Sarments de planta mula amorgonats

Cep de Planta mula

         Avui trobem al Perea fent un planter de vinya autòctona. Els ceps que hi te comencen a envellir i convé anar renovant si vol tenir bona collita en el futur. És per això que ha decidit reproduir les plantes mitjançant esqueixos. Com que ara a Gener havia d'esporgar, aprofita i tria els sarments més lluïts per a l'ocasió. En un racó de terra blanca de la canyà, cava una dotzena de clots. El Perea, amb el seu elegant valencià aprés en els anys de1950, quan va venir al poble des d'Albatera, ens va explicant la faena:

Sarment

       "Aquí estic amorgonant sarments, com me va ensenyà mun pare. Este matí he estat esporgant la vinya, que ara està morta, i així aprofite alguns sarments pa morgons. Mun pare es tallava sempre en la mimba de la lluna, después de Nâl. Mun pare dia que es clots pa's morgons havia que fe-los estrets, casi com una regata i fe-los mirant a mig dia. Ara que tenim el clot fet, gitem dos pams del sarment baix terra. Aboquem la terra, però no de la que hem sacat en l'aixâ, sinò de la que ha-hi per baix des soses des costats, que te brossa i fem: aquí tot és terra marga i això no és bò. Es ulls del sarment es deixem mirant pa fòra, pa'l cel.

Gitant el sarment

Deixem un pam fòra de terra i tallem de gaidó per dalt del nyuc, pel mig de la canya, aixina si se podrix no li fa mal al nyuc que és per ahon borrarà el morgó. Ara busquem un cantal i el posem aquí, apegat, fent força, pa que'l sarment estiga dret. Incà que convé deixà la terra xafà per baix, per damunt li deixem terra molla i fem un cavalló com l'aixà de alt pa un guaret(escocell), pa que en ploure, l’aigua, dormga en la mata. 
I astò (aquesta forma de plantar) li diem també amorgonà perquè és com amorgonà un jasminé, incà que la rama estiga tallâ de la mare. També se planten d'estaca es figueres o es oliveres, però en conte de gità la rameta, es posem dretes, i això no és amorgonà. Si no plàntec astò, se morirà la planta mula. Denans tots tenien planta mula i raïm negre del poble. Ara vas a busca-ne as vivés i no en trobes. I aquí, que ha-hi bona saó, deixe uns sarments per si en ixen fallats, això sempre hu fea mun pare".

            Si tot va be, en quatre anys, el Perea tindrà una mica més de raïm del país per a poder seguir bevent vi de collité. Ell se'l planta, ell se'l cull, ell se'l pisa i ell se'l beu. Val a dir que és un dels poquets que encara manté la tradició vinícola autosuficient i amb espècies heretades dels antius. Salut!

Me'n vaig a fé mòta al Salâ

                                   

            En acabar-se la guerra del trenta-sis, la misèria i la injustícia es van instal·lar fèrriament a Crevillent. Van ser anys negres, duríssims, de repressió, terror i venjança franquista. L'àmbit econòmic es trobava desfet. Les fàbriques del poble, les poques que encara treballàven, ho feien a mig gas o temporalment. La gent es guanyava les garrofes de mil maneres: fent dinaes de llenya, fent pleita, estorant, gelant, filant....

Predominava la faena manual, ocasional i mal pagada. L'autàrtic estat militar, llavors, només podia oferir racionament i obra pública. Devers els anys 1941-42, trobem el paradigma local als aiguamolls del Fondo. En aquelles dates, pels matins, abans de les set, colles d'obrers desfilaven Camí del Botx avall en direcció al Fondo. Anaven, com deien ells, a Fé Mòta al Salâ, això és, a construir un enorme talús de terra que formava part del sistema d'embassament que la companyia hidràulica Riegos de Levante tenia a la Segona Elevació. La nostra vocació de recerca ultralocal, o millor, ultracasolana, ens fa recórrer als testimonis més nostrats, com el pare d'un servidor. Germàn Menargues, ens explica que ans d'anar-se'n a serví va experimentar el que era Fé Mòta. Feu-vos-en un tastet:

