Carlotes, safanòries i xirivies

A diferència d’altres indrets del país, a Crevillent distingim amb noms diferents les dues varietats principals de pastenagues de l’espècie Daucus carota. Així la carlota és la de color carabassa, i la safanòria és la de color morat. La carlota és avui una de les hortalisses més populars. Però aquesta fama és més aviat recent, podem dir que de les primeries del segle XX. A les nostres cases es fa servir en amanides, en els bollitoris, acompanyant les bajoquetes i creïlles, en els putxeros, i guisats multicolors. És una hortalissa atractiva als xiquets pel seu intens i uniforme color. 

Carlotes

Sabem que és rica en carotens que afavoreixen el broncejat, d’aquí que darrerament haja cridat l’atenció de la indústria cosmètica. Al nostre poble, però, tot i ser coneguda de sempre mai no ha hagut un conreu destacable. En canvi sí la safanòria, de la qual hi ha constància de plantacions des del segle XVII, especialment a les riques terres dels horts que envoltaven la vila. Menjada a mos redó, era ben popular fins els anys seixanta, quan els manyacos rosegaven safanòries gairebé com una llepolia, atesa la seua delicada dolçor. Tot i això, la safanòria ha anat desapareixent de les parades dels mercats i tendes per deixar pas a la polifacètica carlota. Tal és la situació de anorreament general de la safanòria que alguns governs l’han declarada espècie de singular interés. 

Safanòries

Es veu que en qüestió de fruits i verdures també dicten les modes. I això no sols afecta a la safanòria. Algú se’n recorda per exemple dels péros  o perellons, de les mançanes de Beneixama, de les nyesples, de les taronges de sang, o de les guixes? En menor mesura, també la descolorida xirivia, Pastinaca sativa, és una altre d’aquests fruits minoritzats. És cert que encara es cou en alguns potatges, però la veritat moltes de les seues formes tradicionals de comsumir-la com transformada en purés, sucs, o simplement menjar-la crua a llesquetes, s’ha perdut. I no parlem de les aplicacions que la xirivia aporta a la medicina popular.

Xirivies

Sortosament el secular renom de moltes d’aquestes menges, ha romàs en els àlies dels crevillentins, en cançonetes, proverbis i romanços de tota mena. Vegeu un simpàtic exemple referit a la modesta xirivia:

La Maria la Xirivia,

trenca olles i setrills,

ia li diré io a ta mare

         que vas darrere des fadrins.

Melons en vencill

Melons d'any penjats amb vencill

      A la fi d’agost els crevillentins apuraven els rebujos dels melonars. Val a dir que al nostre poble el rebuig era el fill més menut de la casa com també els fruits més escarransits de qualsevol collita. Els rebujos dels melons, dits popularment rebutxets o reputxets, es consumien aquests dies abans no se n’anaren. Els exemplars pansits, macats o assurats (esdevinguts secs com el suro) tenien diversos destins. Hi havia qui amb els rebutxets dels melons d’any feia talladetes per a l'arrop. Hi havia qui els llançava directament als animals, i fins i tot, hi havia qui fabricava llanternes a la manera de les carabasses d'Halloween. De Sant Roc a Sant Ramon, per les nits els manyacos solien passejar per les lleixes (carrers estrets, penjats entre les coves) de Llorenç i la Salut, amb aquelles calaveres de meló d’any retallat amb un ciri dintre. Les portaven penjant de tres cordellets d’espart que havien lligat de la corona tallada, i eren motiu de rebombori per tot el veïnat.

      Els melons d’any més entregues i polits havien estat alçats en cambres i coves durant el mes de juliol. Una volta duts del camp havien de ser protegits per tal que duraren el màxim possible. Conten que alguns camperols els ficaven en caixes de pi reblits en forment o civâ. Però la solució més socorreguda era penjar-los per evitar humitats i atacs dels insectes i rosegadors. Hi havia dues maneres de penjar els melons d’aigua, be d’un sol cinyell, lligant-los horitzontalment de la panxa, o be amb una mena de xarxa o vencill. A Crevillent alló més habitual era el vencill. Les dones solien fabricar els vencills amb guiteta d’espart o amb fil de pita. Utilitzaven sis caps o cordells d’un braç de llargària. Creuant i lligant magistralment les cordetes obtenien el vencill. Per aquestes dates els ternejals (teginats) de les cambres de les cases del poble eren tot un espectacle, amb aquells xanglons gegants que impregnaven de dolçor l’aire dels llogars. Però no sols es vencillava a les cases de llaurador, també moltíssimes voltes de terra de les coves apareixen plenes de melons penjant. Una de les més nomenades per la quantitat i qualitat de melons era la del Toio, a la Salut. El Toio, com molts altres del poble, convidava els amics a sa casa a menjar meló. Un bon porró de vi de collité i una llibrellâ de tastets de meló d’any era la millor excusa per passar la vesprada.

