29 de gener de 2013

De com la gent gran s'estima la llengua





Expliquen que Mossén Alcover en 1909 mentre camejava el país per confeccionar el Diccionari Català Valencià Balear va anotar en el seu diari que allò dels valencians que més l'oprimia el cor era veure la falta absoluta d'amor a la llengua pròpia. Nogensmenys, el gran lingüista s'equivocava. Potser no hi va trobar amor filològic, ni interés normativitzador, ni ganes d'abandonar l'analfabetisme vernacle. Però d'amor a la llengua, i tant que n'havia. Sense aquest amor i sense una arrelada població que la parlara, la llengua en la que escric no hauria arribat als dies actuals. Els nostres avantpassats a la seua manera, potser inocent i sense formació acadèmica, han maldat per la seua puresa i preservació. És cert que en les darreres dècades una gran massa de població s'ha castellanitzat, però això ha estat un fenòmen uniformitzador colosal que ben poca cosa podien fer ells per aturar-lo. En general, i sobretot en els pobles, no ha hagut pas consciència de llengua nacional, però si de llengua lligada a la terra i a la família. Aquests conceptes tan íntims, són més sentits que els nacionals, i és per això que els nostres antecessors s'han estimat el valencià. Han estat capaços d'integrar els nousvinguts i han reprovat les defeccions i la desgana. Es conderaven valencians perquè parlaven valencià. Mon sogre sempre deia: jo parle valencià, jo sóc valencià. Recorde les dones de la seua generació prenent la fresca al carrer i renegant els manyacos quan deien assul o amarillo, en comptes de blau i groc. O rectificant els mots xumenera, seise, moatros, faigga, que en bon catalanesc crevillentí eren ximenera, setze, mosatros i faça. 
Potser des de la nostra prespectiva culta i moderna ens semble estrany que els nostres pares tinguen consciència vital de llengua. Allò cert és que sovint fan memòria com era el valencià en el temps del seus avis, observen com es parla hui, i vaticien el seu futur. Hem escoltat a les tertúlies domèstiques remembrances com: “Quan jo era menua ma mare mos dia: afanyeu-vos que farem tard!”; “Mun pare en fer-se de nit me dia: Creua la balda de la porta!”; o  “Denans la gent  gran dia: na, nareu, nyareu!, en comptes de mireu o això..., incâ la Teresa diu: na la teua neboa“; o “Ma mare pa referi-se a la lejia dia llexiu” i “M'auelo quan mosatros diem entonses, mos dia ben fort: mig armut i quatre onses! Ell dia llanvoses, o una cosa aixina” 
Malgrat les incorreccions, la llengua dels nostres pares és si fa no fa, la mateixa que es va fixar aquí cap el segle XVII, amb els mateixos admissibles barbarismes i arcaismes, però també amb una extraordinària riquesa lèxica i fonètica. L'evolució i la geografia de la llengua també ha estat percebuda pels nostres grans. Així quan algun crevillentí parla amb l'ancestral passat simple -que n'hi ha- hom sent: nyà, parla com els del Camp d'Elx! Per be, que és ignorància, perquè la majoria saben que antigament, al segle XIX, Crevillent i Elx compartien la mateixa modalitat. Però per a befa majúscula, la que els auelos fan del zezeisme hipercorrectiu actual que solen practicar alguns polítics i sabuts crevillentins. Arribem a escoltar organitzatzió, polizia, i fins i tot, inaudits conziztoris munizipals que fan riure el més seriós. Els auelos, en sentir aquest argot a la televisió local repliquen Però, com parla eixe barrugo? Ahón ha aprés eixe a farfollà així?”
         Pel que fa al futur, els nostres progenitors experimenten un doble sentiment. Per una banda, se solen lamentar amb un “el valencià se perd!”, en vore que la llengua al carrer i botigues es parla fluixet i està sent cruelment desplaçada; i per l'altre se n'alegren en sentir als nets pronunciar mots ancestrals com forqueta, bufa, vermell... que els transporten a la seua infantesa; i també d'altres que els sembla d'allò més familiar i conreable com papallona, maduixa o donyet. I és que, en el fons saben que en els temps que corren és fonamental esforçar-nos en parlar be. I quina millor forma d'enfortir-nos lingüisticament davant d'un entorn advers que fent servir el nostre col·loquial amb to elevat i alhora amb correció fonètica i sintàctica, tal com ells hagueren fet si hagueren disposat dels nostres instruments i mitjans.







