Un melonà en el Botx

Meloneres

Melons d'any

 "En passà Setmana Santa, tot la gent, incâ que no fóra llauraora, se posava a plantà melons. Es melons no es plantaven pa vendre, sinó com mig de subsistí. En el poble se plantaven melons d’aigua i melons d’any. En havien uns d’escorfa blanca boníssims, se feen com la mel de dolços! Se plantava en tot lo que és l’horta del poble i en la baixura. Casi tot eren terres arrendaes, i algunes es deixaven es amos per caritat. Arrendaven bancals en dret a reg. Mun pare quan tenia que regà a mija nit, se n’anava a dormí adintre la séquia. Com no tenia rellonge, se gitava a dormí de gaidó en la séquia, en el cap en la vora i es peus en el caixé, aixina quan el veí de dalt acabava de regà i el aigua devallava, se li banyaven es peus i se despertava... Câ familia plantava docentes o trecentes mates de melons d’any, i a lo milló, de melons d’aigua, unes vint o trenta. 

Melons d'aigua

En es costats des bancals posaven també alguna carabassera, alficossos, albergenyes, tomates... Astò (Crevillent) ans era molt nomenat per es tomates... En el poble molta gent arreplegava fem tot el any, pal melonà. Arreplegaven es borillons secs que havien pels terrats des coves, el fem des cases, lo que cagaven es cavalleries pels carrés... i això hu fea tot el món. Mosatros amuntonavem el fem, i a cabassos el portavem al camp. Alguns que poïen, compraven fem del Tio Piu, que tenia el fem des escusats del poble en un pallé de la Quinta (Quinta elevació dels Regs de Llevant).       Mosatros teniem un melonà en el Botx (partida rural). En una mallâ teniem una mitjacova i un sombrall de canyes pa viure. Mun pare se passava allí l'estiu. Mosatros anavem después, a ajua-li a collí. Mun pare se portava la roa de filà i tot, i allí fea la faena de la filassa mentres cuidava el melonà. I això hu feen tots es del poble: la filassa, la pleita, es cordes, el espart, lo que fóra al peu del melonà… Câ forat que fea mun pare en el bancal, li posava un grapat de fem i un pall de pipes des millós melons que teniem alçaes d'atres anys. Per Sant Jaume, quan es melons estaven pa collí, el qui no estava en el Pinet, estava en el melonà. Tot eren famílies en es camps i en es canyaes. Se n’anaven cosa d'un mes per vigilà el melonà. Es hòmens tenien que està pa regà i anà estriant es plantes bones i sacà lo rebordonit, i també pa espantà es merles, es corbs i.. lladres també.... Mun germà va naixtre quan estavem en el melonà del Botx. Ma mare se va posà partera i la van portà a ca sa germana. Mun pare se va queà allà ell soles.

Melonar i barraca

Una cosa que me’n recorde són es barraques que havia en es horts. Eren barraques molt ben fetes, de canyes, en terrat a dos aigües, i cubertes d’albardí nyigat i cosit, i fang. Per dintre tenien estores. Si estaven ben fetes, ia poïa ploure que no entrava ni gota! Collien es melons de la Maredéu del Carme en avant. En la fira de Sant Gaitano se menjaven molts melons d’aigua per la nit, en la sopa. La gent l'agrava presumí de tení un meló d'aigua ben gros. En la festa de la Salut ia no en queaven d'aigua. D'aquí en avant eren tot melons d'any...  Plantaven pa matà la gana: Així tenien fruta fresca hasta Nâl... Xí, la misèria de denans! 

Amb la roda baix del sombrall

La gent des camps mentres estava vivint en es melonàs anava a comprà algo de companatge i vi as ventorillos. Mosatros anavem a per vi pal porró de mun pare al Ventorrillo del Tio Pastó, en el creué de la carretera de la Garganta. Anavem ma germana i io a peu en un barrilet... Una dia que mo'n tornaven al poble, mos va muntà el Sahoro el Quicola que tornava d’Elx, en un carro, i una somereta, nyigâ darrere. La collita de melons la portaven al poble en el carro de tio Sampeta".

NOTA: Aquestes són frases literals, tot i que la connexió entre elles ha estat feta de forma artificial per tal de dotar al relat d'una certa coherència literària. Les explicacions les he recollides de GMG i CGR, nascuts en 1925 i 1931 a Crevillent i han sorgit espontàniament enmig de converses quotidianes. 