Llanterna que portaven
els manyacos de Llorenç

      Com totes les feines, penjar els melons en vencill tenia el seu art. En primer lloc, els melons s’havien de ficar amb el cul cap avall i la flò cap amunt. Després, havien de quedar prou separtats per no tocar-se un amb l’altre. Així s'evitaven pudricions generals. Per despenjar-los, a les cases se solia tenir un pal amb una punta forcada. Si tota anava be, els últims melons es partirien en les menjades de Nadal. Vet aquí que diu el poeta crevillentí Anselmo Mas: De postres la dona haurà preparat, a banda des dolsos, un bon meló d’any, que en el estiu penjaren en el ternejal.

      Refereixen que en els temps del racionament, hi havien xiquets que es dedicaven d’amagatontes a ferir els melons amb una canya punxosa, per tal de macar-los. Passats uns dies, aquells gandulets avisaven son pare que tal meló s’estava podrint i que calia despenjar-lo per menjar-se’l el més prompte possible.

          

Un melonà en el Botx

Meloneres

Melons d'any

 "En passà Setmana Santa, tot la gent, incâ que no fóra llauraora, se posava a plantà melons. Es melons no es plantaven pa vendre, sinó com mig de subsistí. En el poble se plantaven melons d’aigua i melons d’any. En havien uns d’escorfa blanca boníssims, se feen com la mel de dolços! Se plantava en tot lo que és l’horta del poble i en la baixura. Casi tot eren terres arrendaes, i algunes es deixaven es amos per caritat. Arrendaven bancals en dret a reg. Mun pare quan tenia que regà a mija nit, se n’anava a dormí adintre la séquia. Com no tenia rellonge, se gitava a dormí de gaidó en la séquia, en el cap en la vora i es peus en el caixé, aixina quan el veí de dalt acabava de regà i el aigua devallava, se li banyaven es peus i se despertava... Câ familia plantava docentes o trecentes mates de melons d’any, i a lo milló, de melons d’aigua, unes vint o trenta. 

Melons d'aigua

En es costats des bancals posaven també alguna carabassera, alficossos, albergenyes, tomates... Astò (Crevillent) ans era molt nomenat per es tomates... En el poble molta gent arreplegava fem tot el any, pal melonà. Arreplegaven es borillons secs que havien pels terrats des coves, el fem des cases, lo que cagaven es cavalleries pels carrés... i això hu fea tot el món. Mosatros amuntonavem el fem, i a cabassos el portavem al camp. Alguns que poïen, compraven fem del Tio Piu, que tenia el fem des escusats del poble en un pallé de la Quinta (Quinta elevació dels Regs de Llevant).       Mosatros teniem un melonà en el Botx (partida rural). En una mallâ teniem una mitjacova i un sombrall de canyes pa viure. Mun pare se passava allí l'estiu. Mosatros anavem después, a ajua-li a collí. Mun pare se portava la roa de filà i tot, i allí fea la faena de la filassa mentres cuidava el melonà. I això hu feen tots es del poble: la filassa, la pleita, es cordes, el espart, lo que fóra al peu del melonà… Câ forat que fea mun pare en el bancal, li posava un grapat de fem i un pall de pipes des millós melons que teniem alçaes d'atres anys. Per Sant Jaume, quan es melons estaven pa collí, el qui no estava en el Pinet, estava en el melonà. Tot eren famílies en es camps i en es canyaes. Se n’anaven cosa d'un mes per vigilà el melonà. Es hòmens tenien que està pa regà i anà estriant es plantes bones i sacà lo rebordonit, i també pa espantà es merles, es corbs i.. lladres també.... Mun germà va naixtre quan estavem en el melonà del Botx. Ma mare se va posà partera i la van portà a ca sa germana. Mun pare se va queà allà ell soles.

Melonar i barraca

Una cosa que me’n recorde són es barraques que havia en es horts. Eren barraques molt ben fetes, de canyes, en terrat a dos aigües, i cubertes d’albardí nyigat i cosit, i fang. Per dintre tenien estores. Si estaven ben fetes, ia poïa ploure que no entrava ni gota! Collien es melons de la Maredéu del Carme en avant. En la fira de Sant Gaitano se menjaven molts melons d’aigua per la nit, en la sopa. La gent l'agrava presumí de tení un meló d'aigua ben gros. En la festa de la Salut ia no en queaven d'aigua. D'aquí en avant eren tot melons d'any...  Plantaven pa matà la gana: Així tenien fruta fresca hasta Nâl... Xí, la misèria de denans! 

Amb la roda baix del sombrall

La gent des camps mentres estava vivint en es melonàs anava a comprà algo de companatge i vi as ventorillos. Mosatros anavem a per vi pal porró de mun pare al Ventorrillo del Tio Pastó, en el creué de la carretera de la Garganta. Anavem ma germana i io a peu en un barrilet... Una dia que mo'n tornaven al poble, mos va muntà el Sahoro el Quicola que tornava d’Elx, en un carro, i una somereta, nyigâ darrere. La collita de melons la portaven al poble en el carro de tio Sampeta".

NOTA: Aquestes són frases literals, tot i que la connexió entre elles ha estat feta de forma artificial per tal de dotar al relat d'una certa coherència literària. Les explicacions les he recollides de GMG i CGR, nascuts en 1925 i 1931 a Crevillent i han sorgit espontàniament enmig de converses quotidianes. 

Importància del xe

Als valencians, fora d’aquí, ens coneixen com els “xés”, en al·lusió a la interjecció xe, que tan sovint utilitzem. Com tots els gentilicis, el xe ens ho van posar uns altres. Sembla que un dels trets que més els cridava l’atenció de nosaltres als catalans orientals de finals del segle XIX, era aquest mot joker. Cal dir que quan es manifesta el xe, és parlant la nostra llengua. De semblant manera, els del Llobregat enllà, van rebatejar el nostre país com La Terra del xe. Paradoxalment, el xe ha acabat esdevenint un tret identitari dels sectors regionalistes -ché- que detesten lo català i normalment parlen forasté. El xe és vocable provincianitzant, quan és utilitzat pels mass-media espanyols per referir-se a nosaltres. Ha estat per influència d'ells que els valencians hem començat conrear i acceptar les situacions folclòriques del xe. Tenim un equip -ché-, una orxata -ché- i molts altres exemples.

I tanmateix, l'enarborat i manipulat xe, poc a poc, despareix de la parla qüotidiana, a favor expressions inaudites i bàrbares. Deixant de banda les consideracions carrinclones, el xe és una partícula léxica seriosa i digna de ser protegida. Sobre l’origen d’aquest mot, s’ha parlat que fóra una derivació de pse, i , fins i tot, d’una reducció de xic.  Alguns diuen que és molt semblant i germà del xe argentí. Jo ho dubte. Cert es que tots dos s’empren en situacions semblants, però el nostre xe és molt més divers que l’americà. Almenys pel que fa al xe crevillentí. Al nostre poble tenim ‘tots els colors del xe’. Desconec la freqüència en que el xe pot ser utilitzat i els derivats del mot en altres comarques, però us ben assegure que a Crevillent deu ser de les que més i en més circumstàncies es pronuncia. Tenim xés per a tot. El nostre vocabulari casolà registra les següents combinacions: Xè, xé, xí, xó i xú. Diem, per exemple, en to de befa: Xe, quina panxa!, xe, quin nas!. Quan estem tips d’una situación enfadosa: Xè, xiquet! Xè, fuig d’aquí. En sentit d’admiració: Xèee, bonica la femella! Quan cridem algú reiterativament: Xí vine, xí!. Fins i tot el xe s’esdevé una mena de pronom personal, per exemple, en acomidar-nos de vàries persones alhora: Xès, adéu, ia mos vorem! Però no acaba ací la cosa. També s’empra com un retruc lingüistic vers un altre xe de caire queixós: Ni xè, ni xó! ; Xè i xu! El xe se sent en situacions festives com expressió de complicitat. El xe crevillentí s’exagera, s’apega a les paraulotes, s’arrossega, s’allarga, ens ompli la boca i es multiplica. No concebem una frase amb fondària i tallant sense el nostre xe: Xèèè!!!

En defintiva, gogem amb el xe que ens conecta amb els ancestres i la terra.