         "De menut, de xicón, tots anavem a fé mota, que diem, que era amuntonà terra pa fé una parâ o barrera de terra pa l’aigua del Fondo, en la segona elevació. Teniem q'anà anant casi dos hores pa aplegà al tall.  La terra la sacavem d’allí mateix. En picoles, pales i llegones feem terra i l’amuntonavem i después passaven es mules en una bóta arruixant-la i es rutglons xafant-la. La Mota no tenia ni regates d'afonaments, ni pedralla, ni res: tot terra axafâ. Treballaves hasta que se ponguera el sol. Tot per quatre gitaes, tot per 10 pessetes al dia, i un pa ja valia això. Així que si te compraves un pa o un congre de sivà ja no podies menjà res més eixie dia. A fé mota, anaven dones i tot. Havia gent d’Albatera, de Catral, de tota l’Horta i filaós, que entonses no tenien molta faena. Havien també dones i xiquets. Allò pareixia un camp de concentració... Allà se pillaven infeccions de tota classe. Jo en vaig pillà una i vaig anà al metge Caiuela i me va cobrà un duro!  ia no vaig tornà més a la Mota. Allà molta gent se va morí de malalties antigües".

Camí del Fondo, el Salâ

        Deixant de banda les consideracions socials i polítiques de treballar a la Mota, ens sorprenem de bell nou amb l'opulència lèxica catalana de la nostra gent gran; que te un mot per a cada cosa. 'Mota' segons la primera accepció del DCVB és: Munt de terra i pedres, usat per a assenyalar una partió (Gironès) o per a tancar un espai de terreny (Gir., Empordà) i sobretot per a defensar un tros de terra contra les avingudes d'un riu o torrent (Empordà); cast. ribazo, malecón.  A Crevillent també s'anomena 'mota' al pilot de terra que envolta les arrels dels arbres (vegeu: || 2. Pilot de terra agafada a les arrels d'un vegetal que es trasplanta (Barc., Tarr., Tortosa); cast. cepellón.

Mota a la partida de la Mota

D'una altra banda, la toponímia ha fixat la paraula al país crevillentí, i així ens trobem la partida i construcció de la Mota, al costat de la Rambleta, mota que fa honor al seu nom en alçar-se incolumne, encara avui, com barrera de protecció dels bancals davant les ramblades estacionals. Tot un monument!

Cagallens, per ahon vénen els Reis?

En temps reculats, però no tant, en la vespra de Reis, un curiós personatge anomenat Cagallaens o Cagallens voltava pels carrers del nostre poble desinquietant els menuts amb els seus vaticinis. Era un vell pelut, barbut, gibat, arnat, amb la cara renegrida de tosca. Vestia robó apedaçat, grosses sabatotes o botes i es cobria el cap amb gran barret de ventalla girada cap amunt. A l'esquena portava un gran cove o cestella plena de figues, armeles, panses i confits que anava llançant als xiquets. 

Davant l'imminent arribada dels tres Reis d'Orient el Cagallaens es dedicava a sembrar incertesa i infundir la por entre els manyacos que li preguntàven: Cagallens, per ahon vénen els Reis,? Ell els responia que els Mags, que havien de venir pel camí d'Elx, o siga d'orient, s'havien perdut i es retardarien o, fins i tot, que havien passat de llarg i que mai no serien a Crevillent. Els pobres manyacos ploraven, rondinaven, es demanaven que havien fet per rebre aquell càstig retorçut. Hem segut bons xics, perquè se'n van els Reis sense du-nos joguets? A la fi, el desinquietaó Cagallens els tranquilitzava i els animava a seguir fent bondat i esperar a s'endemà, que segurament els monarques acudirien a la cita. 