Importància del xe

Als valencians, fora d’aquí, ens coneixen com els “xés”, en al·lusió a la interjecció xe, que tan sovint utilitzem. Com tots els gentilicis, el xe ens ho van posar uns altres. Sembla que un dels trets que més els cridava l’atenció de nosaltres als catalans orientals de finals del segle XIX, era aquest mot joker. Cal dir que quan es manifesta el xe, és parlant la nostra llengua. De semblant manera, els del Llobregat enllà, van rebatejar el nostre país com La Terra del xe. Paradoxalment, el xe ha acabat esdevenint un tret identitari dels sectors regionalistes -ché- que detesten lo català i normalment parlen forasté. El xe és vocable provincianitzant, quan és utilitzat pels mass-media espanyols per referir-se a nosaltres. Ha estat per influència d'ells que els valencians hem començat conrear i acceptar les situacions folclòriques del xe. Tenim un equip -ché-, una orxata -ché- i molts altres exemples.

I tanmateix, l'enarborat i manipulat xe, poc a poc, despareix de la parla qüotidiana, a favor expressions inaudites i bàrbares. Deixant de banda les consideracions carrinclones, el xe és una partícula léxica seriosa i digna de ser protegida. Sobre l’origen d’aquest mot, s’ha parlat que fóra una derivació de pse, i , fins i tot, d’una reducció de xic.  Alguns diuen que és molt semblant i germà del xe argentí. Jo ho dubte. Cert es que tots dos s’empren en situacions semblants, però el nostre xe és molt més divers que l’americà. Almenys pel que fa al xe crevillentí. Al nostre poble tenim ‘tots els colors del xe’. Desconec la freqüència en que el xe pot ser utilitzat i els derivats del mot en altres comarques, però us ben assegure que a Crevillent deu ser de les que més i en més circumstàncies es pronuncia. Tenim xés per a tot. El nostre vocabulari casolà registra les següents combinacions: Xè, xé, xí, xó i xú. Diem, per exemple, en to de befa: Xe, quina panxa!, xe, quin nas!. Quan estem tips d’una situación enfadosa: Xè, xiquet! Xè, fuig d’aquí. En sentit d’admiració: Xèee, bonica la femella! Quan cridem algú reiterativament: Xí vine, xí!. Fins i tot el xe s’esdevé una mena de pronom personal, per exemple, en acomidar-nos de vàries persones alhora: Xès, adéu, ia mos vorem! Però no acaba ací la cosa. També s’empra com un retruc lingüistic vers un altre xe de caire queixós: Ni xè, ni xó! ; Xè i xu! El xe se sent en situacions festives com expressió de complicitat. El xe crevillentí s’exagera, s’apega a les paraulotes, s’arrossega, s’allarga, ens ompli la boca i es multiplica. No concebem una frase amb fondària i tallant sense el nostre xe: Xèèè!!!

En defintiva, gogem amb el xe que ens conecta amb els ancestres i la terra.

Les expressions espontànies, siguen de bon o mal gust, deurien d’estudiar-se a l’escola. El xe, com tantes altres construccions vulgars hauria de trobar el seu lloc als mitjans de comunicació, especialment als audiovisuals. Resulta del tot punt sorprenent que un mot tan valencià com el xe siga absent de la nostra televisió. El ric ventall de xes locals que hi ha des de Pilar de la Forada fins Vinarós no mereix pedre’s. Escoltem com els locutors, dobladors i actors diuen un asèptic vaja on deuria anar un bon xe. El català estàndard aprés a les escoles garanteix la supervivència del nostre idioma en la seua vessant culta. Per contra, el riquíssim vocabulari valencià col·loquial despareix car no s’estudia enlloc. Allò que ens arriba es estranger. Les expressions solen ser traduccions coentes, literals i sense suc. Els nostres fadrins d’avui tenen problemes per insultar, exclamar, maleir, i sentenciar amb un bon proverbi valencià. I no és que hagen deixat de malparlar, sinò que… Xé ho fan, xé, traduint d’altres llengues, xè, i això, refotre-xé, no pot sé, xè! Xí, a vore si es que maneu, xè, feu alguna cosa, xíí!!!

Macoques, i poques!

Diem per aquí que per Sant Joan, bacores, i és cert, som en la diada de Sant Joan i ja tenim a les nostres taules aquest suculent, fràgil i fugaç fruit d'evocacions ardoroses i carnals. A Crevillent en sabem molt de bacores, macoques i figues en general. Gairebé ompliriem una enciclopèdia amb cançons, proverbis, malnoms i passaetes referides als productes de la figuera. Tot i haver-ne, enguany, no és pas un bon any de bacores, i si no hi ha bacores, no hi ha macoques.

