Un grapat, un braçat i atres coses que se pareixen

Grapat, Manat o Manoll

La gent gran de Crevillent acostuma a parlar el valencià amb propietat portentosa. La llengua del nostres pares i avis és més rica que del pensem, i és particularment excel·lent en els àmbits tradicionals. Sempre m'ha cridat l'atenció un repertori de paraules que expressen conceptes de conjunt i col·lecció, com per exemple garba, gavella, feix, i altres. Són mots en desús pel que fa a les seues accepccions més genuines, perquè estàn vinculats a pagés i ja sabem com de decrèpit es troba el camp. Els que som profans, a voltes usem alguns d'aquests vocables com sinònims uns dels altres, quan en realitat cada un d'ells te un significat molt concret.

         A tall d'exemple, els llauraós antius del poble, aquells que van creixtre entre el forment, la civâ, el margall i l'albelatge, sempre han filat prim en el vocabulari de les seues faenes. En termes cerealístics, tenen una unitat bàsica: el Brí. A partir del brí, del brinet -que podria equivaldre a una simple espiga o tija de qualsevol planta- van construint un sistema agrupatiu basat i derivat de certes parts del cos humà, del valor impositiu o monetari, i també de les eines, com ara veurem. Al brí li seguiria el Grapat, que és tot allò que els cap dins la ma o grapa. Quan es refereixen a la quantitat de vegetals que la ma es capaç de subjectar o transportar parlen de Manat, Manada   -Manâ-, o Manoll. Una variant específica de tots aquests seria la Falcada -Falcâ- que significa el grup d'espigues que el segador subjecta amb la ma contrària a la que porta la falç. Després vindria el Braçat, que és el conjunt que hom pot estrényer amb un bras. A Crevillent es emprat quan hom sega, talla o arrenca tota mena de cereals, herba o brossa per a donar als animals, o per encendre el foc. Al braçat seguiria en termes de quantitat i ordre, la Gavella, construida de grapats i braçats. 

Pagés com lliga la Garba

Les gavelles correctament aparellades formarien la Garba. La garba és diferent en tamany i nombre de gavelles segons les regions. Per les nostres contornades acostumen a contenir-ne dues. Les garbes ordenades formen la Garbera i aquestes ben classificades i posades formant figures geomètriques porten el nom de Pila. 

Garbera de gavelles de forment

Seguint amb els vegetals ben disposats, si parlàrem de llenya, de menor a major, hauriem de referir-nos a un Ram, o fins i tot, un Ramell, quan és un grapat de llenya prima. Altrament, diem Ramulla als rams barrejats de fulles i brinets o tiges. Més considerable, uniformement tallada i lligada seria la Dinada o Dinâ, que és com si diguerem una ració de llenya menuda. El mot deriva de 'diner' i va ser molt popular a Crevillent, perquè constituia la materia primera dels fogarils casolans. Era venuda en detall en carboneries, tavernes i tendes, i normalment era feta de llenya de mata blanca, espins, llentiscle, garrofer, etc. Per fi, un conjunt de dinades feien un Feix.

Dinaes de llenya

         Quan el forment, la civâ, l'herba o la llenya (o qualsevol altre) es desordena, els conjunts són dits Bolics, Pilots, Muntons, o la Rebolica, que seria l'estadi final de la confusió, en definitiva el caos. 

Soses

La Garganta

En aquests dies de l'any en que els rajos del sol cauen de forma tan obliqua,  l'espectacle de les soses en fruit esclata en la Garganta. De Sant Francés a Sant Andreu, pinzellades granes, dorades, i verdals gratifiquen aquest paradís beix de la terra gila i amargosa.

La família de les soses a Crevillent agrupa una bona colla d’espècies. La més omnipresent, sens dubte és la Sosa escarabella –Salsola verticillata- però n’hi ha de moltes altres, com la també  extesa Escobella –Salsola genistoides-. Són plantes que generalment creixen en terrenys degradats, salobrencs i nitrificats pels fems humans. Formen part del paisatge crevillentí, sobretot dels espais periurbans i del conjunt de llomes i fondets que anomenem la Serra baixa. La seua presència evoca abocadors, femers, runars i antics vilatges abandonats. 

