Palma de Crevillent

     Diumenge Rams, era de festa gran a Crevillent; i no sols per la celebració cristiana, sinò per que eren dies de cobrar les comandes de palma venudes arreu. La tradicional palma tenia, fins no fa moltes dècades al nostre poble, una destacada repercusió econòmica. Juntament amb Elx i l'horta d'Oriola, erem els grans productors. Les families que la transformaven solien ser els mateixos propietaris dels atapits horts de palmeres que creixien a la Rambla.
 Els Datileros, els Tendres, els Pomares, eren sagues d'elxans establits a Crevillent. Aquí entre nosaltres continuaven les seues velles tradicions, però, cal dir que la palma domèstica ja es troba testimoniada en els nostres documents del segle XVII. Sabem que els elxans van venir a poblar el nostre poble, després de l'expulsio dels moriscos. Potser ells van ser els primers introductors d'aquesta indústria. Val a dir també, que hi hagueren moltes dones que en les cases fabricaven flors de paper o rosetes, antics guarniments de les palmes de Rams; com per exemple, la Tia Maria Guilabert, la Peixa, geladora a Madrid, que en els mesos d'hivern es dedicava a confeccionar-les.

Hort dels Pomares, a la Rambla

La palma, era faena de temporada, s'alternava amb l'estora, la pleita i la filassa. Quan s'acabava el temps de l'estora, els estorés es posaven a fabricar estris de cuina i figures de palma. Avui, però la manufactura les fulles de la palmera només roman a Elx. Els nostres veïns van entendre que preservant els palmerars, viurien la palma i els dàtils, i ara gojen d'un patrimoni botànic i etnogràfic extraordinari. Res d'això es va fer a Crevillent.
 Anselmo Mas, remenbrant l'època gloriosa de la palma, va escriure aquest poema:

                  Era, fa temps, cuantes coses

                 se poïen arreglà

                 en un poquet de cariño

                 y atre poc de voluntat.

                 La família estava tota, 

                 del més xequico al més gran,                      

                 llimpiant palmes y rissant-les

                 apressa, sense parà;

                que ia falten pocs dies

                pa'l dia Dumenge de Rams.

                Des palmetes que se cauen 

                uns es van arreplegant

               y fan cogollos. Palmetes

               pa's que no es volen tan grans.

               Es dones fan es rosetes

               de papé, en colós variats,

              i van adornant es palmes

              i es deixen que és un encant.

              En la tenda ia no caben 

              més palmes, y això que és gran,

              ni en la trastenda, la cova,

              y hasta la cuina han plenat.

              La temporâ de la palma

              és la que més agrâ

              as crevillentins que tenen

              tendes en la capital.

              Estàn molt be es temporaes

              de estorà y desestorà.
              La temporâ de la horxata
              tampoc està res de mal
              perqué, ademés de la fama,
              s'arreplega gitâ.
              I, no olbiem, es disfrassos
             que alquilen en Carnaval!
             Eixes tendetes no paren;
             perqué, quan ha hi poc treball,
             fan bufaós, y estoretes
             de pleita p'anà tirant.

             Però la palma, la palma,

             a tots alegra y agrâ;

             perqué, mentres van rissant-la,

             en cuidaet, en es mans,

             en el cor y el pit se rissa

             una esperança més gran. 

Soquetes de regalíssia

Una de les goles més immemorials i populars de Crevillent ha estat la regalíssia Glychyrrhiza glabra, una planta lleguminosa, de flors blavenques, amb unes arrels llarguíssimes i extraordinàriament dolces. La regalíssia era molt coneguda arreu els països mediterranis, però al nostre poble, la seua fama era doble, atés que era un gran consumidor i alhora i formidable proveïdor. Que sapiem, i sense comptar els conreus particulars, la regalíssia creix en almenys tres partides. La contornada més rica en aquestes plantes correspon a les terres al voltant del desguàs de la Rambla del Poble. La característica comuna d'aquestes partides és la coloració rogenca o, més aviat, grana dels seus bancals, que ve donada per les argiles i arenes triàssiques que l'aigua aboca aquí des dels seus afloraments a la serra. Quants, de xicons, no han fet excursions a la Terra Colorâ o a la Mangranera, cercant regalíssia? Tot el poble! Tot el poble anava a fé regalíssia! Respon un veí. 

