Sant Miquel se puja la brena al cel

Els canvis horaris que efectuem dos voltes a l'any responen a acords polítics i econòmics internacionals. A la Unió Europea avancem o endarrerim les busques del rellotge tal dia a tal hora, segons un calendari establert per una determinada comissió. En l'època pre-industrial les activitats domèstiques quotidianes i el treball es trobaven condicionades pels ritmes estacionals i per unes determinades efemèrides. El dia de hui, Sant Miquel, era una d'eixes celebracions assenyalades. Era jorn tan important que, fins i tot en temps de guerra, s'arribava a fer pau i treva.

Sant Miquel, qui Joan Amades qualifica d'heroi de poder inaudit, va ser l'àrcangel que va arrabassar al diable l'ànima de Jaume I que l'abaixava vers l'infern i la va pujar al cel. Un dels atributs d'aquest sant són unes balances que diuen serveixen per a pesar els pecats i virtuts dels mortals, es a dir, Sant Miquel és una mena de mostassaf celestial que s'encarrega de constrastar les bondats i maldats dels mortals per veure qui és digne d'entrar al paradís. No és estrany, doncs, que els professionals que treballaven amb productes preciosos com argenters i joiers el tingueren per advocat. També en certa lògica hom podia pensar que sota la seua protecció anual se signaren contractes i s'arreplegaren els impostos i pagaments de tota mena.

En el cas de Crevillent fou així: Els contractes d'arrendament dels monopolis del marquesos d'Elx com els molins, almàsseres i recaptació dels delmes i tributs s'efectuaven el dia de Sant Miquel. Sant Miquel també és patró de la gent d'armes i dels estorers. Sant Miquel era, com hem dit, sinònim de pagaments de delmes i contribucions. També hui era data de canvis casolans. Per als antius, pels volts d'aquests dies començava la tardor i començaven els costums i horari d'hivern. Els nostres avantpassats més recents a partir de hui es movien del llit més tard i s'avançava l'hora de sopar. Sopar més aviat significava per als xiquets perdre la brena i per a les mares un estalvi. La gent gran del poble se'n recorden de menuts i relaten com les seues mares en plorar per la pèrdua de la menjadeta, aquestes replicaven:  "Sant Miquel se puja la brena al cel" i saben "que volia di que com per eixos dies acurtava el dia es xiquets se queaven sinse brenà ja que sopaven prompte... En està acabant-se setembre, mon pare que estava filant i sentia repicà i dia: -això és Sant Miquel! Ara acurta el dia. No demaneu que brenà que Sant Miquel se puja la brena al cel-".

Sant Miquel compta amb carrer al poble, el més curt i escarransit carrer de Crevillent, sobretot després que la seua meitat fóra sacrificada per a fabricar la placeta de l'Ajuntament. En aquest carrer hi havien dos bells plafons de ceràmica del segle XIX que ja fa molts anys van desaparéixer. La imatge del sant també era passejada en una processoneta i segons el pare Martínez era de tal detall i perfecció que superava a les de Redovà, Enguera i Formentera.

Es dones resaores

              Temps arrere, al nostre poble hi havien dones que organitzaven i dirigien oracions per l'ànima dels finats durant la vetlla domiciliària i jornades posteriors. Eren conegudes popularment com es dones resaores. Sembla que el nom era ben estés en els territoris de llengua catalana. Així l'imprescindible Diccionari Alcover-Moll (DCVB) ens diu: RESADOR-ORA: "Dona que s'encarrega de passar el rosari a la casa on hi ha un mort (Maestrat)". I efectivament veieu que diu una testimoni local d'uns vuitanta anys:

               «Ans havien dones resaores. Quan havia un mort es quirdaven as cases pa que resaren el rosari. Es dones del veïnat acompanyaven a la resaora en es seus resos. Fa poc se va morí la Carmeta la Rina que va sé una resaora d'eixes, ben nomenà. Si se moria algú, a's huit dies o així, feen una novena en la casa; anaven nous dies a resà a cal difunt. Ma mare, per exemple, anava a moltes novenes. Què tenia roba que cosí? Anava cosint i contestant tot allò que resaven. Atres dones, què tenien que fe pleita? Se llevaven el cabet i xiqui, xiqui, xic... pleita feta. I n'havien atres fent bordo... i estaven aixina: fent la faeneta i contestant-li el reso a la resaora. I tot això, era io una xicona i anaven a Ca tia Rina,i ans a Ca una atra dona que no me'n recorde com li dien. La Tia Rina va anà después de l'atra. Si erem grans i vaig anà un dia a la iclésia fa nou anys! i no sé a que vaig anà...i estava la Lola la que vivia en Cal Tio Pepitons... i també era una resaora d'eixes. Que a voltes no poïa anà la Tia Rina, anava la Lola i anava ella dirigint el rosari. Començava, i la gent, pos contestant-li: «Padrenuestro... »...i tornava... «Padrenuestro... »..." Ahí en Llorenç, al costat de la cova, sas? En Ca Tia Tereseta, no sé si se va morí la Tia Tereseta o el seu home, van fé una novena en dones. Resaven un rosari i encenien una mariposa i la posaven damunt la taula. La dona resaora estava resant, sentâ en una caireta en es mans plegaes i es dones anaven fent faena i contestant-li»

               Val a dir que la seua era una obra pietosa i si rebien una petita compensació, acostumava a ser en espècie, normalment productes del camp i menges casolanes:

              «Denans en es morts, pa pasà la nit en es cases sacaven lo que tenien: rotllets, tonyetes, tramussos o una botella d’aiguardent»

Entre paleres i figues de pala

Els darrers anys una malaltia assola els palerals del país. Ben pocs se n'han lliurat de la plaga de cotxinilles del Perú -Dactylopius coccus- que extreuen la sàvia de la palera -Opuntia ficus-indica- i l'envaeixen amb una mena de teranyina o cotó. Les pales o fulles, mica en mica, es panseixen i moren. Alguns pensen que com no ha estat una espècie nativa sinò importada, la seua desaparició només posa les coses al seu lloc. Potser sí, però si es perden per sempre, perdrem quelcom més que una planta forastera, atés que ha enriquit els nostres paisatges i la nostra cultura des de fa segles. Són tan familiars les paleres entre nosaltres que els europeus septentrionals les associen als clixé de les cultures mediterrànies i especialment a les islàmiques. Van estar pintades pels romàntics dinovens que viatjaven pel Regne de València buscant reminiscències orientals, com així va fer el nostre estimat provençal Màrius Engalière que les va inmortalitzar al costat d'homens i dones en saragüeis i bates arredors les coves del Pont Vell.

Asalvatjada a la serra, la palera a dins del poble era conreada en margens i talussos per evitar solssides i alhora proporcionar aliment estacional als humans i a les bèsties. Nomenats són encara els denssímins palerals de le lleixes de Baiona, Matxa, el Canastel i Ribera, autèntiques bardisses que envolten d'aigua en conserva i punxes les cases i les coves.

Ara bé, si hi havia una extensió de paleres famosa en temps dels nostres avis i pares, aquesta era la que creixia a la banda dreta de la Rambla, enfront d'on s'erigeix avui l'obelisc de les glòries floclòriques crevillentines, en antic siti dels Boyer. Segons els grans:
“Allà havia un planissà de paleres tan ampla que havien sendes i tot pel mig pa passà la gent. Havia un home, el Tio Nico, que tots es anys collia i pelava es figues d'aquella contornà pa vendre-les com si foren goles en un carret pels carrés del poble dient: Figues de pala, aquí se les pele!”