El Fouettard s'emporta els donaós de quefé

 Alguna de la gent més gran del poble encara recorda o ha sentit parlar en la seua primavera del Vell Cagallens. Tenim un relat d'un testimoni contemporani que va escriure l'erudit A. Mas i que no me'n puc estar de mostrar-vos-el:

El tio Cagallens, mireu-lo que bé s’ha disfressat! Els xics el contemplen amb ulls embovats! Quan arriba aquest dia ell és el primer que agafa les cestelles per anar a esperar els Reis. Els xics li pregunten, ell va contestant i els diu: “Ja no tarden ni una hora en arribà” Quan a ell li parega dirà: “companyés quina passadeta mos han fet els Reis. Després d’avisar-me, des d’aquest matí dient que venien per aquest camí, ara resulta que s’han retrasat i han hagut d’anar-se’n pel mig del Salà”. Els manyacos miren al Tio Cagallens amb ulls de tristesa i el bon home aquell els hi diu: “No patiu, arribaran més tard; però jo vos assegure que els Reis arribaràn. Mai han faltat! Bons són els Reis! A bon hora deixen burlats els xiquets”.

Aneu vos-en cap a casa i, enjorn al llit. Voreu la sospresa demà de matí!! Demà, quan desperteu, al vore els joguets direu: “No enganyava el Tio Cagallens”

Hans Trapp

Hem de considerar el Cagallaens de Crevillent com una reliquia de les primitives tradicions nadalenques de caire popular i pagà que fins el segle XIX van conviure amb les pròpies del ritual cristià. La uniformització de costums que han anat imposant les grans cultures occidentals i així també les religions dominants, han provocat l'extinció, la residualització o la perversió de la colla de personatges semblants que existien a la majoria d'Europa. Per increible que semble el nostre Cagallens, tot i que més moderat en les seues malifetes, era germà de l'encara viu Pére Fouettard de certes parts de França -que inclús s'emportava els més rebolicats-, i del terrífic Hans Trapp d'Alsàcia, com així també de molts altres Vells i Velles d'Itàlia o Anglaterra. També pel seu look desfreixurat i tropalotrop ens evoca l'Olentzero del País Basc i l'Apalpador gallec. Val a dir que gairebé tots aquests éssers nadalencs, més menys dolents, marxaven inseparablement acompanyats d'altres que feien el paper de bons i s'encarregaven de lliurar els regals als nens que havien fet bondat: Sant Nicolau, el Pare Hivern, el Nen Jesús, el Christkindle, la Dama Blanca... i el Vell Cagallens que feia parella o anunciava els Reis d'Orient. Ja sabem que el bé “sempre” guanya. 

Mica en mica, els "roïns" han quedat arraconats o desplaçats pels bons. Avui, defugint de comptades excepcions locals, imperen els Reis Mags i els també ancians i estrafolaris Pare Noel i Santa Klaus, tots ells tan escaients amb l'actual societat consumista i consentidora.

Hui comprem la Pedra Grossa!

Afegeix la llegenda

El Nadal dels temps anteriors a l’opulència contemporània s’esdevenien amb una discrecció i modestia que avui ens costa d’imaginar. No hi havia ni lloc ni diners per al rebombori mundà i desbalafiament al que estem acostumats en l’actualitat. 

