Fent garrofa amb el Nari

Per Sant Jaume mauren les garrofes a Crevillent. Des que desaparegueren les cavalleries dels nostres camps, els garrofers han anat caient en l’oblit. Abans eren de les espècies més comuns, tant de l’horta com del secà. Aquesta importància era tal que a moltes terres representava l’únic conreu rendible, com a la Garrofera, una contornada devers el camí d’Albatera. Cap arbre per aquí més frugal i agraït. En té prou amb només unes pasades d’aladre i l'aigua del cel . Des de 1960 els garrofers s’han anat abandonant i desapareixent. D’ells se n’ha fet generalment estelles, i d’altres, els que més sort han tingut, planta de viver. Tot i la seua sort, encara resta un nombre considerable d’arbres que proporcionen una envejable collita. Els preus es mantenen ben baixos, més o menys, com fa vint-i-cinq anys, és per això que trobe que avui molts crevillentins fan l’arreplega gairebé per conservar la tradició. A l’estiu, quan les famílies viuen a les canyaetes o cases de camp, fer garrofa esdevé un estímul contra l’avorriment dels manyacos. S’els esperona amb els guanys de la venda del fruit. Una bona brena amb orxata, aigua-i-civà i congres sol ser la dolça recompensa, i si sobra algun euro, a la vedriola. Hi ha diverses classes de garrofa, la més profitosa és la “mollúa” de més d'un pam de llargària, ben formada i dreta. Procedia dels grans exemplars del regadiu i de les canyades més fèrtils de la serra, com el Fondo de les Porrúes o el Flare.

El Paco el Nari de 77 anys, és un dels darrers llauradors del poble; mentre fa garrofa a la partida d’Ampla, ens parla sobre els infortunis d’aquest producte:

“La garrofa ha perdut molt mèrit, perquè la garrofa denans se fea molt bona i era grossa i pesava, però astò hui no pesa res. Io me n’arrecorde perquè io m’he criat en Sant Pasqual. Io me vaig naixtre allí i me vaig crià allí,i, mun pare sempre carculava: un sac, tres arroves, que eren trenta-sis quilos. Me’n recorde io que mosatros feem, a lo millò, quatre-cents, cinq-cents sacs… que n’havien molts de garrofés, en tot allò de Sant Pasqual. Ara tot és un perdut. Me’n recorde io, mun pare plegant i io baixant es sacs as costelles allà a la cova. I teniem allí una cova que és on teniem la mula i es ferramentes del camp. I me’n recorde que havia entrant a l’esquerra, una cuineta, que havia un forn. Me’n recorde io quan era manyaco que ma mare coïa el pa; a la dreta la quadra, luego dos quartos grandíssims que eren pallés pa la mula i el frontó era pa posà garrofes. I eixe quarto, no te dic que era com d’aquí a la figuera, però casi, i de tantes que n’ya havien, posavem maeres creuaes, fermes, pa que no mo se n’ixqueren per la porta i pa poé tanca-la. Fa poc incà queaven garrofés que donaven bona collita. Tu saps ahí n’el camí del Botx, a la esquerra, on els Mansanilles tenien la faena? Allà havien uns garrofés com a bous, grans i ben polits que feen més de trenta sacs câ uno. Fes el conte de lo que donava de quilos câ abre. Mosatros no veniem garrofa l'alçavem en la cova pa's mules i el cavall…”

Vet ací l’antic destí de la garrofa, els animals de tir. Barrejada amb la palla i l’herba s'abocava a les bèsties. Amb la mecanització agrària la garrofa s’ha derivat cap a la ramaderia, l’alimentació i la indústria farmacèutica que, entre d’altres coses, fa servir la farina de garrofí per elaborar la pasta dels embolcalls de les càpsules i les farinetes dels infants. En les darreres dècades ha estat el Pepe el Pintat qui comprava a l’engròs la garrofa local. Tenia el magatzem a vessar de piles descominals que per aquestes dates impregnaven el barri del Mercat de la seua olor tan familiar. Val a dir també que la garrofa va ajudar a combatre la fam en els anys de la misèria. Em conten com encara en 1953 algunes mares anàven a cals llauradors a comprar alguna lliura de garrofes per a alimentar els fills. Avui, el panorama és tot el contrari, i hi ha qui, d’alguna manera es guanya les garrofes cuinant amb elles. És el cas de ma germana Margarida qui elabora uns tendres i sucosos bescuits i pastissos de farina de garrofa.