Per be que el seu consum ha decaigut des dels anys de 1950 ençà, en arribar l'estiu sempre hi hagut gent afeccionada a fer figues de pala . Enguany el Paco el Perea ens ha fet una il·lustrativa demostració de tots els passos que realitzava el collidor. El principal obstacle de les paleres són les punxes i després el brancatge extraordinàriament compacte que dificulta l'accés al fruits.

Per eixir victoriosos en aquesta empresa s'han de fer, doncs, les coses amb cervell de llauraó. El primer que caldrà és cercar una bona i llarga canya madura. En un atapeït canyà el Paco en tria i talla una. Una volta pelada, amb una navalla li practica dos talls a la testa de, més o menys, un pam de llarg i aconsegueix així quatre llenques que faran de dits. A continuació li emboteix una llosqueta dins el buit de la canya i que expandirà els dits fins tenir l'amplària d'una figa; li fa una lligassa i ja té l'instrument acabat. Endinsa la canya en el paleral, agantxa la figa, la roda, la dessoca i al cabàs.

En ser collides les figues, hem d'arrencar-les les punxes, la qual cosa també té el seu secret. El nostre amic, agafa la falç i talla un grapat de ramulla de soses per confeccionar una granereta. Aboca les figues a terra i les agrana, tot barrejant-les amb la pols del bancal. Amb quatre agranades les punxes desapareixen. Ara, a pelar-les i a la panxa. Ens diu que ans de mossegar-les recitaven:
"Te talle el cul, te talle la flò, te punxe el cor i te mane a l'atre món".

Se sol dir que l'única cosa enfadosa d'aquesta fruita són les vinces o llavors, molt abundants. Tot i que en tenim notícia de molts altres usos tot arreu, a Crevillent fóra del que que hem dit, també hi ha la figa de pala en forma de confitura gelada en la carta dels postres del Restaurant La Estrella de África.

A mirà a la Fira, a comprà a's barraques!

Per aquestes dates, durant tot el segle passat, al Passeig del Calvari es podia gaudir de la Fira en honor del gloriós Sant Gaitano, copatró de la vila. La canícula a Crevillent sempre ha estat agostenca i en aquests dies de calor apegalosa i nits tropicals de palles arribaven les variadíssimes atraccions i les barraques de joguets, de tir, de tòmbola i fins i tot de joieria.

La Fira era muntada per gent de tota arreu: elxans, xativins i, sobretot, per nadius de l'horta d'Oriola. Els firants i barraqueros eren forastés de Callosa, Coix o Albatera que parlaven del bell oriolà del món i, a pesar la fama que tenen els d'aquest gremi ambulant, era una colla molt sacrificada i treballadora. Es desplaçaven amb tota la família. Grans i menuts alçaven la barraca a la fresca, durant les hores nocturnes i l'alba. La seua barraca era sa casa en tots els sentits. Menjaven a fòra, en una tauleta a recés de reduïts sombralls i porxades. Dormien a dintre en l'estret corredor que hi havia entre les prestatgeries i les parets, gitats sobre un matalasset en el sòl-de-terra de fusta. Pels matins emparellaven i adreçaven els objectes, agranaven i i se n'anaven a les fonts del passeig a omplir d'aigua els poals per poder arruixar al davant del negoci. El dies grans de la fira anaven des del cinc que s'encetava, dia sis Sant Salvador i dia set Sant Gaitano, i la cosa, més fluixa, s'allargava fins la Maredéu d'Elx. Quan no existien les vacances de conveni laboral, aquests tres dies patronals de mercat extraordinari eren gairebé els únics que els crevillentins deixaven la faena. Al Calvari s'aplegava una gentada impressionant, només comparable amb la que en el mateix lloc es congrega els Divendres Sant. Eren nits de passejar, de ballar, dels cavallets, de la nòria, dels cotxes de topades, de menjar faves bollides, caragols i, sobretot, meló d'aigua.

