De com la gent gran s'estima la llengua

Expliquen que Mossén Alcover en 1909 mentre camejava el país per confeccionar el Diccionari Català Valencià Balear va anotar en el seu diari que allò dels valencians que més l'oprimia el cor era veure la falta absoluta d'amor a la llengua pròpia. Nogensmenys, el gran lingüista s'equivocava. Potser no hi va trobar amor filològic, ni interés normativitzador, ni ganes d'abandonar l'analfabetisme vernacle. Però d'amor a la llengua, i tant que n'havia. Sense aquest amor i sense una arrelada població que la parlara, la llengua en la que escric no hauria arribat als dies actuals. Els nostres avantpassats a la seua manera, potser inocent i sense formació acadèmica, han maldat per la seua puresa i preservació. És cert que en les darreres dècades una gran massa de població s'ha castellanitzat, però això ha estat un fenòmen uniformitzador colosal que ben poca cosa podien fer ells per aturar-lo. En general, i sobretot en els pobles, no ha hagut pas consciència de llengua nacional, però si de llengua lligada a la terra i a la família. Aquests conceptes tan íntims, són més sentits que els nacionals, i és per això que els nostres antecessors s'han estimat el valencià. Han estat capaços d'integrar els nousvinguts i han reprovat les defeccions i la desgana. Es conderaven valencians perquè parlaven valencià. Mon sogre sempre deia: jo parle valencià, jo sóc valencià. Recorde les dones de la seua generació prenent la fresca al carrer i renegant els manyacos quan deien assul o amarillo, en comptes de blau i groc. O rectificant els mots xumenera, seise, moatros, faigga, que en bon catalanesc crevillentí eren ximenera, setze, mosatros i faça. 

Potser des de la nostra prespectiva culta i moderna ens semble estrany que els nostres pares tinguen consciència vital de llengua. Allò cert és que sovint fan memòria com era el valencià en el temps del seus avis, observen com es parla hui, i vaticien el seu futur. Hem escoltat a les tertúlies domèstiques remembrances com: “Quan jo era menua ma mare mos dia: afanyeu-vos que farem tard!”; “Mun pare en fer-se de nit me dia: Creua la balda de la porta!”; o  “Denans la gent  gran dia: na, nareu, nyareu!, en comptes de mireu o això..., incâ la Teresa diu: na la teua neboa“; o “Ma mare pa referi-se a la lejia dia llexiu” i “M'auelo quan mosatros diem entonses, mos dia ben fort: mig armut i quatre onses! Ell dia llanvoses, o una cosa aixina” 

Malgrat les incorreccions, la llengua dels nostres pares és si fa no fa, la mateixa que es va fixar aquí cap el segle XVII, amb els mateixos admissibles barbarismes i arcaismes, però també amb una extraordinària riquesa lèxica i fonètica. L'evolució i la geografia de la llengua també ha estat percebuda pels nostres grans. Així quan algun crevillentí parla amb l'ancestral passat simple -que n'hi ha- hom sent: nyà, parla com els del Camp d'Elx! Per be, que és ignorància, perquè la majoria saben que antigament, al segle XIX, Crevillent i Elx compartien la mateixa modalitat. Però per a befa majúscula, la que els auelos fan del zezeisme hipercorrectiu actual que solen practicar alguns polítics i sabuts crevillentins. Arribem a escoltar organitzatzió, polizia, i fins i tot, inaudits conziztoris munizipals que fan riure el més seriós. Els auelos, en sentir aquest argot a la televisió local repliquen “Però, com parla eixe barrugo? Ahón ha aprés eixe a farfollà així?”

         Pel que fa al futur, els nostres progenitors experimenten un doble sentiment. Per una banda, se solen lamentar amb un “el valencià se perd!”, en vore que la llengua al carrer i botigues es parla fluixet i està sent cruelment desplaçada; i per l'altre se n'alegren en sentir als nets pronunciar mots ancestrals com forqueta, bufa, vermell... que els transporten a la seua infantesa; i també d'altres que els sembla d'allò més familiar i conreable com papallona, maduixa o donyet. I és que, en el fons saben que en els temps que corren és fonamental esforçar-nos en parlar be. I quina millor forma d'enfortir-nos lingüisticament davant d'un entorn advers que fent servir el nostre col·loquial amb to elevat i alhora amb correció fonètica i sintàctica, tal com ells hagueren fet si hagueren disposat dels nostres instruments i mitjans.

Conte de Nâl, o Es Pilotes de Sansó

"Era fa temps que a un filaó des coves de Llorens es lladres li van prendre es cordellets que tenia preparats pa vendre. -Què farem ara, va dí la seua mullé? Venen es festes de Nâl i només tenim un pilotet de carn i uns ous… Mos tocarà fé dijuni obligat. Es quatre manyacos i es quatre nebots més que vivien recollits en aquell llogar, escoltaven es grans i se miraven es uns as atres en ulls amoinats.