Venedor de regalíssia a la Ciutat de València

La regalíssia la venien en bocients o soquetes els regalíssiés o venedors ambulants en les seues paradetes a la porta del cinema, del baló (futbol) o l'església. A Crevillent trobàvem també soquetes de regalissia a les farmàcies i a les botigues de torrat, com la del Ramonet el Coixo, o la del Guillermo Doménech. En el menú dels xiquets que eixien a passeo els diumenges, mai no podia faltar la regalíssia. Un exemple podria ser: un cartutxo de tramussos, un cartutxo de torrat (cacaus, avellanes i alguna armela), algun xiclet i caramels, i de postres, soquetes de regalíssia. Normalment, els menuts es feien un mànec mastegant aquelles arrels. En un tres i no res, s'embolicaven les soquetes en la boca, fent grossos bocins que acabaven escopint. Els mancava la paciència i la serenitat dels adults, hòmens que podien passar-s'hi el dia amb una sola soqueta sostinguda entre els llavis hores i hores. Xarraven, cantaven, i allà a la boca que els hi penjava la regalissia! De tant, en tant, quan esgotaven el suquet de la vora, l'agafaven i amb la navalla, sanejaven el tall, i de nou a xuclar. Quan ets un xiquet maldes per ser fadrí i una manera de fer-te fadrí ans d'hora és fer-te el valent. Una forma de presumir entre els amiguets era haver realitzat una excursió a fer regalíssia. Era una gran empresa que comportava uns dèu quilòmetres de camejada fins a les terres on proliferaven les plantes, trobar-les, ja que n'hi havia molta demanda, i alguna possible discussió amb collidors professionals o amb propietaris de terrenys, que veien com l'escorcoll i arrabassada de la gent deixava bancals i, sobretot, màrgens esportellats. Qui tornava triomfant tenia un premi immens: una reserva ingent de soquetes i el reconeiximent general de la fadrinalla. Quins manyacos més ufans! Com un cow-boy de Hollywood, treien la navalleta de la butxaca, pelaven lentament un fosc i eixut puro de regalíssia i se l'endollaven a la boca. Tot seguit, amb un gest magnànim i poderós, repartien a la parròquia un grapat de soquetes. Ja estaven a dalt de la piràmide.

Soquetes de regalíssia

            La regalíssia va trobar una forta competidora amb un producte de nom semblant però de molt diferent aspecte: l'extracte de regalíssia, una substància balsàmica i farmacèutica que va néixer a començaments del segle XIX, en l'època dels elixirs. Tot i la seua propaganda, mai no va acabar de desplaçar a la regalíssia natural. Era la base de les famoses Pastillas Juanola i les diverses llepolies amb formes llargueres, com els purets llisos, els torçuts, negres o rojos, i les llenques enrollades, que han perdurat fins l'actualitat. Els xiquets de Crevillent li deiem Regalíssia Estrata, una deformació femenina agafada de la paraula estracto. No erem els únics que no compreniem allò d'una regalíssia distinta de la tota la vida, i així, com curiositat direm que els xiquets castellanoparlants de Villena l'anomenaven Trasto (corrupció estracto) i els de Cabdet, ni més ni menys que Puro Retrato (de: puro estracto de regalíz). Sembla que amb els anys, la Regalissia Estrata ha guanyat la batalla, però, de tant en tant, encara em trobe amb regalissiés a les portes de les escoles, i fins i tot, del Corte Inglés de València i Alacant. o venedors ambulants, i més encara als manyacos xuclant bocins d'aquesta dolça lleguminosa.

Regalíssia Estrata

Els usos lingüístics seculars de qualsevol cosa, com hem anat veient, acaben deixant constància i quallant en el nostre llenguatge i en el nostre país. L'empremta de la regalíssia ha estat tan profunda a Crevillent, que fins el segle XIX hi havia una partida del nostre terme que s'anomenava d'aital manera, La Regalissia, segurament seria la mateixa que ara coneixem com la Terra Colorâ. Com era lògic pensar, en un poble tan ric amb malnoms, també coneixem varies famílies de malnom Regalíssia.