PS. Noteu que a Crevillent, de forma molt correcta, a l’acció de collir garrofes li diem fer garrofa, com també diem fer armela, fer oliva, fer tomello, o fer caragols.

Oli d'escaravat

Torne de vacances amb ma filla Núria malalta de la boca. Tot va començar amb una miqueta de febre i ara te la llengua, les genives i els llavis plens de malura. Deu tenir molta molèstia, i el que es pitjor, plora de dolor en menjar quelcom una mica àcid o salat, d'aquí que ara només s'alimenta de llet. El nom mèdic de la malaltia es Gingivoestomatititis herpètica, que traduït al crevillentí vol dir una fogâ com el campanà. Els pediatres actuals són reacis a subministrar cap medicament. Diuen que amb analgèsics n’hi ha prou, però el cert es que els xiquets per les nit sagnen i s’encanen plorant de mal. I es que no són unes bambolletes qualsevol com les dels adults. Quan als infants se’ls manifesta per primera volta aquesta malaltia vírica ho fa amb molta intensitat i les ferides envaeixen gairebé tota la boca. Poden estar rabiant fins a deu dies. Truque a ma mare (Carmen Giménez, 80 anys) i li ho comente, i, òh, sorpresa 100% crevillentina, em diu que li done oli d’escaravat. Què? - Dic jo- A vore, a vore que m‘has dit?

"Sí, això era lo que denans es mares li donaven as manyacos pa's fogaes de la llengua i la morrera. Ma mare en preparava. En la cova que viviem del carré Llorenç teniem dintre del corral un femé des coses de menjà i la cuina que sobraven es tiravem allà –això tu no hu has conegut. El cas que en el fem se criaven escaravats d’eixos negres que mosatros diem agüelos. En havien tants que se's sentia rosegà per es nits. Entraves al corral i senties eixa remò. Ma mare es acaçava en la ma i es fregia vius en pots vells de ferro, d’eixos de la tomata. La veïna d’al costat, la Tia Nena que tenia set manyacos –denans el que menos en tenia en tenia quatre- venia i li dia a ma mare: Tia Tereseta que tinc la manyaca en foc a la boca. No podria fe-me un solatget d’oli d’escaravat? Ma mare anava per la nit en el cresol encés en pillava dos o tres i l’endemà es fregia vius en oli d’oliva en eixos pots rovinyats. Luego tirava es escaravats sucarrats i en un cotonet o una gasseta mullaven l'oli i li xapullaven la llengua, es làvios i es genives al xiquet i en un parell de dies el foc se’n anava. Eixe oli també era bo pa les veixigues i bambolles des mans i més coses de la pell".

Arran d’aquesta història he investigat d’arrapa-i-fuig i m’he trobat que no sols era un remei casolà sinò que com em conta ma sogra Fina Abellà encara cap a 1960 al poble hi havien farmacèutics que elaboraven i venien l’oli d’escaravat. Trobe que aquesta espècie d’escaravat del que tracte és Blaps mortisaga o escaravat de cementeri, conegut al nostre poble com agüelo. He llegit quelcom sobre l’estima que sentien els nostres avantpassats vers els escaravats en general i el valor màgic que moltes cultures com l'egípcia li professaven. Desconec si els químics de la medicina contemporanis i els entomòlegs coneixeran de les propietats d’aquesta bestiola casolana el cas es que no he trobat pas res que parle del tema. Nogensmenys, hi ha una altra espècie més rara per les nostres latituds coneguda con mosca d’Espanya - Lytta vesicatoria- que sí compta amb una enorme càrrega terapèutica, degut a la cantaridina que segrega i que històricamente s’ha usat com medicament tòpic contra les berrugues víriques i condilomes, com diurètic i contra la incontinència urinària i també com afrodisiac masculí i com verí.
Pel que es veu el nostre escaravat poseeix també algunes d'aquestes substàncies miraculoses.

Femés, escusats i pixaós

Explicaré una història de denans relatada per mon pare.

Vull aclarir que mon pare en dir denans vol dir quan ell era jove, que allò que conta ho va viure. Més arrere és el temps dels antius, dels seus avis i reagüelos. Les coses dels antius s'aprenien a casa o sentint les converses de la gent gran. Més reculat encara són ja els temps dels moros. La cosa va de moltes coses, podriem dir de la higiene pre-industrial, o dels anys de la misèria de la post-guerra, o de quan tot s'aprofitava, fins i tot de la merda i el pixum (amb perdó). Va, en definitiva, d'una època estreta que ningú no vol recordar en aquests dies de mol·lície postmoderna.