Arriba la nit més sagrâ i familiar i la dona del filaó en buidà una vedrioleta que tenia en un amagatall li diu a sa filla mitjana: -Carmeta, nyàs unes gitaes i compra una barreta pa sopà. No te torbes i torna enjorn!

És poqueta-i-nit i tot està tancat ia pel dia que és. El cel apareix llaganyós. Fa fret, i a voltes cau un arruixonet. La Carmeta vinga roâ i no troba pa. A l’arremat se’n va al Carré la Séquia, ahon para el forn del Mestre-la-música. -La Doloretes que és tan negocianta tindrà ubert incà, va pensà. I així va sé. -Bona nit. -Bona nit, què vols xiqueta? -Mire que voldria una barreta de dos quinzets pa sopà… La dona mira, escorcolla el armariet, i no troba res i li diu: -Pos no tinc ni un rosegó-i-pà. Me queava un congre de civà i acaba de lleva-se-lo el veí. Vaig a vore si en la buega… Passen uns moments i de l'alcavó de baix puja un pa d’a quilo gran con una roa de filà. Tota avertolâ, l'agüela li conta: -A voràs xiqueta que be t’apanye io a tu! la Carmeta replica: -Però, io només volia una barreta… No tinc prou dinés… I la fornera torna: -Tu deixa-me a mi i para atenció: Este pa està dur, és de fa una semana, i incà que fa com quatre vienes t’el vendré pel preu d’una barreta tendra. Escolta, ara, en anà a ta casa, agarreu i li talleu es crustrons, que són estes quatre orellaes, i vos feu llesques de pa torrat en oli pa sopà. El pa de Sampau, que és el quadro que quea enmig, vo’l deixeu pa l’endemà o pa un atra festa de pilotetes, que ara en venen moltes. En la molla i la escorfa d’este Sampau tan polit vos fareu, primé una sopa cuberta i después es Pilotes de Sansó, i ia voreu que agust que dineu tots! 

La Carmeta no se’n poïa avení. Desitja Bones Pasqües, obri la porta i se’n va romint. Enfila el Carré Sant Jusep amunt, creua l’Àngel devés la travessa de Predigonera, i passa al costat de la Cambreta, i eluego baixa as Xorros, i ia a la fí allega a la cova tota carregà de pa. Quan sa mare la veu, quina pesahombre, quina cara-i-pasme posa i diu: -Però filla meua ahón vas a parà en tot això? Com ho pagarem? -Mare, no me renegue, calle i escolte, li diu la Carmeta. I la mare después de sentí l'explicació d'aquell romanç que li va fé la Doloretes a sa filla, exclama: -Oh! Xica, tu sas, quina raó i quin coneiximent, i quina raó i quin coneiximent té eixa dona.

I així fou que en Cal filaó de Llorens, la colla de hòmens, dones i rossinyols rovinyats, aquell any va poé sopà i celebrà la dina-i-Nâl com era tradició: amb es Pilotes de Sansó fugíes d’un Sampau".

Està plovent. Què dinem hui?

El Marcel fent Gatxamiga a la manera de
Cabdet

Plou i a les llars del poble se sent: "Està plovent. Què dinem hui? Fem Gatxamiga?" I quan no és Gatxamiga són Migues, totes dues menjades basades en la farina, anomenades de forma genérica menjaes de plogúa, o menjaes de pastó. La Gatxamiga és una pasta, més o menys torrada, elaborada amb farina de forment, alls, oli, aigua i sal. És, si fa no fa, l’equivalent a les Farinetes.  A Crevillent, trobem els dos mots, Gatxamiga i Farinetes, aquest darrer sembla reservat només a la menja de farina de guixes. Les Farinetes és una pasta més líquida avui són un record dels temps estrets. La Gatxamiga ha tingut més sort, i goja de certa popularitat. Es consumeix en familia o amb la colla d’amics. És un menjar col·lectiu i folclòric, cuinat en dates i aplecs especials, tenint com escenari una canyâ o maset. Llenya de garrofé, armelé, olivera, i fins i tot els cascabots de palmera, esdeven un magnífic combustible per cuinar-la. Es cou en una paella, mal anomenada gaspaxera. Encara que és un plat amb molt pocs ingredients, cal molta paciència i ser destre amb la paleta, que no ha de parar de rodar. Les Migues són una varietat de la Gachamiga. La diferencia principal rau en que la pasta de la farina s’esmicola amb la paleta i al voltar-la dins l’atuell calent, aquestes van agafant una forma arrodonida i de diferents tamanys.