D'un altra banda, la regalíssia ha tingut un ús curatiu en la medicina tradicional. Ens expliquen una recepta local: En soquetes de regalíssia, figues seques, garrofes, i sucre o mel, en això, ben bollit, ben bollit, feem un xarop pa's refreats. Saps què és un xarop? També en això, o en suc de regalíssia, herba-lloïssa i suc de llimó se donaven bafs, pa lo mateix, pa's refreats, pa si estaves embossat de la gola i el pit.

Per acabar, deixarem constància d'alguns dels regalissiés més contemporanis que, amb la seua moto, bicicleta o a peu, corrien tots el mercats del migdia valencià, des de Xàtiva a Oriola. Anaven carregats amb grans feixos de raïls, que després esmicolaven en les conegudes soquetes, aparellades, segons grossària. Aquests hòmens, també portaven sarnatxos d'espart, ja que a més de regalíssia, venien caragols de Crevillent. Heus ací El Sahoret el Galera, el Sisco el Catuta, el Sahoro el Panarro, o el Vicent el Gallina.

Trencats, coixos, cremats i altres malalts

                         

          Fa només quaranta anys, la sanitat, tal com l'entenem avui en dia amb consultes, hospitals i farmacèutica, era absolutament impensable per al comú de les persones. La medicina, diguem-ne, científica només estava a l'abast dels rics. Les clases populars rarament anaven a cal metge, i quan ho feien era per motius vitals i després d'haver arreplegat els diners amb molts d'esforços. En descàrrec dels metges, cal dir que hi hagueren molts facultatius que practicaren la medicina piadosa, i així, acceptaren cobrar els seus honaris en espècie, a terminis, o fins i tot, debades. Amb aquest panorama, l'existència de la medicina popular exercida per veïns, en la seua majoria, honrats, era un fenòmen extraordinàriament general. De sanadors, curanderos, barbés, meniscals i practicants a Crevillent en sabem prou. Ha estat gent envoltada, a parts iguals, d’un cert misteri religiós i místic, molt visitada i apreciada per les seues habilitats. Abastar ara la seua nòmina i especialitats practicades, fóra inacabable. Nogensmenys, vos en faré un brí.

Per exemple, els malalts d’hèrnies, coneguts al poble com "trencats", eren portats a ca la Tia Cremà que vivia en una cova del barriet de Cendra. La majoria dels seus pacients fóren manyacos, als quals els embolicava un benatge o ajustava un braguer allà on calguera per tal reconduir l'orgàn al seu lloc.  Els qui patien coixeres òssies, torcedures o se’ls obria la munyica o gobanella, buscaven les prodigioses mans de la Tia Martella. Per a qui es cremava, li exien veixigues, se li endenyava la pigota, o el xiquet de bolquers tenia gorraura, alfurri o qualsevol erupció, el millor remei era un untament amb Pomâ de la Tia Potota. Val a dir que aquest compost de fòrmula ultrasecreta amb aspecte de melmelada, encara s'elabora, distribueix i es guarda en moltes neveres del poble. I que en direm de les dones (i hòmens) que me(d)ïen el nivell de malaltia gàstrica dels pacients mitjançant el seu bras dret i un mocador, i alhora, senyant-se i recitant alguna oració. Conten que almenys a cada carrer n’hi havien dos. Sens dubte la més afamada de les dones meïores fou la Tia Llacinta (Jacinta) d’allà el Botx, que guaria tota  mena d’empatxos, mals de ventre i flatos diversos de gent que s’atracunyava. 
Paral·lelament a la medicina natural i els remeis casolans, va existir també l'automedicació popular. En anar introduint-se certes fòrmules químiques de gran efectivitat, els crevillentins de seguida les van integrar en el seu receptari casolà. Així, en els anys que estava ben estesa la prescripció de punxar endicions, van proliferar els practicants amateurs i el trànsit d'ampolletes usades de penicilina entre el veïnat. M'expliquen que quan en alguna casa hi havia algun xiquet malalt dels oïts, les mares demanaven a la del costat: no tindrà algun solatget de pelicilina per casa pa posali-ne al xic? I és que, les ampolletes ja buides, s'alçaven en armaris per aprofitar, en cas de necessitat, les minses sobres. Amb un contagotes, les dones abocaven les darreres gotetes al conducte auditiu per tal de guarir les otitis infantils. El remei tenia certa lògica científica i molts manyacos es curaven amb aquell escorrimet miraculós, però per a les mares, el descobriment de l'antibiòtic de Fleming, no deixava de ser un altre més dels elixirs que secularment havien circulat pel poble. 