La diversió més gran dels menuts, però, era mirar abovats els atapeïts aparadors que mostraven les més diverses joguines. Per Nadal venien els Reis carregats, però a Sant Gaitano era la fira. Els fillols frissàven esperant que el compare els firara el joguet que els manyacos s'havien mirat i remirat durant els dies previs.

Aquesta cerimònia estival de mirar i comprar va ser tant general i va tenir tant de pes al poble que va originar la dita: A mirà a la fira, a comprà a's barraques! que el crevillentí burleta obsequia a l'observador primmirat, per tal d'ahoixar-lo.

Fent garrofa amb el Nari

Per Sant Jaume mauren les garrofes a Crevillent. Des que desaparegueren les cavalleries dels nostres camps, els garrofers han anat caient en l’oblit. Abans eren de les espècies més comuns, tant de l’horta com del secà. Aquesta importància era tal que a moltes terres representava l’únic conreu rendible, com a la Garrofera, una contornada devers el camí d’Albatera. Cap arbre per aquí més frugal i agraït. En té prou amb només unes pasades d’aladre i l'aigua del cel . Des de 1960 els garrofers s’han anat abandonant i desapareixent. D’ells se n’ha fet generalment estelles, i d’altres, els que més sort han tingut, planta de viver. Tot i la seua sort, encara resta un nombre considerable d’arbres que proporcionen una envejable collita. Els preus es mantenen ben baixos, més o menys, com fa vint-i-cinq anys, és per això que trobe que avui molts crevillentins fan l’arreplega gairebé per conservar la tradició. A l’estiu, quan les famílies viuen a les canyaetes o cases de camp, fer garrofa esdevé un estímul contra l’avorriment dels manyacos. S’els esperona amb els guanys de la venda del fruit. Una bona brena amb orxata, aigua-i-civà i congres sol ser la dolça recompensa, i si sobra algun euro, a la vedriola. Hi ha diverses classes de garrofa, la més profitosa és la “mollúa” de més d'un pam de llargària, ben formada i dreta. Procedia dels grans exemplars del regadiu i de les canyades més fèrtils de la serra, com el Fondo de les Porrúes o el Flare.

El Paco el Nari de 77 anys, és un dels darrers llauradors del poble; mentre fa garrofa a la partida d’Ampla, ens parla sobre els infortunis d’aquest producte:

“La garrofa ha perdut molt mèrit, perquè la garrofa denans se fea molt bona i era grossa i pesava, però astò hui no pesa res. Io me n’arrecorde perquè io m’he criat en Sant Pasqual. Io me vaig naixtre allí i me vaig crià allí,i, mun pare sempre carculava: un sac, tres arroves, que eren trenta-sis quilos. Me’n recorde io que mosatros feem, a lo millò, quatre-cents, cinq-cents sacs… que n’havien molts de garrofés, en tot allò de Sant Pasqual. Ara tot és un perdut. Me’n recorde io, mun pare plegant i io baixant es sacs as costelles allà a la cova. I teniem allí una cova que és on teniem la mula i es ferramentes del camp. I me’n recorde que havia entrant a l’esquerra, una cuineta, que havia un forn. Me’n recorde io quan era manyaco que ma mare coïa el pa; a la dreta la quadra, luego dos quartos grandíssims que eren pallés pa la mula i el frontó era pa posà garrofes. I eixe quarto, no te dic que era com d’aquí a la figuera, però casi, i de tantes que n’ya havien, posavem maeres creuaes, fermes, pa que no mo se n’ixqueren per la porta i pa poé tanca-la. Fa poc incà queaven garrofés que donaven bona collita. Tu saps ahí n’el camí del Botx, a la esquerra, on els Mansanilles tenien la faena? Allà havien uns garrofés com a bous, grans i ben polits que feen més de trenta sacs câ uno. Fes el conte de lo que donava de quilos câ abre. Mosatros no veniem garrofa l'alçavem en la cova pa's mules i el cavall…”