La Pedra grossa de la balança

Els únics excessos a les acaballes de l’any, potser, eren menjar algun bocinet de carn i uns confits. La gent treballadora del poble, en aquests dies escuraven les butxaques i la vedriola, per empassar-se quelcom més sòlid que de diari. Des de les coves de Cendra fins el Trinquet del Carré Colom, la vespra de Nadal hom sentia dir una expressió eufòrica als jornalers: Hui comprem la Pedra Grossa! La Pedra Grossa no era altra cosa que el pedral o peça major de les balances i de les romanes dels botiguers. Aquell dia especial, la seua família aniria a la tenda a comprar una quantitat de queviures superior a la habitual i miserable peixiqueta (de ‘pessic’). Sobretot els crevillentins en aquestes dates compraven la Pedra Grossa de carn capolada, cansalada i sang per a cuinar les Pilotetes de Nadal. De tota manera, res d’excepcional, perquè la ‘Pedra Grossa’ feia, més o menys, mig quilo, i ja podeu imaginar la repartició de mig quilo entre una família de vuit, nou i, fins a quinze membres... Els àpats de la nit i dia de Nadal dels nostres antecessors més humils, eren ben variats, però migrats i ben poc consistents. Llegiu un testimoni:

Poca gent menjava turró en eixos anys, per això díem: En diners turrons! Turró en havia: el Tio Sebastià, que era de Xixona, en portava tots es anys, però, qui poïa compra-ne? Qui tenia sort d’arreplegà un grapat d’armeles, ous i farina, ia tenia pa fe una llanda de tonyetes, rotllets i almendraos, i qui no, alguna cosa de calent i torrat i prou. Eixos dies, a lo milló ma mare fea una olla de granyons, o arròs caldós, o arròs-i-cabrit, que me me’n recorde jo d’havé-ne menjat. 

Después, en sopà, a rosegà. Mun pare, que portava uns moniatos, ala, a bollí-los, o carabassa, o un cabasset de bellotes del Camp d’Elx, o castanyes, o figues seques, i també a torrà rosetes; i vinga tota la nit rosegant! Més que menjà, rosegavem. Pa beure, ví de collité. Eixa nit a roà el poble a vore qui tenia encà un ram de garrofé en la frontera. Qui tenia ram, tenia vi. Per Nâl ia casi no queava vi en el poble pa vendre. Era vi negre, claret i fea bambolletes. Sempre en trobavem en ca la Deula, i en comprà-ne, romint a casa a sopà. Mun pare encenia la fornala, i tots a reó el foc. De regals res. A lo milló mos donaven unes gitaetes (cèntims de la pesseta) i te n’anaves a la Cambreta de la Tia Maria la Quartilla, més amunt de la font, en la sendeta, devés el Àngel, que tenia tenda, i compraves carbó, o una dinaeta pal fogaril, i te compraves pa tú pos faves torraes o una panotxa, o li canviaves es espardenyes per unes atres. Això era el regal. 

Mun pare, allà en la cova de Llorenç, tots es anys mos fea la pandorga en una gerreta que ell tenia pa banyà es troques de polí de la filassa. I allà estavem menjant, cantant tota la nit; i a lo milló venia algú del veïnat, de ca la Tia Nena, de cal Tio Sant Joan, o de cal Bufa, que venien disfrassats, que denans la gent des coves en Nâl i en Cap d’Any se disfrassava. O en acabà de sopà mo n’anaven a cantà l’aguilando a la Plaça, a vore es senyorets…A l’endemà, el dia de Nâl, totes es cases feen pilotetes. Es olles de fang, vinga bollí…que haviem comprat la Pedra Grossa en la carnisseria de cal Tio Montoia o en ca l’Elvira de la Plaça el Mercat;  i: –Carmeta, du-te llenya i una sària d’estelles! Ans fea més fret que ara. I me’n recorde un dia Nâl que va nevà moltíssim. Havia un talló-i-neu d’a pam. 
La gossa conillera que teniem, que era negra, negra, eixia al carré i entrava tota blanca de tanta neu que havia! Quan va naixtre ma germana la majó, que va naixtre la nit de Nâl, també va nevà, mos dia mun pare. I el dia Nâl dinaven, com tot el poble: primé sopes d’ou dur, morella i sangueta, i en acabà putxero i pilotes. Això és lo que cuinava tot el món, i en això ia teniem prou, i hasta l’any que ve!  