Tan bacora com figa, són mots ben coneguts encara. La primera es refereix als fruits de la primera collita obtesa durant el mes de juny, i la segona són els que es cullen a partir d'agost. Més difícil però és trobar algú que ens explique el significat primari de macoca. Només la gent gran sap que és una bacora ja pansida que se solia secar, com les figues i menjar al llarg de l'any. No eren, però, tan dolces com les figues. Hui, les macoques se les mengen els ocells i el ramat, cosa imcompresible quan antigament era un dels fruits més exportats de la Governació d'Oriola. En temps dels moros medievals, la treta de la macoca era tan important que restaven sotmeses a un impost, el dret de les macoques.  

El DCVB defineix la paraula macoca com una mena de insult: 'beneitot', 'babau' diu. Val a dir, que el mateix compendi registra la veu 'macoc' com bacora pansida. A Crevillent encara en trobem molts d'altres per a macoca i els seus derivats. Així quan un projecte o un desig té un resultat escarransit o minso exclamem: Macoques! o encara, emfasitzem i diem: Macoques i poques! Un Macoca, una Macocúa o un Macocut, és una persona pasiva, xofla, figamolla, sense sang. Hi ha també una estirp de morera blanca que es diu Macocana. I de malnoms Macoca, quants n'hauran al poble?
Vos deixe amb la lírica:

Mon pare té una figuera

que mos fa quatre "cosechas"

figues blanques, figues negres, 

albacores i "macuecas"

Mo n'anem a Orà

a menjà figues de moro,

mo n'anem a Orà

a menjà figues verdals.

Io tinc figues i macoques

i ninguna dona en vol;

io m'es menjaria totes

assentat de cara al sol.

Albacores clevillaes

en un quart n'entren tres,

i io, per furta-ne una,

m'ha costat trenta quinzets.

Mon pare i ma mare

m'han fet un vestit

de pell de bacora

me l'han cosit.

Ia no vull més bacores

perquè fan foc en es morros,

i a la porta de la Casa la Vila

passen la bata i el gorro


Agüelo cango,
cames de figuera!


Figues són figues,
macoques són macoques,
figues a muntonaes,
palla, civà i garrofes.

Cagaferro

Cagaferro de les vies del tren

L'altre dia vaig eixir a la serra amb les meues filles. Escursonejant pels màrgens, pedrissos i pedralla en general, les xiquetes troben curiositats, o tresors, com diuen elles. Un cop me mostren com una sensacional troballa, uns nodulets foscos i bonyuts. Em preguten que eren eixes pedres. Jo les dic, sense dubtar-ho, cagaferro, això són pedretes de cagaferro. Quan de temps portava sense pronunciar aquest mot, vaig pensar. De seguida em va venir al cap el context més tradicional del cagaferro: els betlems de Nadal. En efecte, al desembre hom arreplegava estelles de garrofé, escorfes de suro i cagaferro, tot per muntar l'escenari muntanyenc del betlem. El cagaferro, amb la seua textura esponjosa i corcada, era l'element ideal per recrear els paisatges palestins. Arràn d'això vaig preguntar als grans sobre el cagaferro: 

Cagaferro guarnint un betlem

         "El cagaferro eren unes pedres que havia en es vies del tren que abocaven es trenés. Mun pare quan tornava del Salà de fe herba pa's conills mo'n portava d'aprop de l'astació. Això hu posaven en es naximents, en es belems. També posaven estelles de garrofé corcat i segó, i farina. En tot això feen es belens denans. En la serra també ha-hi molt de cagaferro. Són pedretes com  el dit polze, que tenen bonyets i estàn rovinyaes"

Cagaferro de la serra

Comprovareu com hi ha una confusió popular pel seu aspecte semblant entre el cagaferro, que és realment escòria i els fragments de ferro natural o meteòric que prolifera a la natura. El cagaferro de grans trossos, el dels betlems, era el que trobaven a les vies, car formava part del balast que acompanya els carrils. 

Sobre l'etimologia del mot, crec que deuen haver pocs dubtes, cagaferro al·ludeix a un excrement -caga: cagada, de ferro. I es que és bastant obvi i palés, observant la coloració i sobretot les formes de cagades de cabra i borillons d'alguns d'aquests nòduls.

Toca Ferro!