Sosa escarabella, grana

Sosa escarabella verda i rosa

La pudor que desprenen ha fet que molta gent les anomene soses de pixum, i en general, mates roïnes que s’han d’erradicar. Però tot i el rebuig que generen, són plantes que sense elles no hi hauria res. Creixen on ben poques plantes ho farien, i en la majoria dels casos ho fan per tapar les nostres vergonyes urbanístiques. Les veiem en els marges de bancals i perduts, i sobretot en els talussos i terrasses de les canyaes. Durant l’hivern i tardor, les soses secularment han alimentat les cabres i, hom pensa que fins i tot augmenten la seua fertilitat. 

Barrella

En defensa de les soses hem de saber també que en segles passats, una d’elles la Barrella –Salsola soda et alii-  va ser profusament conreada al nostre terme per l’interés econòmic que generaven les seues cendres, car eren fonamentals per a la producció de sabó i vidre. El camí de les Cendres, al Fondo, te el seu origen en aquest producte. Més recent, les soses també esdevenien materia primera en les fogueres de Sant Joan. Els veïns dels enlairats barris de Baiona, el Pelut, l’Àngel, la Salut i Llorenç, solien arrencar les soses durant els mesos del fret. Els terrats de les coves quedaven absolutament nets i polits, i de tant en tant, es veien les garberes de les soses que es reservaven per a cremar el 23 de juny, juntament amb els trastos vells, en multitud de festes al carrer. 

Carlotes, safanòries i xirivies

A diferència d’altres indrets del país, a Crevillent distingim amb noms diferents les dues varietats principals de pastenagues de l’espècie Daucus carota. Així la carlota és la de color carabassa, i la safanòria és la de color morat. La carlota és avui una de les hortalisses més populars. Però aquesta fama és més aviat recent, podem dir que de les primeries del segle XX. A les nostres cases es fa servir en amanides, en els bollitoris, acompanyant les bajoquetes i creïlles, en els putxeros, i guisats multicolors. És una hortalissa atractiva als xiquets pel seu intens i uniforme color. 

Carlotes

Sabem que és rica en carotens que afavoreixen el broncejat, d’aquí que darrerament haja cridat l’atenció de la indústria cosmètica. Al nostre poble, però, tot i ser coneguda de sempre mai no ha hagut un conreu destacable. En canvi sí la safanòria, de la qual hi ha constància de plantacions des del segle XVII, especialment a les riques terres dels horts que envoltaven la vila. Menjada a mos redó, era ben popular fins els anys seixanta, quan els manyacos rosegaven safanòries gairebé com una llepolia, atesa la seua delicada dolçor. Tot i això, la safanòria ha anat desapareixent de les parades dels mercats i tendes per deixar pas a la polifacètica carlota. Tal és la situació de anorreament general de la safanòria que alguns governs l’han declarada espècie de singular interés. 

Safanòries

Es veu que en qüestió de fruits i verdures també dicten les modes. I això no sols afecta a la safanòria. Algú se’n recorda per exemple dels péros  o perellons, de les mançanes de Beneixama, de les nyesples, de les taronges de sang, o de les guixes? En menor mesura, també la descolorida xirivia, Pastinaca sativa, és una altre d’aquests fruits minoritzats. És cert que encara es cou en alguns potatges, però la veritat moltes de les seues formes tradicionals de comsumir-la com transformada en purés, sucs, o simplement menjar-la crua a llesquetes, s’ha perdut. I no parlem de les aplicacions que la xirivia aporta a la medicina popular.

Xirivies

Sortosament el secular renom de moltes d’aquestes menges, ha romàs en els àlies dels crevillentins, en cançonetes, proverbis i romanços de tota mena. Vegeu un simpàtic exemple referit a la modesta xirivia:

La Maria la Xirivia,

trenca olles i setrills,

ia li diré io a ta mare

         que vas darrere des fadrins.