Pilar Abellàn cuinant Migues a la manera crevillentina

 El rastre de la Gatxamiga i de les Migues es detecta per tot el País Valencià, i hom pensa que són de procedència manxega pel seu nom castellà. Però no tot allò que sona a ponent ha vingut de Castella. El reduccionisme imperant ha simplificat des de els cognoms fins el món culinari. Personalment crec que tant la Gatxamiga com les Migues que els crevillentins compartim amb tota la Conca del Vinalopó, la Canal de Navarrés i Cabdet, van ser difundides fa algun segle pels anomenats serrans, o pastors trashumants del Baix Aragó. Fins els anys de 1960 encara era habitual veure’ls recorrent la seua ruta secular que els portava des de les muntanyes d’Albarrassí fins al nostre terme. Els crevillentins hem incorporat les serranes Gatxamiga i Migues al nostre vocabulari casolà, i sembla que no són les úniques, també diem Gatxeta, que és una mena de pegament fet de farina i aigua i els coneguts Gaspatxos.  

Et voilà. Plat amb Migues (esquerra), Gatxamiga i
Mangrana. Acompanyen: Ompliüra de llonganisses
i botifara; i cansalâ i llonzeta. Vi de collité.

La Gachamiga i les Migues crevillentines se solen menjar acompanyades de productes locals com mangrana, cansalâ i ompliüra (embotits).  Una volta cuinats, aquests àpats se solen abocar a una gran paella, i els comensals s’escudellen a plaer, o be els mengen de la mateixa paella drets i ajudats per una escorfa de pa o una gran cullera.

Aquestes menjades abans eren esmorzar comú de llauradors, com així narren els famèlics jornalers urbans que tenien la sort de treballar per a ells: “Aquella llauraora me donava gatxamiga p’armosà, pa dinà, i encâ me’n portava io pa sopà. En la fam que havia, allò era glòria!”

I ara el testimoni del poeta A. Mas:

      Mentres arregla es avios

      i saca el carro al carré,

     la gatxamiga o es migues

     va preparant la muller

    i después al pas del carro

    o darrere del forcat

    per caminals i verees

    camina el home del camp.

Un grapat, un braçat i atres coses que se pareixen

Grapat, Manat o Manoll

La gent gran de Crevillent acostuma a parlar el valencià amb propietat portentosa. La llengua del nostres pares i avis és més rica que del pensem, i és particularment excel·lent en els àmbits tradicionals. Sempre m'ha cridat l'atenció un repertori de paraules que expressen conceptes de conjunt i col·lecció, com per exemple garba, gavella, feix, i altres. Són mots en desús pel que fa a les seues accepccions més genuines, perquè estàn vinculats a pagés i ja sabem com de decrèpit es troba el camp. Els que som profans, a voltes usem alguns d'aquests vocables com sinònims uns dels altres, quan en realitat cada un d'ells te un significat molt concret.

         A tall d'exemple, els llauraós antius del poble, aquells que van creixtre entre el forment, la civâ, el margall i l'albelatge, sempre han filat prim en el vocabulari de les seues faenes. En termes cerealístics, tenen una unitat bàsica: el Brí. A partir del brí, del brinet -que podria equivaldre a una simple espiga o tija de qualsevol planta- van construint un sistema agrupatiu basat i derivat de certes parts del cos humà, del valor impositiu o monetari, i també de les eines, com ara veurem. Al brí li seguiria el Grapat, que és tot allò que els cap dins la ma o grapa. Quan es refereixen a la quantitat de vegetals que la ma es capaç de subjectar o transportar parlen de Manat, Manada   -Manâ-, o Manoll. Una variant específica de tots aquests seria la Falcada -Falcâ- que significa el grup d'espigues que el segador subjecta amb la ma contrària a la que porta la falç. Després vindria el Braçat, que és el conjunt que hom pot estrényer amb un bras. A Crevillent es emprat quan hom sega, talla o arrenca tota mena de cereals, herba o brossa per a donar als animals, o per encendre el foc. Al braçat seguiria en termes de quantitat i ordre, la Gavella, construida de grapats i braçats. 

Pagés com lliga la Garba

Les gavelles correctament aparellades formarien la Garba. La garba és diferent en tamany i nombre de gavelles segons les regions. Per les nostres contornades acostumen a contenir-ne dues. Les garbes ordenades formen la Garbera i aquestes ben classificades i posades formant figures geomètriques porten el nom de Pila. 

Garbera de gavelles de forment

Seguint amb els vegetals ben disposats, si parlàrem de llenya, de menor a major, hauriem de referir-nos a un Ram, o fins i tot, un Ramell, quan és un grapat de llenya prima. Altrament, diem Ramulla als rams barrejats de fulles i brinets o tiges. Més considerable, uniformement tallada i lligada seria la Dinada o Dinâ, que és com si diguerem una ració de llenya menuda. El mot deriva de 'diner' i va ser molt popular a Crevillent, perquè constituia la materia primera dels fogarils casolans. Era venuda en detall en carboneries, tavernes i tendes, i normalment era feta de llenya de mata blanca, espins, llentiscle, garrofer, etc. Per fi, un conjunt de dinades feien un Feix.

Dinaes de llenya

         Quan el forment, la civâ, l'herba o la llenya (o qualsevol altre) es desordena, els conjunts són dits Bolics, Pilots, Muntons, o la Rebolica, que seria l'estadi final de la confusió, en definitiva el caos.