11 de juliol de 2012

Importància del xe



Als valencians, fora d’aquí, ens coneixen com els “xés”, en al·lusió a la interjecció xe, que tan sovint utilitzem. Com tots els gentilicis, el xe ens ho van posar uns altres. Sembla que un dels trets que més els cridava l’atenció de nosaltres als catalans orientals de finals del segle XIX, era aquest mot joker. Cal dir que quan es manifesta el xe, és parlant la nostra llengua. De semblant manera, els del Llobregat enllà, van rebatejar el nostre país com La Terra del xe. Paradoxalment, el xe ha acabat esdevenint un tret identitari dels sectors regionalistes -ché- que detesten lo català i normalment parlen forasté. El xe és vocable provincianitzant, quan és utilitzat pels mass-media espanyols per referir-se a nosaltres. Ha estat per influència d'ells que els valencians hem començat conrear i acceptar les situacions folclòriques del xe. Tenim un equip -ché-, una orxata -ché- i molts altres exemples.

I tanmateix, l'enarborat i manipulat xe, poc a poc, despareix de la parla qüotidiana, a favor expressions inaudites i bàrbares. Deixant de banda les consideracions carrinclones, el xe és una partícula léxica seriosa i digna de ser protegida. Sobre l’origen d’aquest mot, s’ha parlat que fóra una derivació de pse, i , fins i tot, d’una reducció de xic.  Alguns diuen que és molt semblant i germà del xe argentí. Jo ho dubte. Cert es que tots dos s’empren en situacions semblants, però el nostre xe és molt més divers que l’americà. Almenys pel que fa al xe crevillentí. Al nostre poble tenim ‘tots els colors del xe’. Desconec la freqüència en que el xe pot ser utilitzat i els derivats del mot en altres comarques, però us ben assegure que a Crevillent deu ser de les que més i en més circumstàncies es pronuncia. Tenim xés per a tot. El nostre vocabulari casolà registra les següents combinacions: Xè, xé, xí, xó i. Diem, per exemple, en to de befa: Xe, quina panxa!, xe, quin nas!. Quan estem tips d’una situación enfadosa: Xè, xiquet! Xè, fuig d’aquí. En sentit d’admiració: Xèee, bonica la femella! Quan cridem algú reiterativament: Xí vine, xí!. Fins i tot el xe s’esdevé una mena de pronom personal, per exemple, en acomidar-nos de vàries persones alhora: Xès, adéu, ia mos vorem! Però no acaba ací la cosa. També s’empra com un retruc lingüistic vers un altre xe de caire queixós: Ni xè, ni xó! ; Xè i xu! El xe se sent en situacions festives com expressió de complicitat. El xe crevillentí s’exagera, s’apega a les paraulotes, s’arrossega, s’allarga, ens ompli la boca i es multiplica. No concebem una frase amb fondària i tallant sense el nostre xe: Xèèè!!!

En defintiva, gogem amb el xe que ens conecta amb els ancestres i la terra.

Les expressions espontànies, siguen de bon o mal gust, deurien d’estudiar-se a l’escola. El xe, com tantes altres construccions vulgars hauria de trobar el seu lloc als mitjans de comunicació, especialment als audiovisuals. Resulta del tot punt sorprenent que un mot tan valencià com el xe siga absent de la nostra televisió. El ric ventall de xes locals que hi ha des de Pilar de la Forada fins Vinarós no mereix pedre’s. Escoltem com els locutors, dobladors i actors diuen un asèptic vaja on deuria anar un bon xe. El català estàndard aprés a les escoles garanteix la supervivència del nostre idioma en la seua vessant culta. Per contra, el riquíssim vocabulari valencià col·loquial despareix car no s’estudia enlloc. Allò que ens arriba es estranger. Les expressions solen ser traduccions coentes, literals i sense suc. Els nostres fadrins d’avui tenen problemes per insultar, exclamar, maleir, i sentenciar amb un bon proverbi valencià. I no és que hagen deixat de malparlar, sinò que… Xé ho fan, xé, traduint d’altres llengues, xè, i això, refotre-xé, no pot sé, xè! Xí, a vore si es que maneu, xè, feu alguna cosa, xíí!!!

6 comentaris:

  1. Hola Josep, sóc el Lluís Polo, interessant l'article. Només voldria remarcar que el xe no es estrany a la part meridional de Catalunya, tot i que la interjecció més emprada és "xeic" que en podria ser l'origen.

    ResponSuprimeix
  2. Lluís, no sabia això del xeic tortosí. Acabe de llegir la seua etimologia i us, i per mi no hi ha dubte que hi ha una estretíssima relació entre ambdós mots -com era de suposar. Al final tot queda en casa, be que el nostre xe, com saps, és més multiforme i evolucionat.
    Salut

    ResponSuprimeix
  3. Sr. Menargues:

    Jo estic abonat al xèè! amb una allargada. Una de les meues frases heretades, sorpresa, enuig o qualsevol altra cosa és: "refotre xèèè!" cosa que es deia molt més abans que no pas ara. Ara, els de Guardamar diuen tots "xae" i són coneguts a Torrevella com els "chae!" És com ho diuen...

    ResponSuprimeix
  4. Per cert, ma mare, al cel sia, deia "ni xè ni xò!" quan jo li deia "xèè!" perquè no m'apanyava gens el que m'acabava de dir...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Com sempre, un plaer l'aportació ravalenca. Ignorava el xae i la percepció torrevellera: interessantíssim. Per cert que enyore notícies i romanços de Guardamar i contornâ.
      Una abraçada.

      Suprimeix
  5. Refotre xèè Menargues:

    He acabat una novel·la de biografia ficció i 310 pàgines. Deu tenir 500 elxanismes i no els he contat! Una coseta que estiga bé! Aquí a Guardamar quan volen manar a un a "roar la palera" (expressió del Camp d'Elx que significa que "te'n vages a pastar fang" o, més aïna, que "et perdes" diuen "ves-te'n a la sequieta la nyora" I és que els guardamarencs diuen nyora a la pebrereta dolceta redoneta vermella o encarnada (camí de la séquia Vermella al Camp d'Elx i que és això del "roig" que és una altra cosa!!!!!) i també diuen "nyora" a la "nòria" cosa que no m'estranya perquè aquest murcianisme (Fondet de la Sénia a l'Altet) donà la cançó elxana del 1913: La música la nyora!!!! Bé poquet a poquet!

    ResponSuprimeix