Sarments de planta mula amorgonats

Cep de Planta mula

         Avui trobem al Perea fent un planter de vinya autòctona. Els ceps que hi te comencen a envellir i convé anar renovant si vol tenir bona collita en el futur. És per això que ha decidit reproduir les plantes mitjançant esqueixos. Com que ara a Gener havia d'esporgar, aprofita i tria els sarments més lluïts per a l'ocasió. En un racó de terra blanca de la canyà, cava una dotzena de clots. El Perea, amb el seu elegant valencià aprés en els anys de1950, quan va venir al poble des d'Albatera, ens va explicant la faena:

Sarment

       "Aquí estic amorgonant sarments, com me va ensenyà mun pare. Este matí he estat esporgant la vinya, que ara està morta, i així aprofite alguns sarments pa morgons. Mun pare es tallava sempre en la mimba de la lluna, después de Nâl. Mun pare dia que es clots pa's morgons havia que fe-los estrets, casi com una regata i fe-los mirant a mig dia. Ara que tenim el clot fet, gitem dos pams del sarment baix terra. Aboquem la terra, però no de la que hem sacat en l'aixâ, sinò de la que ha-hi per baix des soses des costats, que te brossa i fem: aquí tot és terra marga i això no és bò. Es ulls del sarment es deixem mirant pa fòra, pa'l cel.

Gitant el sarment

Deixem un pam fòra de terra i tallem de gaidó per dalt del nyuc, pel mig de la canya, aixina si se podrix no li fa mal al nyuc que és per ahon borrarà el morgó. Ara busquem un cantal i el posem aquí, apegat, fent força, pa que'l sarment estiga dret. Incà que convé deixà la terra xafà per baix, per damunt li deixem terra molla i fem un cavalló com l'aixà de alt pa un guaret(escocell), pa que en ploure, l’aigua, dormga en la mata. 
I astò (aquesta forma de plantar) li diem també amorgonà perquè és com amorgonà un jasminé, incà que la rama estiga tallâ de la mare. També se planten d'estaca es figueres o es oliveres, però en conte de gità la rameta, es posem dretes, i això no és amorgonà. Si no plàntec astò, se morirà la planta mula. Denans tots tenien planta mula i raïm negre del poble. Ara vas a busca-ne as vivés i no en trobes. I aquí, que ha-hi bona saó, deixe uns sarments per si en ixen fallats, això sempre hu fea mun pare".

            Si tot va be, en quatre anys, el Perea tindrà una mica més de raïm del país per a poder seguir bevent vi de collité. Ell se'l planta, ell se'l cull, ell se'l pisa i ell se'l beu. Val a dir que és un dels poquets que encara manté la tradició vinícola autosuficient i amb espècies heretades dels antius. Salut!

Me'n vaig a fé mòta al Salâ

                                   

            En acabar-se la guerra del trenta-sis, la misèria i la injustícia es van instal·lar fèrriament a Crevillent. Van ser anys negres, duríssims, de repressió, terror i venjança franquista. L'àmbit econòmic es trobava desfet. Les fàbriques del poble, les poques que encara treballàven, ho feien a mig gas o temporalment. La gent es guanyava les garrofes de mil maneres: fent dinaes de llenya, fent pleita, estorant, gelant, filant....