“Quan venia el temps este ara des melonàs, tots a buscà el fem pa lleva-se'lo. En un cabasset i una fesseta a replegar-lo, i alguns en la ma i tot. Estava sec allò… Els terrats estos que…Ahí (en els femers) abocaven escorfes i sobres de menjâ de les cases i tot, perque se podrixen. El Paco, este, que no me'n recorde com li diuen, xè, el que té el camp ans de la canyà-i-mosatros, saps? eixe se llevava es escorfes des carxofes, es fulles de lletuga i es cabotes de naps. Fea un clot i se llevava tot això i luego ho tapava, i quan li fea falta fem, escarbava. Això mos ho va contà ell a mosatros, que hu tirava. Fea clotets, així de menuts, com el puny. Quan li fea falta ho desenterrava i tenia fem.

I de nit, es hòmens, en un carro, a sacà es femés, a sacà es escusats que diem. El tio Piu arreplegava el fem i se'l portava en un carro. El fem el pagaven be, era negoci i era vendre-l'o pa's melonàs, pa's tomateres i pa's plantés. Totes es cases no tenien escusats. Mosatros teniem un escusat sinse porta. En esta contornâ del Calvari havien tres o quatre femés, uno davant de Ca la Tonica o de Cal Palla..., i pels terrats des coves. Se buidaven es pous des escusats a poqueta-i-nit, o milló de nit. Hu feen de nit per que no molestara la oló al veïnat, que si havia alguna partera… Hu feen a la una de la nit, o per ahí. Es hòmens se prenien un parell de gots de conyac o aigüardent p'aguantà la uló. I ells tenien que, primé, entera-se, que si havia alguna partera. Era infecciós i se poïa posà malalta. I si “això” estava molt bla, pos, en barrils d’eixos de ferro anaven a l’Algepsâ i de lo que cremaven, la cendra pa secà el…, saps? Estava bla… això, pos plenaven. Es fematés arreplegaven es borillons de tots es terrats des coves i carrés, uno a uno, en una fesseta. Valdo que en eixe fem no se feen bonicos es melonàs! Al Carré San Francés, darrere la iglésia d’allà la Vila, allí havia un clot o femé que estava ple, abandonat…; allò estava més sec que el tabaco! Estava a prop de la fontaneria de… com li dien? Des Guilaberts, per allí… Denans anaves a un femé d'estos que te referisc a abocà lo que fóra i t’empastifaves tot de merda… As femés tots es veïns tiraven de tot: escorfes, rosegons, fem i pixaoraes" (Germán Menargues, abril 2006)

Tot això que ara ens sembla l'edat Mitjana no fa tant que passava. Hem de tenir present que la primera xarxa de clavegueres es va començar a obrar durant la Segona república. Encara en els anys cinquanta estaven vigents els femers. A la foto aéria dels americans de 1956 hom pot distingir molts d'aquest clots. Clots que amb les fonts públiques eren sufragats per l'ajuntament. Val a dir que en l'època foral estava prohibit traure els fems de les viles sense permís dels senyors, com així ho estableixen certes cartes de poblament del segle XVII. A banda de femers hi havien llocs recòndits on es pixava, eren els pixaós. Llocs al marge del control municipal que resultaven atractius per al transeunt incontinent. Solien ser racons de carreró, o pujaós i xorraós de les coves. Potser la moralitat sexual de llavors era molt més fèrria que l'actual, però per contra els afers fisiològics eren considerats més trivials que avui. Conten els grans que encontrar-hi en aquests femés de sorpresa el cul, la poma o el manganell d'algú era d'allò més habitual, ningú no es pasmava.

Recorde de menut com agüeles de dol i mocador al cap s'aturaven enmig de la via pública per fer una pixadeta. No les calia seure, ni baixar-se la falda i brial, dretes, en aquells carrers de terra, deixaven córrer els orins. Potser estaven mal del cap o era costum, qui en sap ara.

Suc de cony

Crevillent és un poble. Mai no ha volgut esser ciutat, ni falta que li ha fet. Amb la seua grandesa pobletana, ha estat sempre una comunitat diversa i rica en cultura i tradicions. Cada barri, cada districtre, cada part del seu cos urbà ha desenvolupat una marcada personalitat. Tots sabem que les gents del Pont són diferents a les de Baiona, que els habitants de la Vila poca cosa tenen a veure amb els de l’Àngel. És evident que no em refereix al color de la pell, a la llengua o a les creences, sinò a coses més subtils, com la manera de mirar-se el món, la comunicació oral i gestual o el costumari. Potser la Salut siga el lloc on més s’han fet evidents aquestes peculiaritats i on més orgullosos se'n senten .