Vet ací l’antic destí de la garrofa, els animals de tir. Barrejada amb la palla i l’herba s'abocava a les bèsties. Amb la mecanització agrària la garrofa s’ha derivat cap a la ramaderia, l’alimentació i la indústria farmacèutica que, entre d’altres coses, fa servir la farina de garrofí per elaborar la pasta dels embolcalls de les càpsules i les farinetes dels infants. En les darreres dècades ha estat el Pepe el Pintat qui comprava a l’engròs la garrofa local. Tenia el magatzem a vessar de piles descominals que per aquestes dates impregnaven el barri del Mercat de la seua olor tan familiar. Val a dir també que la garrofa va ajudar a combatre la fam en els anys de la misèria. Em conten com encara en 1953 algunes mares anàven a cals llauradors a comprar alguna lliura de garrofes per a alimentar els fills. Avui, el panorama és tot el contrari, i hi ha qui, d’alguna manera es guanya les garrofes cuinant amb elles. És el cas de ma germana Margarida qui elabora uns tendres i sucosos bescuits i pastissos de farina de garrofa.

PS. Noteu que a Crevillent, de forma molt correcta, a l’acció de collir garrofes li diem fer garrofa, com també diem fer armela, fer oliva, fer tomello, o fer caragols.

Oli d'escaravat

Torne de vacances amb ma filla Núria malalta de la boca. Tot va començar amb una miqueta de febre i ara te la llengua, les genives i els llavis plens de malura. Deu tenir molta molèstia, i el que es pitjor, plora de dolor en menjar quelcom una mica àcid o salat, d'aquí que ara només s'alimenta de llet. El nom mèdic de la malaltia es Gingivoestomatititis herpètica, que traduït al crevillentí vol dir una fogâ com el campanà. Els pediatres actuals són reacis a subministrar cap medicament. Diuen que amb analgèsics n’hi ha prou, però el cert es que els xiquets per les nit sagnen i s’encanen plorant de mal. I es que no són unes bambolletes qualsevol com les dels adults. Quan als infants se’ls manifesta per primera volta aquesta malaltia vírica ho fa amb molta intensitat i les ferides envaeixen gairebé tota la boca. Poden estar rabiant fins a deu dies. Truque a ma mare (Carmen Giménez, 80 anys) i li ho comente, i, òh, sorpresa 100% crevillentina, em diu que li done oli d’escaravat. Què? - Dic jo- A vore, a vore que m‘has dit?

"Sí, això era lo que denans es mares li donaven as manyacos pa's fogaes de la llengua i la morrera. Ma mare en preparava. En la cova que viviem del carré Llorenç teniem dintre del corral un femé des coses de menjà i la cuina que sobraven es tiravem allà –això tu no hu has conegut. El cas que en el fem se criaven escaravats d’eixos negres que mosatros diem agüelos. En havien tants que se's sentia rosegà per es nits. Entraves al corral i senties eixa remò. Ma mare es acaçava en la ma i es fregia vius en pots vells de ferro, d’eixos de la tomata. La veïna d’al costat, la Tia Nena que tenia set manyacos –denans el que menos en tenia en tenia quatre- venia i li dia a ma mare: Tia Tereseta que tinc la manyaca en foc a la boca. No podria fe-me un solatget d’oli d’escaravat? Ma mare anava per la nit en el cresol encés en pillava dos o tres i l’endemà es fregia vius en oli d’oliva en eixos pots rovinyats. Luego tirava es escaravats sucarrats i en un cotonet o una gasseta mullaven l'oli i li xapullaven la llengua, es làvios i es genives al xiquet i en un parell de dies el foc se’n anava. Eixe oli també era bo pa les veixigues i bambolles des mans i més coses de la pell".