Mineral de ferro

Temps enllà, el ferro era considerat un metal molt valuós i amb certes qualitats màgiques. Com que avui és tan abundant i present en les nostres vides el tenim per vulgar i anodí. Fins que no va arribar la fundició industrial i el transport motoritzat, la presència del ferro en els carrers i cases era purament anecdòtica. Penseu a vore quants objectes de ferro hi havia a una cova de Crevillent. El pany de la porta, la clau, el forrellat, el cresol, certs estris de cuinar, alguna ferramenta i poca cosa més. Les reixes de barrons de fusta eren ben abundants, inclús a les cases, com així podem vore encara en alguns immobles del Pont, la Vila, o a l’antic Raval, avui Sant Josep. Tenir un balcó de ferro denotava certa distinció. Els cotxes encara no existien, ni les papereres, ni els grans fanals públics, tot fet de ferro. A més de la seua escassesa i la seua dificultat de fondre, també el magnetisme que pot retenir el ferro i el fet de que és capaç de “requirdà” els rellamps, contribuiria a la seua mistificació. Els antius ja sabien que el ferro es podia “menjar” a través dels llegums i el fetge, i que la nostra sang en tenia força d’aquest metal.

Ferro/Ferradura/Sort

Molts amulets antics eren fabricats de ferro i els imants sempre han tingut (i tenen) certa càrrega guaridora. De menuts dien que tenir un imant era divertit i donava sort. Aconseguir-ne un era una de les màximes aspiracions d’un xiquet crevillentí que sovint jugava amb xapes i boletes de ferro.

I tot astò ve a compte de l’expressió crevillentina, i en general catalana, de "Toca Ferro!" davant d’un auguri advers, no tant de procurar-nos sort, com de fer-li una traveta a l’infortuni. Segons el DCVB: “Es general la superstició de creure que tocar ferro o qualsevol objecte metàl·lic és eficaç per a evitar un malefici. 

Per això, en tenir por d'alguna persona o cosa que porta mala sort, la gent supersticiosa procura «tocar ferro»” Tocà Ferro representa, si fa no fa, el mateix que "tocar fusta" d’altres cultures: Tocar madera (Espanya i América llatina), Toucher du bois (França), To touch Wood (Anglaterra i EEUU),  A bate în lemn (Romania). Cercant paral·lels geogràfics he trobat que "Toca Ferro" només ho diem nosaltres, els italians (Toccare ferro) i els sicilians (Tuccàri fèrru) Què n’és de curiosa - i potser històrica- aquesta geografía del ferro màgic!

El Calvari devers 1970, escenari del joc A Tocà Ferro!

Més encara. Vos diré que els manyacos preindustrials jugaven en els carrers i places del poble A Tocà Ferro!, una mena de marro on el refugi davant l’encalçador era qualsevol objecte fèrric, com per exemple els llums de ferro fos que hi havia al Passeig del Calvari. Pujar al pedestral d'una d’aquelles columnes era assolir la immunitat. Veieu en aquest menut exemple lúdic una grandíssima al·legoria domèstica a propòsit del ferro protector i salvador. 

El Combregà de Sant Vicent

Sant Vicent Ferrer

Fa unes dècades, no pas moltes, la festivitat de Sant Vicent Ferrer era d'allò més celebrada. Els carrers s'agranaven, arruixaven i enramaven de baladre, romer i molta altra flora primaveral. Els balcons més distingits de la Plaça, la Vila i el Pont lluien les cobertes més cares i boniques. Voltejaven les campanes de bon de matí per anunciar la festa del Patró del Regne valencià. Era costum que les autoritats religioses visitaren les persones malaltes als seus domicilis per tal d'administar-les la comunió. La comitiva anava amb els retors sota pali, acòlits i banda de música. Aquell acte es coneixia com El Combregà de Sant Vicent. 

El Combregar de Sant Vicent a Gata

La devoció per Sant Vicent era tal que les estampetes, gojos i auques del Sant es venien per centenars el dia dela seua efemèride. Moltes cases i coves del poble tenien penjada la imatge darrere la porta, com protector de la llar. Desconec la raó per la qual a Crevillent va decaure el fervor vicentí. Encara cap el 1960, deuria ser popular perqué es va batejar la més gran avinguda del poble en el seu honor; i fins 1980, va ser festa de vesprada per anar a brenar. Un bon dia, els manadors del calendari domèstic van decidir sacrificar la diada, segurament en profit d'algun altre sant, i avui ningú ja no se'n recorda de Sant Vicent, ni molt menys del seu Combregar. 