Melons en vencill

Melons d'any penjats amb vencill

      A la fi d’agost els crevillentins apuraven els rebujos dels melonars. Val a dir que al nostre poble el rebuig era el fill més menut de la casa com també els fruits més escarransits de qualsevol collita. Els rebujos dels melons, dits popularment rebutxets o reputxets, es consumien aquests dies abans no se n’anaren. Els exemplars pansits, macats o assurats (esdevinguts secs com el suro) tenien diversos destins. Hi havia qui amb els rebutxets dels melons d’any feia talladetes per a l'arrop. Hi havia qui els llançava directament als animals, i fins i tot, hi havia qui fabricava llanternes a la manera de les carabasses d'Halloween. De Sant Roc a Sant Ramon, per les nits els manyacos solien passejar per les lleixes (carrers estrets, penjats entre les coves) de Llorenç i la Salut, amb aquelles calaveres de meló d’any retallat amb un ciri dintre. Les portaven penjant de tres cordellets d’espart que havien lligat de la corona tallada, i eren motiu de rebombori per tot el veïnat.

      Els melons d’any més entregues i polits havien estat alçats en cambres i coves durant el mes de juliol. Una volta duts del camp havien de ser protegits per tal que duraren el màxim possible. Conten que alguns camperols els ficaven en caixes de pi reblits en forment o civâ. Però la solució més socorreguda era penjar-los per evitar humitats i atacs dels insectes i rosegadors. Hi havia dues maneres de penjar els melons d’aigua, be d’un sol cinyell, lligant-los horitzontalment de la panxa, o be amb una mena de xarxa o vencill. A Crevillent alló més habitual era el vencill. Les dones solien fabricar els vencills amb guiteta d’espart o amb fil de pita. Utilitzaven sis caps o cordells d’un braç de llargària. Creuant i lligant magistralment les cordetes obtenien el vencill. Per aquestes dates els ternejals (teginats) de les cambres de les cases del poble eren tot un espectacle, amb aquells xanglons gegants que impregnaven de dolçor l’aire dels llogars. Però no sols es vencillava a les cases de llaurador, també moltíssimes voltes de terra de les coves apareixen plenes de melons penjant. Una de les més nomenades per la quantitat i qualitat de melons era la del Toio, a la Salut. El Toio, com molts altres del poble, convidava els amics a sa casa a menjar meló. Un bon porró de vi de collité i una llibrellâ de tastets de meló d’any era la millor excusa per passar la vesprada.

Llanterna que portaven
els manyacos de Llorenç

      Com totes les feines, penjar els melons en vencill tenia el seu art. En primer lloc, els melons s’havien de ficar amb el cul cap avall i la flò cap amunt. Després, havien de quedar prou separtats per no tocar-se un amb l’altre. Així s'evitaven pudricions generals. Per despenjar-los, a les cases se solia tenir un pal amb una punta forcada. Si tota anava be, els últims melons es partirien en les menjades de Nadal. Vet aquí que diu el poeta crevillentí Anselmo Mas: De postres la dona haurà preparat, a banda des dolsos, un bon meló d’any, que en el estiu penjaren en el ternejal.

      Refereixen que en els temps del racionament, hi havien xiquets que es dedicaven d’amagatontes a ferir els melons amb una canya punxosa, per tal de macar-los. Passats uns dies, aquells gandulets avisaven son pare que tal meló s’estava podrint i que calia despenjar-lo per menjar-se’l el més prompte possible.

          

Un melonà en el Botx

Meloneres

Melons d'any

 "En passà Setmana Santa, tot la gent, incâ que no fóra llauraora, se posava a plantà melons. Es melons no es plantaven pa vendre, sinó com mig de subsistí. En el poble se plantaven melons d’aigua i melons d’any. En havien uns d’escorfa blanca boníssims, se feen com la mel de dolços! Se plantava en tot lo que és l’horta del poble i en la baixura. Casi tot eren terres arrendaes, i algunes es deixaven es amos per caritat. Arrendaven bancals en dret a reg. Mun pare quan tenia que regà a mija nit, se n’anava a dormí adintre la séquia. Com no tenia rellonge, se gitava a dormí de gaidó en la séquia, en el cap en la vora i es peus en el caixé, aixina quan el veí de dalt acabava de regà i el aigua devallava, se li banyaven es peus i se despertava... Câ familia plantava docentes o trecentes mates de melons d’any, i a lo milló, de melons d’aigua, unes vint o trenta. 