Temps era temps que a les fronteres de les coves de la Salut hi havia un flascó de vidre penjat d’una gaiata de forja o d'una estaca. Aquelles ampolles tenien adins un grapat de talladetes de codony - Cydonia oblonga- que les dones havien ficat per tal d’obtenir una mena d'alcohol. Era el suc de cony, com deia la meua àvia la Tereseta la Rabosa. Els nítids recipients lligats pel coll passaven mesos, anys, lustres exposats al calor, el fret i la pluja. Però les inclemencies esdevenien imprescindibles. La més avantatjosa era la dels rajos del sol, que amb la seua potència, provocava la lenta destil·lació del codony. Encara recorde durant la tardor les velletes del carrer assegudes en una diminuta cadira de boga esgrunant amb la navalla els fruits més escarransits, rebutjos de collita que, en canvi, resultaven especials per a fabricar el suc. Me meravellava veure com aquells bocinets de fruita mai no s'ha acabaven de pansir dintre l’ampolla i a més excretaven una substància màgica. Quan algun manyaco caïa una sambaquinada corrent o amb la bicicleta, i es feia un repeló al genoll o un trenc al cap, allà tenies a la família despenjant el suc de cony. Si el xicon era minso i porigós, abans de guarir-li la ferida li endoixaven un got d’aigua-i-ví per a continuació xapullar-li-la amb un cotó ben mullat. Si calia, li feien un pegat lligat amb una veta i de seguida, a volar l’estrella!

Vet ací un antisèptic tradicional quan encara tot això de l'agua oxigenada i la mercromina era pura fantasia.

Els molins del Canastell

Sembla mentida però a Crevillent encara romanen algunes construccions anteriors al segle XX. Això sí per veure-les caldrà que isquem fins la perifèria. Es tracta de tres vells molins d’aigua que malgrat els temps de voracitat immobiliària que vivim encara resisteixen al seu siti ancestral de la partida del Canastell. L'evolució històrica d'aquests edificis encara està per esclarir, però tot fa la impressió que nasqueren a l'edat MItjana. En el segle XVI se citen ja un parell de molins en aquest mateix lloc, llavors conegut com la Talla. En aquella època la població majoritària a la vila era morisca, es a dir, moros batejats, descendents dels primitius sarraïns. Serien, doncs, obrers musulmans qui posarien les primeres pedres d'aquests enginys.  En els seus dies es van conéixer com Molí de Dalt i Molí de Baix. Un tercer molí, es va bastir al tombant del segle XVII, potser intercalat entre els dos anteriors, d'ahí el seu nom: Molí d'Enmig. La costera de més de quinze metres de desnivell on es van implantar esdevenia particularmente adient per obtenir la força que impeliria les moles.

Els molins, com totes les obres hidràuliques subjectes a humitats i us continuat van ser objecte de moltíssimes reformes i millores. Avui el que podem contemplar són básicament els conductes de l'aigua i els cups, un d'ell, el que fita amb l'Hort del tio (Al)Zira, particularment espectacular amb les seues fileres de carreus de metre i mig de llargària.

Pel que fa als casals dels moliners, els mecanismes i ferramentes, les quadres i construccions anexes, aquests han gairebé desaparegut. La indústria de la mòlta tenia un vocabulari propi. Per sort els noms de certes peces i parts dels molins crevillentins van ser arreplegats pels lingüístiques que confeccionaren el Diccionari Català-Valencià-Balear. Gràcies als moliners locals el català s'ha enriquit amb paraules com: cacau, morrera o rodet. Concatenats, els venerables molins que van donar nom a la contornada van moldre forment i civada fins les acaballes del segle XIX, moment en el que van començar uns d'altres més eficicients i que jugaven amb una posició més privilegiada a tocar el brollador de la Font Antiga. Parle dels efímers molins del Prao i Morales o del Carafal. També els moderns Molins dels Magro, subsidiaris de l'aigua nova de la Cata, contribuiren al seu abandó.

Al capdavall, ni els uns ni els altres van resistir l'arribada d'una nova i poderosa força que seria el motor de la industrialització: l'electricitat.

