18 de juliol de 2011

Oli d'escaravat


Torne de vacances amb ma filla Núria malalta de la boca. Tot va començar amb una miqueta de febre i ara te la llengua, les genives i els llavis plens de malura. Deu tenir molta molèstia, i el que es pitjor, plora de dolor en menjar quelcom una mica àcid o salat, d'aquí que ara només s'alimenta de llet. El nom mèdic de la malaltia es Gingivoestomatititis herpètica, que traduït al crevillentí vol dir una fogâ com el campanà. Els pediatres actuals són reacis a subministrar cap medicament. Diuen que amb analgèsics n’hi ha prou, però el cert es que els xiquets per les nit sagnen i s’encanen plorant de mal. I es que no són unes bambolletes qualsevol com les dels adults. Quan als infants se’ls manifesta per primera volta aquesta malaltia vírica ho fa amb molta intensitat i les ferides envaeixen gairebé tota la boca. Poden estar rabiant fins a deu dies. Truque a ma mare (Carmen Giménez, 80 anys) i li ho comente, i, òh, sorpresa 100% crevillentina, em diu que li done oli d’escaravat. Què? - Dic jo- A vore, a vore que m‘has dit?

"Sí, això era lo que denans es mares li donaven as manyacos pa's fogaes de la llengua i la morrera. Ma mare en preparava. En la cova que viviem del carré Llorenç teniem dintre del corral un femé des coses de menjà i la cuina que sobraven es tiravem allà –això tu no hu has conegut. El cas que en el fem se criaven escaravats d’eixos negres que mosatros diem agüelos. En havien tants que se's sentia rosegà per es nits. Entraves al corral i senties eixa remò. Ma mare es acaçava en la ma i es fregia vius en pots vells de ferro, d’eixos de la tomata. La veïna d’al costat, la Tia Nena que tenia set manyacos –denans el que menos en tenia en tenia quatre- venia i li dia a ma mare: Tia Tereseta que tinc la manyaca en foc a la boca. No podria fe-me un solatget d’oli d’escaravat? Ma mare anava per la nit en el cresol encés en pillava dos o tres i l’endemà es fregia vius en oli d’oliva en eixos pots rovinyats. Luego tirava es escaravats sucarrats i en un cotonet o una gasseta mullaven l'oli i li xapullaven la llengua, es làvios i es genives al xiquet i en un parell de dies el foc se’n anava. Eixe oli també era bo pa les veixigues i bambolles des mans i més coses de la pell".

Arran d’aquesta història he investigat d’arrapa-i-fuig i m’he trobat que no sols era un remei casolà sinò que com em conta ma sogra Fina Abellà encara cap a 1960 al poble hi havien farmacèutics que elaboraven i venien l’oli d’escaravat. Trobe que aquesta espècie d’escaravat del que tracte és Blaps mortisaga o escaravat de cementeri, conegut al nostre poble com agüelo. He llegit quelcom sobre l’estima que sentien els nostres avantpassats vers els escaravats en general i el valor màgic que moltes cultures com l'egípcia li professaven. Desconec si els químics de la medicina contemporanis i els entomòlegs coneixeran de les propietats d’aquesta bestiola casolana el cas es que no he trobat pas res que parle del tema. Nogensmenys, hi ha una altra espècie més rara per les nostres latituds coneguda con mosca d’Espanya - Lytta vesicatoria- que sí compta amb una enorme càrrega terapèutica, degut a la cantaridina que segrega i que històricamente s’ha usat com medicament tòpic contra les berrugues víriques i condilomes, com diurètic i contra la incontinència urinària i també com afrodisiac masculí i com verí.
Pel que es veu el nostre escaravat poseeix també algunes d'aquestes substàncies miraculoses.

5 comentaris:

  1. Ei, gràcies pel bloc!: jo sóc d'Alacant i estic aprenent el valencià d'ací. Per mitjà del teu bloc, si no puc aprendre l'alacantí de la meua ciutat, almenys sí puc aprendre el de crevillent, que trobe ben interessant.
    Continua així! =)

    ResponSuprimeix
  2. He trobabt per casualitat el blog i me pareix de lo mes interesant i curios, tan sols dir que al carrer de colon vivia la Tere la dona del Campana que preparaba el oli de escarabat, recorde entrar a la seua cova i vore uno de eixos bidons gran i negres de gasoi on preparaba el oli. seria per les anys stanta i poquets.

    ResponSuprimeix
  3. Hola Conchi, disculpa que no t'haja constestat abans, els correus referents als articles antics m'arriben amb dificultat. Conec la família dels Campanes, i tinc amics Campanes, sóc del barri. I, sí, l'oli d'escaravat, el suc de cony, les monedes per als bonys i tants altres remeis casolans, alguns molt efectius, han anat extingint-se, quasi els hem oblidat. Si fas memòria, recordaràs moltes activitats, jocs, paraules... que han anat perdent-se amb la desaparició de la nostra gent gran. Paga la pena, almenys deixar constància de tot això que hem viscut. Estic obert a totes les aportacions que consideres, i més sent de Crevillent.
    Una abraçada

    ResponSuprimeix
  4. Molt interessant. Gràcies

    ResponSuprimeix
  5. Gracies per recuperar eixe record, i explicar-ho tan bé. Al Campello (d'on era ma mare) també es feia servir l'oli d'escarabat per a les llagues de la boca.

    PS I per lo que dius de les cantàrides, ¡quina casualitat! justament acabe de llegir a la revista Mètode un apunt que també se'n fa ressò [http://metode.cat/Els-perques-de-Metode/Va-morir-Ferran-el-Catolic-per-un-afrodisiac].

    ResponSuprimeix