Després de en menjar, gastar-se els diners en lectura o en cinema és la millor inversió que hom pot fer. Els menuts dels anys seixanta i setanta que podiem, compravem els tebeos de Cal Coixet de la Plaça i del Quiosc del Menargues. Era un dels premis de dur-li el periòdic al pare. A voltes ens plovia un de dos duros, un extra que ens permetia, entre d'altres, d'anar al cinema. Sis pessetes valia veure dues pel·lícules a la Coral, que era el cinema dels manyacos, i, vuit, si no recorde malament, entrar a les Bòvedes, la sala de l'església per als fadrients. Anavem a la sessió de vesprada, treiem el tíquet i amb que ens tornaven podiem adquirir algun cartutxo per rosegar. Encara funcionaven els múltiples més inferiors de la pesseta: les gitaes (per les figures de dones ajagudes) i, creieu-me tenien el seu valor.
Tinc especials records de la Coral: una sala ínfima, cadires de fusta, tot ella un immens «galliné» i el Gallardo que estufava amb la flitera pels corredors els caps i la suarda infantil. Pipes, tramussos, torrat i goles de tota mena, provocaven una remor incessant que només cessava en aparéixer en escena el Xic de la Pel·lícula. Així era com a Crevillent anomenavem el protagonista principal. Els films acostumaven a ser reposicions de westerns de segona i tercera categoria, curts de ciencia-ficció japonesa en blanc i negre -ara tan de moda- i les clàssiques de por de la Hammer. A pesar que totes les produccions comptaven amb el seu Xic, l'heroi que derrotava els roïns i es casava amb la Xica, no hi havia cap gènere més apte per lluir-se el protagonista que les «conboiaes» (de cowboy), que es com al poble diem les pel·lícules de l'Oest). Quan tot estava perdut, quan els indis o els bandits havien matat gairebé tots els «conbois», de sobte, apareixia el Xic a cavall disparant a tort i a dret. D'immediat, tota la manyaqueria en peus aplaudint, xiulant, cridant enfervorida i fent volar les llepolies.
The End.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada