Està plovent. Què dinem hui?

El Marcel fent Gatxamiga a la manera de
Cabdet

Plou i a les llars del poble se sent: "Està plovent. Què dinem hui? Fem Gatxamiga?" I quan no és Gatxamiga són Migues, totes dues menjades basades en la farina, anomenades de forma genérica menjaes de plogúa, o menjaes de pastó. La Gatxamiga és una pasta, més o menys torrada, elaborada amb farina de forment, alls, oli, aigua i sal. És, si fa no fa, l’equivalent a les Farinetes.  A Crevillent, trobem els dos mots, Gatxamiga i Farinetes, aquest darrer sembla reservat només a la menja de farina de guixes. Les Farinetes és una pasta més líquida avui són un record dels temps estrets. La Gatxamiga ha tingut més sort, i goja de certa popularitat. Es consumeix en familia o amb la colla d’amics. És un menjar col·lectiu i folclòric, cuinat en dates i aplecs especials, tenint com escenari una canyâ o maset. Llenya de garrofé, armelé, olivera, i fins i tot els cascabots de palmera, esdeven un magnífic combustible per cuinar-la. Es cou en una paella, mal anomenada gaspaxera. Encara que és un plat amb molt pocs ingredients, cal molta paciència i ser destre amb la paleta, que no ha de parar de rodar. Les Migues són una varietat de la Gachamiga. La diferencia principal rau en que la pasta de la farina s’esmicola amb la paleta i al voltar-la dins l’atuell calent, aquestes van agafant una forma arrodonida i de diferents tamanys.

Pilar Abellàn cuinant Migues a la manera crevillentina

 El rastre de la Gatxamiga i de les Migues es detecta per tot el País Valencià, i hom pensa que són de procedència manxega pel seu nom castellà. Però no tot allò que sona a ponent ha vingut de Castella. El reduccionisme imperant ha simplificat des de els cognoms fins el món culinari. Personalment crec que tant la Gatxamiga com les Migues que els crevillentins compartim amb tota la Conca del Vinalopó, la Canal de Navarrés i Cabdet, van ser difundides fa algun segle pels anomenats serrans, o pastors trashumants del Baix Aragó. Fins els anys de 1960 encara era habitual veure’ls recorrent la seua ruta secular que els portava des de les muntanyes d’Albarrassí fins al nostre terme. Els crevillentins hem incorporat les serranes Gatxamiga i Migues al nostre vocabulari casolà, i sembla que no són les úniques, també diem Gatxeta, que és una mena de pegament fet de farina i aigua i els coneguts Gaspatxos.  

Et voilà. Plat amb Migues (esquerra), Gatxamiga i
Mangrana. Acompanyen: Ompliüra de llonganisses
i botifara; i cansalâ i llonzeta. Vi de collité.

La Gachamiga i les Migues crevillentines se solen menjar acompanyades de productes locals com mangrana, cansalâ i ompliüra (embotits).  Una volta cuinats, aquests àpats se solen abocar a una gran paella, i els comensals s’escudellen a plaer, o be els mengen de la mateixa paella drets i ajudats per una escorfa de pa o una gran cullera.

Aquestes menjades abans eren esmorzar comú de llauradors, com així narren els famèlics jornalers urbans que tenien la sort de treballar per a ells: “Aquella llauraora me donava gatxamiga p’armosà, pa dinà, i encâ me’n portava io pa sopà. En la fam que havia, allò era glòria!”

I ara el testimoni del poeta A. Mas:

      Mentres arregla es avios

      i saca el carro al carré,

     la gatxamiga o es migues

     va preparant la muller

    i después al pas del carro

    o darrere del forcat

    per caminals i verees

    camina el home del camp.

Un grapat, un braçat i atres coses que se pareixen

Grapat, Manat o Manoll

La gent gran de Crevillent acostuma a parlar el valencià amb propietat portentosa. La llengua del nostres pares i avis és més rica que del pensem, i és particularment excel·lent en els àmbits tradicionals. Sempre m'ha cridat l'atenció un repertori de paraules que expressen conceptes de conjunt i col·lecció, com per exemple garba, gavella, feix, i altres. Són mots en desús pel que fa a les seues accepccions més genuines, perquè estàn vinculats a pagés i ja sabem com de decrèpit es troba el camp. Els que som profans, a voltes usem alguns d'aquests vocables com sinònims uns dels altres, quan en realitat cada un d'ells te un significat molt concret.

         A tall d'exemple, els llauraós antius del poble, aquells que van creixtre entre el forment, la civâ, el margall i l'albelatge, sempre han filat prim en el vocabulari de les seues faenes. En termes cerealístics, tenen una unitat bàsica: el Brí. A partir del brí, del brinet -que podria equivaldre a una simple espiga o tija de qualsevol planta- van construint un sistema agrupatiu basat i derivat de certes parts del cos humà, del valor impositiu o monetari, i també de les eines, com ara veurem. Al brí li seguiria el Grapat, que és tot allò que els cap dins la ma o grapa. Quan es refereixen a la quantitat de vegetals que la ma es capaç de subjectar o transportar parlen de Manat, Manada   -Manâ-, o Manoll. Una variant específica de tots aquests seria la Falcada -Falcâ- que significa el grup d'espigues que el segador subjecta amb la ma contrària a la que porta la falç. Després vindria el Braçat, que és el conjunt que hom pot estrényer amb un bras. A Crevillent es emprat quan hom sega, talla o arrenca tota mena de cereals, herba o brossa per a donar als animals, o per encendre el foc. Al braçat seguiria en termes de quantitat i ordre, la Gavella, construida de grapats i braçats. 

Pagés com lliga la Garba

Les gavelles correctament aparellades formarien la Garba. La garba és diferent en tamany i nombre de gavelles segons les regions. Per les nostres contornades acostumen a contenir-ne dues. Les garbes ordenades formen la Garbera i aquestes ben classificades i posades formant figures geomètriques porten el nom de Pila. 

Garbera de gavelles de forment

Seguint amb els vegetals ben disposats, si parlàrem de llenya, de menor a major, hauriem de referir-nos a un Ram, o fins i tot, un Ramell, quan és un grapat de llenya prima. Altrament, diem Ramulla als rams barrejats de fulles i brinets o tiges. Més considerable, uniformement tallada i lligada seria la Dinada o Dinâ, que és com si diguerem una ració de llenya menuda. El mot deriva de 'diner' i va ser molt popular a Crevillent, perquè constituia la materia primera dels fogarils casolans. Era venuda en detall en carboneries, tavernes i tendes, i normalment era feta de llenya de mata blanca, espins, llentiscle, garrofer, etc. Per fi, un conjunt de dinades feien un Feix.

Dinaes de llenya

         Quan el forment, la civâ, l'herba o la llenya (o qualsevol altre) es desordena, els conjunts són dits Bolics, Pilots, Muntons, o la Rebolica, que seria l'estadi final de la confusió, en definitiva el caos. 

Soses

La Garganta

En aquests dies de l'any en que els rajos del sol cauen de forma tan obliqua,  l'espectacle de les soses en fruit esclata en la Garganta. De Sant Francés a Sant Andreu, pinzellades granes, dorades, i verdals gratifiquen aquest paradís beix de la terra gila i amargosa.

La família de les soses a Crevillent agrupa una bona colla d’espècies. La més omnipresent, sens dubte és la Sosa escarabella –Salsola verticillata- però n’hi ha de moltes altres, com la també  extesa Escobella –Salsola genistoides-. Són plantes que generalment creixen en terrenys degradats, salobrencs i nitrificats pels fems humans. Formen part del paisatge crevillentí, sobretot dels espais periurbans i del conjunt de llomes i fondets que anomenem la Serra baixa. La seua presència evoca abocadors, femers, runars i antics vilatges abandonats. 

Sosa escarabella, grana

Sosa escarabella verda i rosa

La pudor que desprenen ha fet que molta gent les anomene soses de pixum, i en general, mates roïnes que s’han d’erradicar. Però tot i el rebuig que generen, són plantes que sense elles no hi hauria res. Creixen on ben poques plantes ho farien, i en la majoria dels casos ho fan per tapar les nostres vergonyes urbanístiques. Les veiem en els marges de bancals i perduts, i sobretot en els talussos i terrasses de les canyaes. Durant l’hivern i tardor, les soses secularment han alimentat les cabres i, hom pensa que fins i tot augmenten la seua fertilitat. 

Barrella

En defensa de les soses hem de saber també que en segles passats, una d’elles la Barrella –Salsola soda et alii-  va ser profusament conreada al nostre terme per l’interés econòmic que generaven les seues cendres, car eren fonamentals per a la producció de sabó i vidre. El camí de les Cendres, al Fondo, te el seu origen en aquest producte. Més recent, les soses també esdevenien materia primera en les fogueres de Sant Joan. Els veïns dels enlairats barris de Baiona, el Pelut, l’Àngel, la Salut i Llorenç, solien arrencar les soses durant els mesos del fret. Els terrats de les coves quedaven absolutament nets i polits, i de tant en tant, es veien les garberes de les soses que es reservaven per a cremar el 23 de juny, juntament amb els trastos vells, en multitud de festes al carrer. 

Carlotes, safanòries i xirivies

A diferència d’altres indrets del país, a Crevillent distingim amb noms diferents les dues varietats principals de pastenagues de l’espècie Daucus carota. Així la carlota és la de color carabassa, i la safanòria és la de color morat. La carlota és avui una de les hortalisses més populars. Però aquesta fama és més aviat recent, podem dir que de les primeries del segle XX. A les nostres cases es fa servir en amanides, en els bollitoris, acompanyant les bajoquetes i creïlles, en els putxeros, i guisats multicolors. És una hortalissa atractiva als xiquets pel seu intens i uniforme color. 

Carlotes

Sabem que és rica en carotens que afavoreixen el broncejat, d’aquí que darrerament haja cridat l’atenció de la indústria cosmètica. Al nostre poble, però, tot i ser coneguda de sempre mai no ha hagut un conreu destacable. En canvi sí la safanòria, de la qual hi ha constància de plantacions des del segle XVII, especialment a les riques terres dels horts que envoltaven la vila. Menjada a mos redó, era ben popular fins els anys seixanta, quan els manyacos rosegaven safanòries gairebé com una llepolia, atesa la seua delicada dolçor. Tot i això, la safanòria ha anat desapareixent de les parades dels mercats i tendes per deixar pas a la polifacètica carlota. Tal és la situació de anorreament general de la safanòria que alguns governs l’han declarada espècie de singular interés. 

Safanòries

Es veu que en qüestió de fruits i verdures també dicten les modes. I això no sols afecta a la safanòria. Algú se’n recorda per exemple dels péros  o perellons, de les mançanes de Beneixama, de les nyesples, de les taronges de sang, o de les guixes? En menor mesura, també la descolorida xirivia, Pastinaca sativa, és una altre d’aquests fruits minoritzats. És cert que encara es cou en alguns potatges, però la veritat moltes de les seues formes tradicionals de comsumir-la com transformada en purés, sucs, o simplement menjar-la crua a llesquetes, s’ha perdut. I no parlem de les aplicacions que la xirivia aporta a la medicina popular.

Xirivies

Sortosament el secular renom de moltes d’aquestes menges, ha romàs en els àlies dels crevillentins, en cançonetes, proverbis i romanços de tota mena. Vegeu un simpàtic exemple referit a la modesta xirivia:

La Maria la Xirivia,

trenca olles i setrills,

ia li diré io a ta mare

         que vas darrere des fadrins.