactiu

Picasso: Femme assisse

2. Hipòcrita, mentider. "Fer el moixet" o "la moixeta", es diu d'algú que vol fer-se passar per allò que no és, especialment bondadós.

3. Gat. Es fa servir la veu "muix" "muixa", "muixeta" i "mixet", "mixeta" per cridar o espantar els gats. 

Exemples: 1. "Ahí està tot el dia moixeta, sinse di res. Deu d'està refreaeta i en calentura". 2. "Eixa! vinga fe la moixeta, no diu ni mitja i és més roïna que el fem!"

Vocabulari de Crevillent (30)

ALBERTÍ-SE
[v. refl.]


Albertir-se. Endormiscar-se lleugerament.

Etimologia: de abaltir-se, amb canvi de prefix (segons el DCVB). Vid ABALTIR i ESBALTIR.

Nota: Més aviat són uns instants de son que una veritable dormida. Normalment hom s'"albertix" a la cadira o el silló. Quan algú s'adorm assegut i un altre li ho retreu, aquell contesta: 

"Qué no estava dormint, que estava albertit!"

Vocabulari de Crevillent (29)

NYIRVE
[m.]   

Nervi.Tendó, part elàstica però dura dels músculs. Bíceps. (vid. "nervi" al DCVB).

Nota: fa unes dècades s'utilitzava fonamentalment per exhibir múscul del braç i en conseqüència força. Els xiquets més forçuts i precoços deien als altres: "toca nyirve, toca bola".

Vocabulari de Crevillent (28)

REQUIRDÀ
[v.]


Atreure, especialment objectes de ferro mitjançant un imant. Atracció poderosa i irracional que exerceix una persona o una cosa sobre altra. 


Exemples: "El imant del Vicent requirda el ferro a més dos pams de llarg". "La meua xicona me requirda". "Quan vaig passà per davant de sa casa, la oloreta de la dina me va requirdà".

En català normatiu s'hauria d'escriure: "Recridar"


Nota: Tanmateix a Crevillent no té el significat de "tornar a cridar" que trobem a molts diccionaris.
"Requirdà" té el mateix significat que la tercera acepció del verb "cridar" que dóna el Diccionari Català-Valencià-Balear. Vid DCVB

Llenya, estelles i carbó

Els fogarils de les cases modestes, abans del gas i l’electricitat, s’alimentaven amb llenya. Com que el nostre mai ha estat un país arbrat, els seus naturals han cuinat amb tot allò que es podia cremar, especialment llenya dels arbustos espontanis. Però de llenya ni ha de moltes clases, cada una amb les seues propietats i qualitats, tan diferents i diverses que podriem fer una tesi doctoral. La llenya era recollida pels “Llenyeros” i era venuda en dinades a un preu relativament assequible. Les estelles i l’escàs carbó eren productes cars i a les llars només es feien servir puntualment.

Veiem que diuen dues dones que van viure l’era de la Llenya.

Estelles d'olivera

        Segons Carme Giménez: “...La Barrella és molt bona de cremà. Fa un foc molt bo, no fa fum i dona alguna brasa. Es soses fan bon foc, pero deseguía se tornen cendra. L’escobella és llenya. La fumarola, fuma la menjà, no és bona, pa encendre una foguera bona, com es botges que són mates.

Matablanca

      En acabà la guerra, tots a fe llenya a la serra! Si no havera segut per la serra, mos havien mort de fam. Ma mare portava tots es dies un cabàs de fatxos pa encendre el foc… Denans el foc estava encés tot el dia. Tenies que anà acandilant la foguera pa que no s’apagara. Io posava una carbonâ i damunt cendra, i allò aguantava tot el dia, hasta que tornava de treballà. La llenya des dinaes era de tomello fí, romé, pebrella, cantaueso, de matablanca… Mosatros feeem es dinaes en tot allò que trobavem per la serra. Es estelles es compravem en ca la Tia Quartilla, o en ca la Ratona, que venien vi de collité. Tots es llauraós que venien vi, estellaven es arbres i venien es estelles. Es estelles eren pa fe putxero, arròs caldós, gentilles, granyons. Es dinaes eren pa encendre el foc, pa encalidà es estelles. Es estelles eren pa calentamos en la fornala. Enceniem la fornala i posavem a bollí moniatos i allí mos apunxonavem tots a la bora. El carbó era més car. El venien uns de Vallâ que se van establí en el poble”.

           Per la seua part, Carme Menargues diu: “En ma casa, la Venta Alta, que era tenda i taverna, veniem es dinaes en 1.943 a 10 cèntims i el carbó i estelles a 1 quinzet el quilo. Un bon feix de llenya costava 10 pessetes. El carbó l’esguitaven per la nit pa que no se secara. Es llenyeros eren es que la feen en la serra. En havien molts en eixa època. El Pepico el Albaterano anava carregat en unes feixarraes que no se’l veía. La llenya de matablanca pa cuinà era la milló. Tots en demanaven. La gent volia dinaes de matablanca pas fogarils, dien que era la milló llenya pa cuinà. El gentiscle i la carrasca la venien es llenyeros pas forns. El armelé pa la fornala va molt be pa que estiga calenta la casa, però es brases no són bones pa rostí: quan li cau el greix de la carn fa una fumaera de por i va apagant-se poc a poc. El garrofé va milló. La palma i els cascabots fan bona flama, viva i forta, pa fe la perola, que se fa en poc de temps… però és un foc que s’acaba prompte. Es sarments també són llenya de primera, però per aquí n’havia poca perquè no havia molt de raïm”.

El Perea fent llenya de sosa

         A Crevillent encara es cuina molt amb llenya, especialment els caps de setmana a les “canyaes” o xalets per fer la perola o per rostir carn. I les dones i hòmens continuen cremant soses, matablanca, cascabots… Per evitar despullar la terra de mates, els “llenyeros” actuals retallen racionalment algunes de les branques dels arbustos i deixen les arraïls tranquil·les, amb capacitat per reviscolar.

Vocabulari de Crevillent (27)

NYUC 
[m.]   

Nyuc de mariné

Nus.


Exemples: "He fet un nuyc pla, més fort que el ferro". "El xiquet ha aprés a fe nuyc de la cordonera".