           

                       

Aguilandos, Betlems i Nadales

Una tradició molt celebrada a Crevillent pel Nadal era la de la capta de l’Aguilando que eixia de les distintes esgésies del Pont, de la Plaça i de les ermites de l’Hospital i la Purísima. Les colles de xics i grans vestits de pastorets i pastoretes anaven cantant i demanant, sobretot, aliments que després repartirien entre els pobres. El nom d’aguilando va ser tan popular a Crevillent que va substituir la paraula "estrenes". Els xics, en encetar l’any nou, anaven, i encara van, a cals oncles i avis a demanar l’Aguilando.

Una altra de les diversions dels manyacos en els dies de Nadal era fer la ro(d)â pel poble a vore els Betlems que s’havien erigit el dia de la Puríssima. Normalment, s’exhibien al porxe de les cases, especialment al distingit barri de la Plaça i en menor mesura al del Pont. Encara hi ha gent que recorda el del Tio Gracianeta, prop de cal Pere Lledó el Rellongé, que va perdurar fins els anys de 1970, o el del Tio Carafal el Forné instalat en el soterrani on coïa el pa. Però si hi havia al poble un Betlem extraordinari per la qualitat artística, tamany de les figures i grandària d'escenari, aquest era el la Maria la Filomeneta. Conten que les sirventes s'inflaven a fer viatges a obrir la porta, de tanta colla que s'aplegava per veure'l. Dona, mos deixa vore el Betlem? preguntaven els xicons. En aquell enorme taulell, les estauetes de fang, representaven les escenes típiques del nou Testament. Amb estelles i carbó, es configuraven les muntanyes i la cova que va acollir a Sant Josep, la Mare de Déu i el Jesusset. Amb segó es recreava la terra, i amb farina la neu. Romer, tomello i altres herbes volien significar la vegetació de Palestina. 

Les cases que paraven els Betlem més lluïts solien ser les dels senyorets i mercaders rics. Els amos, en veure la manyaqueria rodant la casa amb curiositat, la convidaven a entrar i cantar nadales embambats a redor de les figuretes. El repertori era escarit, modest però genuí, cançonetes del poble i d'altres de tot l'àmbit català acompanyades de guitarra, guitarró, garbellets, sonalls, ferrets i pandorga. Ací teniu uns exemples, d'allò que dien cantà el Betlem:

                      

L’Aguilando d’Elx, dàtils calentets,

anous i castanyes

i pataconets,

anous i castanyes

i pataconets.

Una agüela en curios

amb tots els xiquets,

El mestre d’escola

amb tots els manyaquets

            ------------------

L’Aguilando “pixandando”,

cantarem esta setmana,

i anirem a cal Tio Tano,

a que mos done el Aguilando

          --------------------

A Betlem me n’he d’anà

i un gatet m’he de comprà;

A Betlem me n’he d’anà

i un borreguet m’he de comprà;

A Betlem me n’he d’anà

i un pollastre m’he de comprà.

Mèau, mèau, farà el gatet,

Bèe, bèe farà el borreguet,

quiquiriquí farà el pollastret...
A Betlem me n'he d'anà...

        ----------------------

 Pastorets i pastoretes,

Què li porteu al “Ninyet”?

sabatetes i calcetes,

caroteta i gamboixet...

     --------------------------

La Mare de Déu quan era xequica

anava a costura amb un llibre d’or,

els àngels li cantaven i el rei li fea sò...

En el comiat, si hi havia sort, els hi repartien goles i algun gotet de moscatell. Els xiquets, passaven així els jorns del Nadal en blanc i negre i bombetes de 40W.   

Coves amb portes de Pius i de Gronses

Les coves són una expressió arquitectònica i urbanística que identifica el nostre poble. Les coves són monuments irrepetibles, que combinen la construcció humana amb la geologia.