Les expressions espontànies, siguen de bon o mal gust, deurien d’estudiar-se a l’escola. El xe, com tantes altres construccions vulgars hauria de trobar el seu lloc als mitjans de comunicació, especialment als audiovisuals. Resulta del tot punt sorprenent que un mot tan valencià com el xe siga absent de la nostra televisió. El ric ventall de xes locals que hi ha des de Pilar de la Forada fins Vinarós no mereix pedre’s. Escoltem com els locutors, dobladors i actors diuen un asèptic vaja on deuria anar un bon xe. El català estàndard aprés a les escoles garanteix la supervivència del nostre idioma en la seua vessant culta. Per contra, el riquíssim vocabulari valencià col·loquial despareix car no s’estudia enlloc. Allò que ens arriba es estranger. Les expressions solen ser traduccions coentes, literals i sense suc. Els nostres fadrins d’avui tenen problemes per insultar, exclamar, maleir, i sentenciar amb un bon proverbi valencià. I no és que hagen deixat de malparlar, sinò que… Xé ho fan, xé, traduint d’altres llengues, xè, i això, refotre-xé, no pot sé, xè! Xí, a vore si es que maneu, xè, feu alguna cosa, xíí!!!

Macoques, i poques!

Diem per aquí que per Sant Joan, bacores, i és cert, som en la diada de Sant Joan i ja tenim a les nostres taules aquest suculent, fràgil i fugaç fruit d'evocacions ardoroses i carnals. A Crevillent en sabem molt de bacores, macoques i figues en general. Gairebé ompliriem una enciclopèdia amb cançons, proverbis, malnoms i passaetes referides als productes de la figuera. Tot i haver-ne, enguany, no és pas un bon any de bacores, i si no hi ha bacores, no hi ha macoques.

Tan bacora com figa, són mots ben coneguts encara. La primera es refereix als fruits de la primera collita obtesa durant el mes de juny, i la segona són els que es cullen a partir d'agost. Més difícil però és trobar algú que ens explique el significat primari de macoca. Només la gent gran sap que és una bacora ja pansida que se solia secar, com les figues i menjar al llarg de l'any. No eren, però, tan dolces com les figues. Hui, les macoques se les mengen els ocells i el ramat, cosa imcompresible quan antigament era un dels fruits més exportats de la Governació d'Oriola. En temps dels moros medievals, la treta de la macoca era tan important que restaven sotmeses a un impost, el dret de les macoques.  

El DCVB defineix la paraula macoca com una mena de insult: 'beneitot', 'babau' diu. Val a dir, que el mateix compendi registra la veu 'macoc' com bacora pansida. A Crevillent encara en trobem molts d'altres per a macoca i els seus derivats. Així quan un projecte o un desig té un resultat escarransit o minso exclamem: Macoques! o encara, emfasitzem i diem: Macoques i poques! Un Macoca, una Macocúa o un Macocut, és una persona pasiva, xofla, figamolla, sense sang. Hi ha també una estirp de morera blanca que es diu Macocana. I de malnoms Macoca, quants n'hauran al poble?
Vos deixe amb la lírica:

Mon pare té una figuera

que mos fa quatre "cosechas"

figues blanques, figues negres, 

albacores i "macuecas"

Mo n'anem a Orà

a menjà figues de moro,

mo n'anem a Orà

a menjà figues verdals.

Io tinc figues i macoques

i ninguna dona en vol;

io m'es menjaria totes

assentat de cara al sol.

Albacores clevillaes

en un quart n'entren tres,

i io, per furta-ne una,

m'ha costat trenta quinzets.

Mon pare i ma mare

m'han fet un vestit

de pell de bacora

me l'han cosit.

Ia no vull més bacores

perquè fan foc en es morros,

i a la porta de la Casa la Vila

passen la bata i el gorro


Agüelo cango,
cames de figuera!


Figues són figues,
macoques són macoques,
figues a muntonaes,
palla, civà i garrofes.

Cagaferro

Cagaferro de les vies del tren

L'altre dia vaig eixir a la serra amb les meues filles. Escursonejant pels màrgens, pedrissos i pedralla en general, les xiquetes troben curiositats, o tresors, com diuen elles. Un cop me mostren com una sensacional troballa, uns nodulets foscos i bonyuts. Em preguten que eren eixes pedres. Jo les dic, sense dubtar-ho, cagaferro, això són pedretes de cagaferro. Quan de temps portava sense pronunciar aquest mot, vaig pensar. De seguida em va venir al cap el context més tradicional del cagaferro: els betlems de Nadal. En efecte, al desembre hom arreplegava estelles de garrofé, escorfes de suro i cagaferro, tot per muntar l'escenari muntanyenc del betlem. El cagaferro, amb la seua textura esponjosa i corcada, era l'element ideal per recrear els paisatges palestins. Arràn d'això vaig preguntar als grans sobre el cagaferro: 

