24 de desembre de 2011

Hui comprem la Pedra Grossa!

Afegeix la llegenda
El Nadal dels temps anteriors a l’opulència contemporània s’esdevenien amb una discrecció i modestia que avui ens costa d’imaginar. No hi havia ni lloc ni diners per al rebombori mundà i desbalafiament al que estem acostumats en l’actualitat. 
La Pedra grossa de la balança

Els únics excessos a les acaballes de l’any, potser, eren menjar algun bocinet de carn i uns confits. La gent treballadora del poble, en aquests dies escuraven les butxaques i la vedriola, per empassar-se quelcom més sòlid que de diari. Des de les coves de Cendra fins el Trinquet del Carré Colom, la vespra de Nadal hom sentia dir una expressió eufòrica als jornalers: Hui comprem la Pedra Grossa! La Pedra Grossa no era altra cosa que el pedral o peça major de les balances i de les romanes dels botiguers. Aquell dia especial, la seua família aniria a la tenda a comprar una quantitat de queviures superior a la habitual i miserable peixiqueta (de ‘pessic’). Sobretot els crevillentins en aquestes dates compraven la Pedra Grossa de carn capolada, cansalada i sang per a cuinar les Pilotetes de Nadal. De tota manera, res d’excepcional, perquè la ‘Pedra Grossa’ feia, més o menys, mig quilo, i ja podeu imaginar la repartició de mig quilo entre una família de vuit, nou i, fins a quinze membres... Els àpats de la nit i dia de Nadal dels nostres antecessors més humils, eren ben variats, però migrats i ben poc consistents. Llegiu un testimoni:
Poca gent menjava turró en eixos anys, per això díem: En diners turrons! Turró en havia: el Tio Sebastià, que era de Xixona, en portava tots es anys, però, qui poïa compra-ne? Qui tenia sort d’arreplegà un grapat d’armeles, ous i farina, ia tenia pa fe una llanda de tonyetes, rotllets i almendraos, i qui no, alguna cosa de calent i torrat i prou. Eixos dies, a lo milló ma mare fea una olla de granyons, o arròs caldós, o arròs-i-cabrit, que me me’n recorde jo d’havé-ne menjat. 
Después, en sopà, a rosegà. Mun pare, que portava uns moniatos, ala, a bollí-los, o carabassa, o un cabasset de bellotes del Camp d’Elx, o castanyes, o figues seques, i també a torrà rosetes; i vinga tota la nit rosegant! Més que menjà, rosegavem. Pa beure, ví de collité. Eixa nit a roà el poble a vore qui tenia encà un ram de garrofé en la frontera. Qui tenia ram, tenia vi. Per Nâl ia casi no queava vi en el poble pa vendre. Era vi negre, claret i fea bambolletes. Sempre en trobavem en ca la Deula, i en comprà-ne, romint a casa a sopà. Mun pare encenia la fornala, i tots a reó el foc. De regals res. A lo milló mos donaven unes gitaetes (cèntims de la pesseta) i te n’anaves a la Cambreta de la Tia Maria la Quartilla, més amunt de la font, en la sendeta, devés el Àngel, que tenia tenda, i compraves carbó, o una dinaeta pal fogaril, i te compraves pa tú pos faves torraes o una panotxa, o li canviaves es espardenyes per unes atres. Això era el regal. 
Mun pare, allà en la cova de Llorenç, tots es anys mos fea la pandorga en una gerreta que ell tenia pa banyà es troques de polí de la filassa. I allà estavem menjant, cantant tota la nit; i a lo milló venia algú del veïnat, de ca la Tia Nena, de cal Tio Sant Joan, o de cal Bufa, que venien disfrassats, que denans la gent des coves en Nâl i en Cap d’Any se disfrassava. O en acabà de sopà mo n’anaven a cantà l’aguilando a la Plaça, a vore es senyorets…A l’endemà, el dia de Nâl, totes es cases feen pilotetes. Es olles de fang, vinga bollí…que haviem comprat la Pedra Grossa en la carnisseria de cal Tio Montoia o en ca l’Elvira de la Plaça el Mercat;  i: –Carmeta, du-te llenya i una sària d’estelles! Ans fea més fret que ara. I me’n recorde un dia Nâl que va nevà moltíssim. Havia un talló-i-neu d’a pam. 
La gossa conillera que teniem, que era negra, negra, eixia al carré i entrava tota blanca de tanta neu que havia! Quan va naixtre ma germana la majó, que va naixtre la nit de Nâl, també va nevà, mos dia mun pare. I el dia Nâl dinaven, com tot el poble: primé sopes d’ou dur, morella i sangueta, i en acabà putxero i pilotes. Això és lo que cuinava tot el món, i en això ia teniem prou, i hasta l’any que ve!  

           
                       

2 comentaris:

  1. Del que és bàsic, jo diria que no ha canviat res. De la percepció però, si; ara ens creiem que tenim tant o més que els senyorets de la plaça.

    ResponSuprimeix
  2. Cert. Oblidar el lloc que ocupes en la societat pot generar-te molts i molts grossos problemes. I es que, a pesar que la majoria pense el contrari, encara hi ha classes.

    ResponSuprimeix