El Xic de la pel·lícula i les comboiaes de la Coral

Després de en menjar, gastar-se els diners en lectura o en cinema és la millor inversió que hom pot fer. Els menuts dels anys seixanta i setanta que podiem, compravem els tebeos de Cal Coixet de la Plaça i del Quiosc del Menargues. Era un dels premis de dur-li el periòdic al pare. A voltes ens plovia un de dos duros, un extra que ens permetia, entre d'altres, d'anar al cinema. Sis pessetes valia veure dues pel·lícules a la Coral, que era el cinema dels manyacos, i, vuit, si no recorde malament, entrar a les Bòvedes, la sala de l'església per als fadrients. Anavem a la sessió de vesprada, treiem el tíquet i amb que ens tornaven podiem adquirir algun cartutxo per rosegar. Encara funcionaven els múltiples més inferiors de la pesseta: les gitaes (per les figures de dones ajagudes) i, creieu-me tenien el seu valor.

Tinc especials records de la Coral: una sala ínfima, cadires de fusta, tot ella un immens «galliné» i el Gallardo que estufava amb la flitera pels corredors els caps i la suarda infantil. Pipes, tramussos, torrat i goles de tota mena, provocaven una remor incessant que només cessava en aparéixer en escena el Xic de la Pel·lícula. Així era com a Crevillent anomenavem el protagonista principal. Els films acostumaven a ser reposicions de westerns de segona i tercera categoria, curts de ciencia-ficció japonesa en blanc i negre -ara tan de moda- i les clàssiques de por de la Hammer. A pesar que totes les produccions comptaven amb el seu Xic, l'heroi que derrotava els roïns i es casava amb la Xica, no hi havia cap gènere més apte per lluir-se el protagonista que les «conboiaes» (de cowboy), que es com al poble diem les pel·lícules de l'Oest). Quan tot estava perdut, quan els indis o els bandits havien matat gairebé tots els «conbois», de sobte, apareixia el Xic a cavall disparant a tort i a dret. D'immediat, tota la manyaqueria en peus aplaudint, xiulant, cridant enfervorida i fent volar les llepolies.

The End.

L'Almudana

En els segles XVI i XVII l'espai planer que hui coneixem com la Plaça de l'Esglesia o Plaça del Paseo era una extensió cultivada que rebia el nom de l'Almudana. Crevillent en aquells anys es trobava format per dos nuclis habitats d'herència medieval: per un costat la Vila fortificada, que fou el districte proper al castell, on trobem els carrers Vila, Peine, Sant Albert, Estanc, Primer de Maig, Vall i la replaça de davant del Cinema Iris; i per altre el Raval, que comprenia, si fa no fa, el Carrer de la Puríssima i voltants, es a dir, l'actual Barri de Sant Joaquim fins el Barranquet. L'Almudana, doncs, ocupava un lloc intermedi entre els dos barris i era creuada pel Camí d'Elx que discorria devers Les Eres i cementeri sarraí que s'escampava pel muntanyà de l'antic Hospital. Com la major part dels immobles locals pertanyia als marquesos d'Elx, qui acostumaven a arrendar-la al millor licitador. Fitaven aquests bancals de l'Almudana per la banda de llevant amb l'arc del Portal de la Vila, el principal dels accessos, que s'alçava no molt lluny de les rellotgeries dels germans Davó. El seu nom deriva del català “almud” que al seu torn ho fa de l'àrab al-mudd i aquest del llatí modius -mesura d'àrids-. Un almud al Regne de València era una mesura de grans de capacitat variable, segons les comarques. Al nostre poble podia ser de poc més o menys quatre litres. Per almud hom coneixia també el recipient troncocúbic de fusta que, omplert a ran, contenia l'expressada medura en cereal. Doncs bé, l'Almudana era l'extensió de terra que es podia sembrar amb un almud ple de forment, civada o el que fóra.

 Fins el segle passat a Crevillent els horts de palmeres i bancals d'hortlissa eren part integrant del paisatge urbà. Dins la Vila hi havia l'Hort del Castell, en el siti que coneixem com “Escoles Noves” , la citada Almudana i així com moltes altres finques i jardins de menor entitat. També a migdia, cap al Passeig del Fontenay i contornada de les fàbriques de Lluís Puig -Luvipol- proliferaven els palmerars i explotacions agrícoles. Segons mon pare, ahí estan les millores terres conradisses del poble. I que us diré de la Rambla amb el rosari de vergers que hi comptava? L'últim exponent d'aquests esponerosos horts va ser el recentment asfaltat Hort dels Pomares o Datileros, apegat per baix al Pont Nou.