Predominava la faena manual, ocasional i mal pagada. L'autàrtic estat militar, llavors, només podia oferir racionament i obra pública. Devers els anys 1941-42, trobem el paradigma local als aiguamolls del Fondo. En aquelles dates, pels matins, abans de les set, colles d'obrers desfilaven Camí del Botx avall en direcció al Fondo. Anaven, com deien ells, a Fé Mòta al Salâ, això és, a construir un enorme talús de terra que formava part del sistema d'embassament que la companyia hidràulica Riegos de Levante tenia a la Segona Elevació. La nostra vocació de recerca ultralocal, o millor, ultracasolana, ens fa recórrer als testimonis més nostrats, com el pare d'un servidor. Germàn Menargues, ens explica que ans d'anar-se'n a serví va experimentar el que era Fé Mòta. Feu-vos-en un tastet:

         "De menut, de xicón, tots anavem a fé mota, que diem, que era amuntonà terra pa fé una parâ o barrera de terra pa l’aigua del Fondo, en la segona elevació. Teniem q'anà anant casi dos hores pa aplegà al tall.  La terra la sacavem d’allí mateix. En picoles, pales i llegones feem terra i l’amuntonavem i después passaven es mules en una bóta arruixant-la i es rutglons xafant-la. La Mota no tenia ni regates d'afonaments, ni pedralla, ni res: tot terra axafâ. Treballaves hasta que se ponguera el sol. Tot per quatre gitaes, tot per 10 pessetes al dia, i un pa ja valia això. Així que si te compraves un pa o un congre de sivà ja no podies menjà res més eixie dia. A fé mota, anaven dones i tot. Havia gent d’Albatera, de Catral, de tota l’Horta i filaós, que entonses no tenien molta faena. Havien també dones i xiquets. Allò pareixia un camp de concentració... Allà se pillaven infeccions de tota classe. Jo en vaig pillà una i vaig anà al metge Caiuela i me va cobrà un duro!  ia no vaig tornà més a la Mota. Allà molta gent se va morí de malalties antigües".

Camí del Fondo, el Salâ

        Deixant de banda les consideracions socials i polítiques de treballar a la Mota, ens sorprenem de bell nou amb l'opulència lèxica catalana de la nostra gent gran; que te un mot per a cada cosa. 'Mota' segons la primera accepció del DCVB és: Munt de terra i pedres, usat per a assenyalar una partió (Gironès) o per a tancar un espai de terreny (Gir., Empordà) i sobretot per a defensar un tros de terra contra les avingudes d'un riu o torrent (Empordà); cast. ribazo, malecón.  A Crevillent també s'anomena 'mota' al pilot de terra que envolta les arrels dels arbres (vegeu: || 2. Pilot de terra agafada a les arrels d'un vegetal que es trasplanta (Barc., Tarr., Tortosa); cast. cepellón.

Mota a la partida de la Mota

D'una altra banda, la toponímia ha fixat la paraula al país crevillentí, i així ens trobem la partida i construcció de la Mota, al costat de la Rambleta, mota que fa honor al seu nom en alçar-se incolumne, encara avui, com barrera de protecció dels bancals davant les ramblades estacionals. Tot un monument!

Cagallens, per ahon vénen els Reis?

En temps reculats, però no tant, en la vespra de Reis, un curiós personatge anomenat Cagallaens o Cagallens voltava pels carrers del nostre poble desinquietant els menuts amb els seus vaticinis. Era un vell pelut, barbut, gibat, arnat, amb la cara renegrida de tosca. Vestia robó apedaçat, grosses sabatotes o botes i es cobria el cap amb gran barret de ventalla girada cap amunt. A l'esquena portava un gran cove o cestella plena de figues, armeles, panses i confits que anava llançant als xiquets. 