3 comentaris:

  1. La paraula valenciana almud o armud és d’etimología àrab, l’almud era un recipient per a la mida de grans, especialment cereals. La seua capacitat en cormull era una mica més de cinc litres. La onsa representava una fracció de pes d’una lliura,(29 grs més o mens), i també una valuosa moneda que pesava casi lo mateix. Com tu Menargues dius molt be, l’expressió Mig almud i quatre onces s’emprava per tancar una discussió, o indicar l’exactitut d’un punt determinat, indicant que quatre onces no plenen l’armud.
    Una altra manera, d’esquivar discussions en reunions desagradables, era dir: Qui tinga cuc que pele fulla!, referint-se, a l’antiga activitat de fabricar seda : el cuc que minjava fulla de morera.
    Fent memòria d’expressions i paraules antigues me n’he recordat com sent menut, dos xiquets que anaven jugant, pel carrer de Pere Soler, un amb l’aro i l’altre amb la trompa, corrent sense parar, quant de sobte van caure: un d’ells tot estirat i l’altre de genolls contra el sòl de terra. Al primer, de nom Jusepet, la Metrues que poal en ma estava arruixant el carrer, li digué: - “Quina sabaquinâ, xiquet!” Al segón, la Curra que també ho va vore tot des de la porta de sa casa, va i li diu: - “Xé quin trò que t’has pegat!”. A tot aixó, el Tòfol que venia raere remata diguent-li de broma: -“Tapa el clot Pepet!”. Supose, que sabaquinâ, deu ser un derivat de sabacâ (caiguda a Crevillent). Pegar-se un ‘’trò’’ contra terra, la pared, o qualsevol objecte, deuría tenir un significat associatiu de idees: el soroll que produeix tal caiguda.
    Per acabar amb velles paraules d’altre temps, també recorde els noms d’antigues monedes ja desaparegudes, totes elles fraccions de la pesseta. Per exemple la gitaeta. Una gitaeta equivalia a 5 cèntims, la gitâ a 10, un quinzet eren 25 cèntims (un ral), dos quinzets 50 céntims (dos rals); aixina es parlava fa més de cinquanta anys.
    Resulta curiós, veure que un bon grapat d’aquestes paraules, eren frequents en el lèxic dels papers notarials del moriscos, ja abans del segle XVII.

    Salvador Puig

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sobre Entonses, mig armut i quatre onces, enguany encara he sentit una altra versió: "Entonses, un cabàs i quatre onces" La persona que la diu té setanta-dos anys. Com que la paraula "armut" ja havia perdut en la parla de la seua generació, feien servir "cabàs".

      Suprimeix
  2. Aquest comentari ens l'envia el nostre benvolgut Joan-Carles Martí:
    Article magnífic! Des del rovellet de l'ou del Camp d'Elx (li'n diem 'el poble' per diferenciar-lo de 'defora') et felicite de nou. I no, no s'ha perdut res ni s'ha perdut del tot perquè estem aquí per salvar els mots. I ho fem més dels que sembla.Sabies que a Perleta tenim la Séquia Vermella i el Camí de la Séquia Vermella? Fa uns anys l'ajuntament retolà el Camp d'Elx i quan preguntaren als llauradors de la contornada els digueren que així es deia la séquia de tan encarnà! Jo ja havia sentit 'vermell' perquè ma sogra, m'explicà, fil per randa, el que era vermell i encara diem 'tenir les galtes vermelles'. És com aquella volta que els meus sogres -de la Baia i Asprella, al Camp d'Elx- m'explicaren la diferència entre 'eixir' i 'surtir' (sic). Ma sogra diu que es diu 'surtir d'una malaltia' o que 'una mata se n'ha surtit' quan ha estat dolenta (malalta) però s'han desbellussat. I mon sogre sempre deia que les collites 'surtien' quan trencaven la terra i naixien! I també quan es va molt de pressa: 'Mira com ha surtit!" I jo procure dir-ho. I si algú em diu res diré que parle com els de la meua comarca. Puc dir-ho i ho dic!
    Joan-Carles Martí i Casanova

    ResponSuprimeix