Melons d'aigua

En es costats des bancals posaven també alguna carabassera, alficossos, albergenyes, tomates... Astò (Crevillent) ans era molt nomenat per es tomates... En el poble molta gent arreplegava fem tot el any, pal melonà. Arreplegaven es borillons secs que havien pels terrats des coves, el fem des cases, lo que cagaven es cavalleries pels carrés... i això hu fea tot el món. Mosatros amuntonavem el fem, i a cabassos el portavem al camp. Alguns que poïen, compraven fem del Tio Piu, que tenia el fem des escusats del poble en un pallé de la Quinta (Quinta elevació dels Regs de Llevant).       Mosatros teniem un melonà en el Botx (partida rural). En una mallâ teniem una mitjacova i un sombrall de canyes pa viure. Mun pare se passava allí l'estiu. Mosatros anavem después, a ajua-li a collí. Mun pare se portava la roa de filà i tot, i allí fea la faena de la filassa mentres cuidava el melonà. I això hu feen tots es del poble: la filassa, la pleita, es cordes, el espart, lo que fóra al peu del melonà… Câ forat que fea mun pare en el bancal, li posava un grapat de fem i un pall de pipes des millós melons que teniem alçaes d'atres anys. Per Sant Jaume, quan es melons estaven pa collí, el qui no estava en el Pinet, estava en el melonà. Tot eren famílies en es camps i en es canyaes. Se n’anaven cosa d'un mes per vigilà el melonà. Es hòmens tenien que està pa regà i anà estriant es plantes bones i sacà lo rebordonit, i també pa espantà es merles, es corbs i.. lladres també.... Mun germà va naixtre quan estavem en el melonà del Botx. Ma mare se va posà partera i la van portà a ca sa germana. Mun pare se va queà allà ell soles.

Melonar i barraca

Una cosa que me’n recorde són es barraques que havia en es horts. Eren barraques molt ben fetes, de canyes, en terrat a dos aigües, i cubertes d’albardí nyigat i cosit, i fang. Per dintre tenien estores. Si estaven ben fetes, ia poïa ploure que no entrava ni gota! Collien es melons de la Maredéu del Carme en avant. En la fira de Sant Gaitano se menjaven molts melons d’aigua per la nit, en la sopa. La gent l'agrava presumí de tení un meló d'aigua ben gros. En la festa de la Salut ia no en queaven d'aigua. D'aquí en avant eren tot melons d'any...  Plantaven pa matà la gana: Així tenien fruta fresca hasta Nâl... Xí, la misèria de denans! 

Amb la roda baix del sombrall

La gent des camps mentres estava vivint en es melonàs anava a comprà algo de companatge i vi as ventorillos. Mosatros anavem a per vi pal porró de mun pare al Ventorrillo del Tio Pastó, en el creué de la carretera de la Garganta. Anavem ma germana i io a peu en un barrilet... Una dia que mo'n tornaven al poble, mos va muntà el Sahoro el Quicola que tornava d’Elx, en un carro, i una somereta, nyigâ darrere. La collita de melons la portaven al poble en el carro de tio Sampeta".

NOTA: Aquestes són frases literals, tot i que la connexió entre elles ha estat feta de forma artificial per tal de dotar al relat d'una certa coherència literària. Les explicacions les he recollides de GMG i CGR, nascuts en 1925 i 1931 a Crevillent i han sorgit espontàniament enmig de converses quotidianes. 