Davant l'imminent arribada dels tres Reis d'Orient el Cagallaens es dedicava a sembrar incertesa i infundir la por entre els manyacos que li preguntàven: Cagallens, per ahon vénen els Reis,? Ell els responia que els Mags, que havien de venir pel camí d'Elx, o siga d'orient, s'havien perdut i es retardarien o, fins i tot, que havien passat de llarg i que mai no serien a Crevillent. Els pobres manyacos ploraven, rondinaven, es demanaven que havien fet per rebre aquell càstig retorçut. Hem segut bons xics, perquè se'n van els Reis sense du-nos joguets? A la fi, el desinquietaó Cagallens els tranquilitzava i els animava a seguir fent bondat i esperar a s'endemà, que segurament els monarques acudirien a la cita. 

El Fouettard s'emporta els donaós de quefé

 Alguna de la gent més gran del poble encara recorda o ha sentit parlar en la seua primavera del Vell Cagallens. Tenim un relat d'un testimoni contemporani que va escriure l'erudit A. Mas i que no me'n puc estar de mostrar-vos-el:

El tio Cagallens, mireu-lo que bé s’ha disfressat! Els xics el contemplen amb ulls embovats! Quan arriba aquest dia ell és el primer que agafa les cestelles per anar a esperar els Reis. Els xics li pregunten, ell va contestant i els diu: “Ja no tarden ni una hora en arribà” Quan a ell li parega dirà: “companyés quina passadeta mos han fet els Reis. Després d’avisar-me, des d’aquest matí dient que venien per aquest camí, ara resulta que s’han retrasat i han hagut d’anar-se’n pel mig del Salà”. Els manyacos miren al Tio Cagallens amb ulls de tristesa i el bon home aquell els hi diu: “No patiu, arribaran més tard; però jo vos assegure que els Reis arribaràn. Mai han faltat! Bons són els Reis! A bon hora deixen burlats els xiquets”.

Aneu vos-en cap a casa i, enjorn al llit. Voreu la sospresa demà de matí!! Demà, quan desperteu, al vore els joguets direu: “No enganyava el Tio Cagallens”

Hans Trapp

Hem de considerar el Cagallaens de Crevillent com una reliquia de les primitives tradicions nadalenques de caire popular i pagà que fins el segle XIX van conviure amb les pròpies del ritual cristià. La uniformització de costums que han anat imposant les grans cultures occidentals i així també les religions dominants, han provocat l'extinció, la residualització o la perversió de la colla de personatges semblants que existien a la majoria d'Europa. Per increible que semble el nostre Cagallens, tot i que més moderat en les seues malifetes, era germà de l'encara viu Pére Fouettard de certes parts de França -que inclús s'emportava els més rebolicats-, i del terrífic Hans Trapp d'Alsàcia, com així també de molts altres Vells i Velles d'Itàlia o Anglaterra. També pel seu look desfreixurat i tropalotrop ens evoca l'Olentzero del País Basc i l'Apalpador gallec. Val a dir que gairebé tots aquests éssers nadalencs, més menys dolents, marxaven inseparablement acompanyats d'altres que feien el paper de bons i s'encarregaven de lliurar els regals als nens que havien fet bondat: Sant Nicolau, el Pare Hivern, el Nen Jesús, el Christkindle, la Dama Blanca... i el Vell Cagallens que feia parella o anunciava els Reis d'Orient. Ja sabem que el bé “sempre” guanya. 

Mica en mica, els "roïns" han quedat arraconats o desplaçats pels bons. Avui, defugint de comptades excepcions locals, imperen els Reis Mags i els també ancians i estrafolaris Pare Noel i Santa Klaus, tots ells tan escaients amb l'actual societat consumista i consentidora.

Hui comprem la Pedra Grossa!

Afegeix la llegenda

El Nadal dels temps anteriors a l’opulència contemporània s’esdevenien amb una discrecció i modestia que avui ens costa d’imaginar. No hi havia ni lloc ni diners per al rebombori mundà i desbalafiament al que estem acostumats en l’actualitat. 