Quan una cova s'assola, no hi ha substitut possible. Mai no es podrà refer una que se n'haja vingut avall, perquè el seu principal sustent són els muntanyàs amb els seus sediments i estrats naturals. Molts estudiosos s'han interessat per les nostres coves. La majoria d'ells són fills de Crevillent, nascuts o viscuts en ambient troglodita. Tot i la seua estreta relació amb les coves, em sobta que parlen d'elles des de la distància del foraster en trànsit. I no és sols perquè ho facen en llengua forastera, sinò per l'assèptica fredor que manifesten els seus relats. A banda de les descripcions arquitectòniques, rarament trobem al·lusió a les gents que les habitaven, als seus costums domèstics i, ni tan sols, als noms amb que batejaven els múltiples departaments o l'auster mobiliari. Ignoren, per exemple, que a la cuina hi havia el fogaril, la fornala, el paellé, la llenyera o estellé, l'armari de pouet, el pastaó, el femé, l'escusat, per no parlar de la porxâ, la frontera, la ximenera, l'estora, el barró de la porta, o el bancalet i el sombrall. Vocabulari ric i familiar que els coveros com jo hem sentit i estimat des que vam naixtre. Ens caldrien moltes línies per aturar-nos en tot plegat. 



Armari de pouet

 

Avui, però, parlarem d'una d'aquestes parts oblidades: les portes, un element singular, i ja tan en perill d'extinció com les pròpies coves. Cal dir, que ens referim a les portes d'accés, ja que a dins, als quartos, normalment hi havien cortines. Aquestes portes de fusta destacaven per la seua austeritat i llisor, diferents de les de les cases del poble, plafonades i enreixades. Eren portes senzilles però grossíssimes, de més de 10 cm, eren, com diria mon pare portangues. N'eren conegudes de dos tipus: les portes de Pius i les portes de Gronses.

Piu de dalt dins la polleguera.
A la Cova del Fondo de les Porrues

           Les portes de pius són aquelles que giren sobre una de les dues queixaleres (vid DCVB) que fa de lleix, i que encaixa per dalt dins una polleguera de pedra, obra o fusta. Són les típiques portes de castell o cases fortes, de reminiscències medievals. El piu superior sol ser el simple muntant perllongat i arrodonit, de fusta pura. El piu inferior, com que tenia major degast i més contacte amb la humitat, descansava alhora sobre un piuet de ferro i aquest sobre una plaqueta perforada, també de ferro. 

Piu de baix





Gronses encara a cal ferrer

Les portes de gronses, són aquelles que oscil·len o ballen sobre una mena d'anelles de ferro encadenades, dites gronses, que van afincades al muntant de la brenca i a la pròpia fulla de la porta. És un sistema primitiu però eficaç, anterior a les frontisses i que també trobàvem instal·lat a les finestres, armariets de pouet i a les caixes de fadrí que hi havia en totes les cases.

            De pius o de gronses, totes dues eren portes fermes, sorolloses (encara recorde el seu so engronyonit pels matins). Ambdues, en especial les més antigues, solien estar fabricades amb dues o tres taules de fusta de te(d)a, pi blanc o melis.

Cues de gronses en una porta

Algunes d'elles duien un finestró, que deixava passar una mica de llum a les fosques habitances. Els panys eren de manyà, o siga, artesans, amb clau massissa i llarguera. El tancament per dintre, en comptes de forrellat o balda (el ferro era molt car) s'efectuava amb el barró, que no era altra cosa que una estaca d'olivera que anava travada en un forat de la paret. Portes d'aquestes, cada volta són més difícils de vore. Moltíssimes van acabar en la foguera de Sant Joan en els anys de 1960 i 70, i les que millor sort van tenir, reaprofitades en algún corral d'alguna canyaeta. Aquestes superbes portes deuen ser tingudes com autèntiques peces de museu per la seua escassetat i factura primitiva. Les últimes van ser fabricades cap a les darreres dècades del segle XIX. Podem comptar amb els dits d'una ma les que resten i romanen encara a la seua cova original. De tard, en tard, me'n trobe en alguna en femers i abocadors; per cert que la darrera l'he vista al bell mig del rovell del poble, solitària, en un solatge troglodític del que fou barri de Ribera, en la urbanitzada Rambla del Poble, al costat d'angrusaores i esgoladors infantils. 