Importància del xe

Als valencians, fora d’aquí, ens coneixen com els “xés”, en al·lusió a la interjecció xe, que tan sovint utilitzem. Com tots els gentilicis, el xe ens ho van posar uns altres. Sembla que un dels trets que més els cridava l’atenció de nosaltres als catalans orientals de finals del segle XIX, era aquest mot joker. Cal dir que quan es manifesta el xe, és parlant la nostra llengua. De semblant manera, els del Llobregat enllà, van rebatejar el nostre país com La Terra del xe. Paradoxalment, el xe ha acabat esdevenint un tret identitari dels sectors regionalistes -ché- que detesten lo català i normalment parlen forasté. El xe és vocable provincianitzant, quan és utilitzat pels mass-media espanyols per referir-se a nosaltres. Ha estat per influència d'ells que els valencians hem començat conrear i acceptar les situacions folclòriques del xe. Tenim un equip -ché-, una orxata -ché- i molts altres exemples.

I tanmateix, l'enarborat i manipulat xe, poc a poc, despareix de la parla qüotidiana, a favor expressions inaudites i bàrbares. Deixant de banda les consideracions carrinclones, el xe és una partícula léxica seriosa i digna de ser protegida. Sobre l’origen d’aquest mot, s’ha parlat que fóra una derivació de pse, i , fins i tot, d’una reducció de xic.  Alguns diuen que és molt semblant i germà del xe argentí. Jo ho dubte. Cert es que tots dos s’empren en situacions semblants, però el nostre xe és molt més divers que l’americà. Almenys pel que fa al xe crevillentí. Al nostre poble tenim ‘tots els colors del xe’. Desconec la freqüència en que el xe pot ser utilitzat i els derivats del mot en altres comarques, però us ben assegure que a Crevillent deu ser de les que més i en més circumstàncies es pronuncia. Tenim xés per a tot. El nostre vocabulari casolà registra les següents combinacions: Xè, xé, xí, xó i xú. Diem, per exemple, en to de befa: Xe, quina panxa!, xe, quin nas!. Quan estem tips d’una situación enfadosa: Xè, xiquet! Xè, fuig d’aquí. En sentit d’admiració: Xèee, bonica la femella! Quan cridem algú reiterativament: Xí vine, xí!. Fins i tot el xe s’esdevé una mena de pronom personal, per exemple, en acomidar-nos de vàries persones alhora: Xès, adéu, ia mos vorem! Però no acaba ací la cosa. També s’empra com un retruc lingüistic vers un altre xe de caire queixós: Ni xè, ni xó! ; Xè i xu! El xe se sent en situacions festives com expressió de complicitat. El xe crevillentí s’exagera, s’apega a les paraulotes, s’arrossega, s’allarga, ens ompli la boca i es multiplica. No concebem una frase amb fondària i tallant sense el nostre xe: Xèèè!!!

En defintiva, gogem amb el xe que ens conecta amb els ancestres i la terra.

Les expressions espontànies, siguen de bon o mal gust, deurien d’estudiar-se a l’escola. El xe, com tantes altres construccions vulgars hauria de trobar el seu lloc als mitjans de comunicació, especialment als audiovisuals. Resulta del tot punt sorprenent que un mot tan valencià com el xe siga absent de la nostra televisió. El ric ventall de xes locals que hi ha des de Pilar de la Forada fins Vinarós no mereix pedre’s. Escoltem com els locutors, dobladors i actors diuen un asèptic vaja on deuria anar un bon xe. El català estàndard aprés a les escoles garanteix la supervivència del nostre idioma en la seua vessant culta. Per contra, el riquíssim vocabulari valencià col·loquial despareix car no s’estudia enlloc. Allò que ens arriba es estranger. Les expressions solen ser traduccions coentes, literals i sense suc. Els nostres fadrins d’avui tenen problemes per insultar, exclamar, maleir, i sentenciar amb un bon proverbi valencià. I no és que hagen deixat de malparlar, sinò que… Xé ho fan, xé, traduint d’altres llengues, xè, i això, refotre-xé, no pot sé, xè! Xí, a vore si es que maneu, xè, feu alguna cosa, xíí!!!