La Pedra grossa de la balança

Els únics excessos a les acaballes de l’any, potser, eren menjar algun bocinet de carn i uns confits. La gent treballadora del poble, en aquests dies escuraven les butxaques i la vedriola, per empassar-se quelcom més sòlid que de diari. Des de les coves de Cendra fins el Trinquet del Carré Colom, la vespra de Nadal hom sentia dir una expressió eufòrica als jornalers: Hui comprem la Pedra Grossa! La Pedra Grossa no era altra cosa que el pedral o peça major de les balances i de les romanes dels botiguers. Aquell dia especial, la seua família aniria a la tenda a comprar una quantitat de queviures superior a la habitual i miserable peixiqueta (de ‘pessic’). Sobretot els crevillentins en aquestes dates compraven la Pedra Grossa de carn capolada, cansalada i sang per a cuinar les Pilotetes de Nadal. De tota manera, res d’excepcional, perquè la ‘Pedra Grossa’ feia, més o menys, mig quilo, i ja podeu imaginar la repartició de mig quilo entre una família de vuit, nou i, fins a quinze membres... Els àpats de la nit i dia de Nadal dels nostres antecessors més humils, eren ben variats, però migrats i ben poc consistents. Llegiu un testimoni:

Poca gent menjava turró en eixos anys, per això díem: En diners turrons! Turró en havia: el Tio Sebastià, que era de Xixona, en portava tots es anys, però, qui poïa compra-ne? Qui tenia sort d’arreplegà un grapat d’armeles, ous i farina, ia tenia pa fe una llanda de tonyetes, rotllets i almendraos, i qui no, alguna cosa de calent i torrat i prou. Eixos dies, a lo milló ma mare fea una olla de granyons, o arròs caldós, o arròs-i-cabrit, que me me’n recorde jo d’havé-ne menjat. 

Después, en sopà, a rosegà. Mun pare, que portava uns moniatos, ala, a bollí-los, o carabassa, o un cabasset de bellotes del Camp d’Elx, o castanyes, o figues seques, i també a torrà rosetes; i vinga tota la nit rosegant! Més que menjà, rosegavem. Pa beure, ví de collité. Eixa nit a roà el poble a vore qui tenia encà un ram de garrofé en la frontera. Qui tenia ram, tenia vi. Per Nâl ia casi no queava vi en el poble pa vendre. Era vi negre, claret i fea bambolletes. Sempre en trobavem en ca la Deula, i en comprà-ne, romint a casa a sopà. Mun pare encenia la fornala, i tots a reó el foc. De regals res. A lo milló mos donaven unes gitaetes (cèntims de la pesseta) i te n’anaves a la Cambreta de la Tia Maria la Quartilla, més amunt de la font, en la sendeta, devés el Àngel, que tenia tenda, i compraves carbó, o una dinaeta pal fogaril, i te compraves pa tú pos faves torraes o una panotxa, o li canviaves es espardenyes per unes atres. Això era el regal. 

Mun pare, allà en la cova de Llorenç, tots es anys mos fea la pandorga en una gerreta que ell tenia pa banyà es troques de polí de la filassa. I allà estavem menjant, cantant tota la nit; i a lo milló venia algú del veïnat, de ca la Tia Nena, de cal Tio Sant Joan, o de cal Bufa, que venien disfrassats, que denans la gent des coves en Nâl i en Cap d’Any se disfrassava. O en acabà de sopà mo n’anaven a cantà l’aguilando a la Plaça, a vore es senyorets…A l’endemà, el dia de Nâl, totes es cases feen pilotetes. Es olles de fang, vinga bollí…que haviem comprat la Pedra Grossa en la carnisseria de cal Tio Montoia o en ca l’Elvira de la Plaça el Mercat;  i: –Carmeta, du-te llenya i una sària d’estelles! Ans fea més fret que ara. I me’n recorde un dia Nâl que va nevà moltíssim. Havia un talló-i-neu d’a pam. 
La gossa conillera que teniem, que era negra, negra, eixia al carré i entrava tota blanca de tanta neu que havia! Quan va naixtre ma germana la majó, que va naixtre la nit de Nâl, també va nevà, mos dia mun pare. I el dia Nâl dinaven, com tot el poble: primé sopes d’ou dur, morella i sangueta, i en acabà putxero i pilotes. Això és lo que cuinava tot el món, i en això ia teniem prou, i hasta l’any que ve!