La Campaneta del Combregat

Convé saber, a més, que, independenment de la festa de Sant Vicent, l'assitència de l'eucaristia als impedits, malalts i moribunds era obligatòria. El dia de Sant Vicent era una comunió amb provessó, però el Viàtic havia d'eixir sempre que fos menester. Així va ser corrent pel poble veure fins els anys de 1950 un pintoresc seguici presidit per un sacerdot, dos monesillos o escolanets i alguns dels parents del malalt. Un dels monesillos portava una ombrel·la vermella per cobrir el capellà, i l'altre anava picant una aguda campaneta. Conten que en veure la comitiva hom havia de senyar-se i "te tenies que agenollà, fóra a on fóra, enmig del carré, o a dintre de casa". A Crevillent el Viàtic es coneixia  popularment com "la Campaneta del Combregat", frase a la que encara s'aludeix en sentir nomenar un instrument com aquest. 

La Pasqua des Congrets

Congrets del Forn de l'Angelita Gomis

El segon diumenge després de Glòria comença a Crevillent la Pasqua des Congrets. Si la setmana anterior la Mona era la protagonista a totes les brenes, aquesta era el Congret.  Les brenes es desenvolupaven en els mateixos llocs i amb els mateixos cerimonials però amb el Congret com a protagonista. El Congret és una mena de coca dolça, llarguera, de la mateixa pasta que les tonyes i les mones. La principal diferència, a banda de la forma, és que el Congret no porta el típic ou dur de les mones. Aquest és el Congret tradicional, el que al poble es podia menjar tot l'any i el que s'ajusta a la definició que dona el DCVB: Panellet de farina, sucre i ous, de forma oblonga i consistència blana. 

Nogensmenys el Congret de la Pasqua Granada o des Congrets portava un ingredient particular que nosaltres l'anomenem de forma arcaica (com tantes voltes ho remarca el nostre Joan-Carles Martí): la matalafúa. Coneguda també a altres llocs com batafalúa i matafaluga, aixó són simentetes de la planta de l'anís. De tota manera, aquests Congrets d'arredor Sant Vicent, acostumaven a ser una mica més grans i més secs que els d'habitual. De la mateixa manera que les Mones, els Congrets de Matafalúa o de Sant Vicent, només es menjaven els dies de brena, car era "pecat menja-ne fora de Pasqua". 
Val a dir que fins fa cinquanta anys al poble hi havia un tipus de pa que s'anomenava Congre. El DCVB, ens diu astò sobre CONGRE: Coca petita, de forma ovalada amb pessiguets damunt, feta d'ous, sucre, oli i matafaluga (Tortosa, Benassal). Com veieu aquesta descripció recorda més aviat al Congret que no pas al Congre, però aquestes varietats i subvarietats no fan més que enriquir el món de la gastronomia catalana, plena de formes locals i arcaismes. Una cosa queda clara, Congres i Congrets han pres el seu nom del Congre, peix, llarguer i arrossegadís que els nostres Santapoleros coneixen tan be. 
Mireu que diu la gent gran en una conversa espontània sobre tot això:  
     "Vo'n recordeu des congres de civà que mos menjavem en oli? Què bons i tendres que                estaven. Ans havien pans, congres i congrets. Es congres eren es barres que diem ara (...) congre li diem entonses a un pa de civà, allargat com una barra, perquè en n'havia un atre pa de civà, reó, que era un panet, que costava més de menjà (...) La primera Pasqua és la des tonyes i mones, i después ve la des Congrets".

Llavoretes de Matalafúa

Durant els anys de 1960 i 70 el popularíssim Congret va haver de competir amb tota una sèrie de productes industrials forànis que venien carregats d'una forta publicitat. Així que als forns vam començar a vore Congrets amb nata, vainilla o xocolate. En el present el Congre, com tots els pans tradicionals, ha desaparegut en favor dels televisius, Xapata, Gallego i altres. Han desparegut, millor dit, els noms, perquè les textures i les formes sempre les hem tingudes aquí. Cada forn del poble coïa d'una forma particular. La gent triava quin li anava millor per al seu paladar i dentadura. Pa xafat en feia el Porrut, Pa d'escorfa grossa, el Califa, Pa bla, "com un bescuit", el fulà, Pa ben cuit "com una estella" el mengà. I que dir dels Congrets? La darrera volta que en vaig demanar un a una geladeria em van donar una cosa que semblava més un xurro que no pas el Congret de tota la vida. M'explicava la geladora que "la gent vol un congret que se parega as fartons, llarg i prim, pa mullà. El Congret de Crevillent no cap en un got de civà" Què hi farem? Ans els tallavem per la meitat i n'eixen dos per a mullar. Bo, gràcies que encara els diuen Congrets, però no s'asemblen ni de lluny. I be, no cal dir quina ha sigut la sort dels Congrets de Matalafúa que hom menjava tal dia com avui. Demaneu-ne al vostre forner.