27 de maig de 2011

Suc de cony

Crevillent és un poble. Mai no ha volgut esser ciutat, ni falta que li ha fet. Amb la seua grandesa pobletana, ha estat sempre una comunitat diversa i rica en cultura i tradicions. Cada barri, cada districtre, cada part del seu cos urbà ha desenvolupat una marcada personalitat. Tots sabem que les gents del Pont són diferents a les de Baiona, que els habitants de la Vila poca cosa tenen a veure amb els de l’Àngel. És evident que no em refereix al color de la pell, a la llengua o a les creences, sinò a coses més subtils, com la manera de mirar-se el món, la comunicació oral i gestual o el costumari. Potser la Salut siga el lloc on més s’han fet evidents aquestes peculiaritats i on més orgullosos se'n senten .
Temps era temps que a les fronteres de les coves de la Salut hi havia un flascó de vidre penjat d’una gaiata de forja o d'una estaca. Aquelles ampolles tenien adins un grapat de talladetes de codony - Cydonia oblonga- que les dones havien ficat per tal d’obtenir una mena d'alcohol. Era el suc de cony, com deia la meua àvia la Tereseta la Rabosa. Els nítids recipients lligats pel coll passaven mesos, anys, lustres exposats al calor, el fret i la pluja. Però les inclemencies esdevenien imprescindibles. La més avantatjosa era la dels rajos del sol, que amb la seua potència, provocava la lenta destil·lació del codony. Encara recorde durant la tardor les velletes del carrer assegudes en una diminuta cadira de boga esgrunant amb la navalla els fruits més escarransits, rebutjos de collita que, en canvi, resultaven especials per a fabricar el suc. Me meravellava veure com aquells bocinets de fruita mai no s'ha acabaven de pansir dintre l’ampolla i a més excretaven una substància màgica. Quan algun manyaco caïa una sambaquinada corrent o amb la bicicleta, i es feia un repeló al genoll o un trenc al cap, allà tenies a la família despenjant el suc de cony. Si el xicon era minso i porigós, abans de guarir-li la ferida li endoixaven un got d’aigua-i-ví per a continuació xapullar-li-la amb un cotó ben mullat. Si calia, li feien un pegat lligat amb una veta i de seguida, a volar l’estrella!
Vet ací un antisèptic tradicional quan encara tot això de l'agua oxigenada i la mercromina era pura fantasia.

3 comentaris:

  1. A Crevillent, ¿es diferenciava entre cony i conya? A alguns llocs he trobat eixa diferència, aplicada a varietats distintes de la Cydonia oblonga; el cony/codony més gran, aspre i tardà; la conya/conyeta/codonyeta, més xicoteta, arredonida, menys aspra i d'agost. ¿I a Crevillent?

    ResponSuprimeix
  2. Al darrer llibre, "Herbari", en parle (de codonys i codonyetes), però això que contes no ho sabia i em resulta molt interessant, molt. ¡Sempre s'aprén! ¡Fantàstic!

    http://metode.cat/Noticies/Metode-publica-la-monografia-Herbari-viure-amb-les-plantes

    ResponSuprimeix
  3. Bon dia Daniel, en efecte aquesta és la diferència que fem a Crevillent. Jo et diria que el que més s'ha conreat (i asalvatjat) és la con(do)yeta. Diria que és menys exigent en quant a terra i aigua. Sol ser un arbust que fa molts fillols o pollissos. I be, el suc de cony, que vols que et diga, és extraordinari. Jo encara en tinc al terrat per a les ferides. Fes la prova.
    Gràcies. Sempre m'han agradat molt els teus treballs.

    ResponSuprimeix