Cagaferro guarnint un betlem

         "El cagaferro eren unes pedres que havia en es vies del tren que abocaven es trenés. Mun pare quan tornava del Salà de fe herba pa's conills mo'n portava d'aprop de l'astació. Això hu posaven en es naximents, en es belems. També posaven estelles de garrofé corcat i segó, i farina. En tot això feen es belens denans. En la serra també ha-hi molt de cagaferro. Són pedretes com  el dit polze, que tenen bonyets i estàn rovinyaes"

Cagaferro de la serra

Comprovareu com hi ha una confusió popular pel seu aspecte semblant entre el cagaferro, que és realment escòria i els fragments de ferro natural o meteòric que prolifera a la natura. El cagaferro de grans trossos, el dels betlems, era el que trobaven a les vies, car formava part del balast que acompanya els carrils. 

Sobre l'etimologia del mot, crec que deuen haver pocs dubtes, cagaferro al·ludeix a un excrement -caga: cagada, de ferro. I es que és bastant obvi i palés, observant la coloració i sobretot les formes de cagades de cabra i borillons d'alguns d'aquests nòduls.

Toca Ferro!

Mineral de ferro

Temps enllà, el ferro era considerat un metal molt valuós i amb certes qualitats màgiques. Com que avui és tan abundant i present en les nostres vides el tenim per vulgar i anodí. Fins que no va arribar la fundició industrial i el transport motoritzat, la presència del ferro en els carrers i cases era purament anecdòtica. Penseu a vore quants objectes de ferro hi havia a una cova de Crevillent. El pany de la porta, la clau, el forrellat, el cresol, certs estris de cuinar, alguna ferramenta i poca cosa més. Les reixes de barrons de fusta eren ben abundants, inclús a les cases, com així podem vore encara en alguns immobles del Pont, la Vila, o a l’antic Raval, avui Sant Josep. Tenir un balcó de ferro denotava certa distinció. Els cotxes encara no existien, ni les papereres, ni els grans fanals públics, tot fet de ferro. A més de la seua escassesa i la seua dificultat de fondre, també el magnetisme que pot retenir el ferro i el fet de que és capaç de “requirdà” els rellamps, contribuiria a la seua mistificació. Els antius ja sabien que el ferro es podia “menjar” a través dels llegums i el fetge, i que la nostra sang en tenia força d’aquest metal.

Ferro/Ferradura/Sort

Molts amulets antics eren fabricats de ferro i els imants sempre han tingut (i tenen) certa càrrega guaridora. De menuts dien que tenir un imant era divertit i donava sort. Aconseguir-ne un era una de les màximes aspiracions d’un xiquet crevillentí que sovint jugava amb xapes i boletes de ferro.

I tot astò ve a compte de l’expressió crevillentina, i en general catalana, de "Toca Ferro!" davant d’un auguri advers, no tant de procurar-nos sort, com de fer-li una traveta a l’infortuni. Segons el DCVB: “Es general la superstició de creure que tocar ferro o qualsevol objecte metàl·lic és eficaç per a evitar un malefici. 

Per això, en tenir por d'alguna persona o cosa que porta mala sort, la gent supersticiosa procura «tocar ferro»” Tocà Ferro representa, si fa no fa, el mateix que "tocar fusta" d’altres cultures: Tocar madera (Espanya i América llatina), Toucher du bois (França), To touch Wood (Anglaterra i EEUU),  A bate în lemn (Romania). Cercant paral·lels geogràfics he trobat que "Toca Ferro" només ho diem nosaltres, els italians (Toccare ferro) i els sicilians (Tuccàri fèrru) Què n’és de curiosa - i potser històrica- aquesta geografía del ferro màgic!

El Calvari devers 1970, escenari del joc A Tocà Ferro!

Més encara. Vos diré que els manyacos preindustrials jugaven en els carrers i places del poble A Tocà Ferro!, una mena de marro on el refugi davant l’encalçador era qualsevol objecte fèrric, com per exemple els llums de ferro fos que hi havia al Passeig del Calvari. Pujar al pedestral d'una d’aquelles columnes era assolir la immunitat. Veieu en aquest menut exemple lúdic una grandíssima al·legoria domèstica a propòsit del ferro protector i salvador.