Una porta de Museu a la Rambla



Gronses

                Pius i gronses han enriquit el nostre vocabulari. Exemples: el piu o membre masculí, o els malnoms el Tio Piu el del fem, la Piua del carré Colom, o l'expressió estar empiguâ, que apliquen a les dones amoroses. Sobre gronsa, tenim la popular angrusaora, angrunsa-se, angrusaorâ, o una ca(d)ira desgronsâ, sense oblidar la cançoneta “A la bona angrunsâ, que Déu provirà; si no plou hui, plourà demà”.





Immemorial Boleta del Queixal

Avui, vespra de Totssants, celebrem a Crevillent la festa dita La Boleta del Queixal.

El cerimonial de la festa, fins la dècada de 1980, consistia en que tots els xiquets acudien a les escoles carregats amb un regal per al mestre. Els obsequis solien ser bastant senzills, allò que hi havia per casa: un bescuit, una tonya, una dotzena d’ous, un grapat de llimons o una cistella de magranes, i els que més podien un pollastre, un conill o un colomí. Tots hem sentit la dita: "Passar més fam que un mestre d’escola", així que la Boleta del Queixal vindria a paliar una mica la miserable existència dels antics docents.

Amb el pas del temps el gremi de mestres de primària va passar a ser funcionarial i axi, poc a poc, va anar adquirint més dignitat i unes majors prestacions. Paral·lelament, les famílies del poble van augmentar el seu nivell de vida, en gran part pel creiximent de les fàbriques locals. Cap els anys setanta del segle passat, la festa havia començat a decaure i a adquirir un incòmode tel de ruralor, i per tant, a fer nosa social. Els mestres que eren destinats a Crevillent, quasi tots forastés no comprenien el sentit de la festa: ja havien deixat enrere els anys de la fam i la misèria i ara eren funcionaris amb un jornal digne i garantit. A més, a més, els humils regals domèstics i rurals havien anat esdevenint productes comercials, de manera que els xiquets, o millor, dit, les families van acabar entrant en una cursa competitiva per veure qui portava el regal més lluit. Els fruits del bancal i el forn van donar pas a les colònies, corbates i altres objectes elegants.

Els poquets manyacos que seguien duent fruits i menges tradicionals eren cruelment ridiculitzats pels seus companys modernitzats. Així que mestres, pares i autoritats es van afanyar en acabar amb els agravis, les burles i celebracions de pagés. Tots plegats van crear una festa nova. I així neixia La Boleta del Queixal contemporània que ara només és un jorn folklòric,  sense regals, amb tallers didàctics, teatrets, espectacles i altres reboboris, res a veure amb la primitiva diada. Quan no es comprén el veritable sentit d’una efemèride, aquesta esdevé folklore -en el sentit pejoratiu de la paraula-. I es que aquest jorn amb nom tan peculiar, lluny de ser una mena de dia del Mestre qualsevol, és una conmemoració solemne que cal emmarcar dins el cicle pietós de Tots-Sants. La Boleta, per mi no és altra cosa que el Bonitas llatí o almoina que els cristians antics havien de realitzar en totes les dates importants com Nadal, Pasqua, Festes patronals i Omnim Sanctorum. I sobre el Queixal, pense que és una corrupció del vulgarisme Die Omnia Sants.

Xiquets en la capta de la Hora del Quijal
a Navarrés

Tot plegat, fa que la nostra Boleta del Queixal siga una relíquia etnològica que conecta directament amb la desapareguda Auroreta del Queixal de Petrer, la Hora del Quijal de Navarrés i la Hebrica del Quijal de la catalana horta de Múrcia, i tot alhora, i salvant certes distàncies, amb el modern Halloween del nostres fills.