Arran d’aquesta història he investigat d’arrapa-i-fuig i m’he trobat que no sols era un remei casolà sinò que com em conta ma sogra Fina Abellà encara cap a 1960 al poble hi havien farmacèutics que elaboraven i venien l’oli d’escaravat. Trobe que aquesta espècie d’escaravat del que tracte és Blaps mortisaga o escaravat de cementeri, conegut al nostre poble com agüelo. He llegit quelcom sobre l’estima que sentien els nostres avantpassats vers els escaravats en general i el valor màgic que moltes cultures com l'egípcia li professaven. Desconec si els químics de la medicina contemporanis i els entomòlegs coneixeran de les propietats d’aquesta bestiola casolana el cas es que no he trobat pas res que parle del tema. Nogensmenys, hi ha una altra espècie més rara per les nostres latituds coneguda con mosca d’Espanya - Lytta vesicatoria- que sí compta amb una enorme càrrega terapèutica, degut a la cantaridina que segrega i que històricamente s’ha usat com medicament tòpic contra les berrugues víriques i condilomes, com diurètic i contra la incontinència urinària i també com afrodisiac masculí i com verí.
Pel que es veu el nostre escaravat poseeix també algunes d'aquestes substàncies miraculoses.

Femés, escusats i pixaós

Explicaré una història de denans relatada per mon pare.

Vull aclarir que mon pare en dir denans vol dir quan ell era jove, que allò que conta ho va viure. Més arrere és el temps dels antius, dels seus avis i reagüelos. Les coses dels antius s'aprenien a casa o sentint les converses de la gent gran. Més reculat encara són ja els temps dels moros. La cosa va de moltes coses, podriem dir de la higiene pre-industrial, o dels anys de la misèria de la post-guerra, o de quan tot s'aprofitava, fins i tot de la merda i el pixum (amb perdó). Va, en definitiva, d'una època estreta que ningú no vol recordar en aquests dies de mol·lície postmoderna.

“Quan venia el temps este ara des melonàs, tots a buscà el fem pa lleva-se'lo. En un cabasset i una fesseta a replegar-lo, i alguns en la ma i tot. Estava sec allò… Els terrats estos que…Ahí (en els femers) abocaven escorfes i sobres de menjâ de les cases i tot, perque se podrixen. El Paco, este, que no me'n recorde com li diuen, xè, el que té el camp ans de la canyà-i-mosatros, saps? eixe se llevava es escorfes des carxofes, es fulles de lletuga i es cabotes de naps. Fea un clot i se llevava tot això i luego ho tapava, i quan li fea falta fem, escarbava. Això mos ho va contà ell a mosatros, que hu tirava. Fea clotets, així de menuts, com el puny. Quan li fea falta ho desenterrava i tenia fem.

I de nit, es hòmens, en un carro, a sacà es femés, a sacà es escusats que diem. El tio Piu arreplegava el fem i se'l portava en un carro. El fem el pagaven be, era negoci i era vendre-l'o pa's melonàs, pa's tomateres i pa's plantés. Totes es cases no tenien escusats. Mosatros teniem un escusat sinse porta. En esta contornâ del Calvari havien tres o quatre femés, uno davant de Ca la Tonica o de Cal Palla..., i pels terrats des coves. Se buidaven es pous des escusats a poqueta-i-nit, o milló de nit. Hu feen de nit per que no molestara la oló al veïnat, que si havia alguna partera… Hu feen a la una de la nit, o per ahí. Es hòmens se prenien un parell de gots de conyac o aigüardent p'aguantà la uló. I ells tenien que, primé, entera-se, que si havia alguna partera. Era infecciós i se poïa posà malalta. I si “això” estava molt bla, pos, en barrils d’eixos de ferro anaven a l’Algepsâ i de lo que cremaven, la cendra pa secà el…, saps? Estava bla… això, pos plenaven. Es fematés arreplegaven es borillons de tots es terrats des coves i carrés, uno a uno, en una fesseta. Valdo que en eixe fem no se feen bonicos es melonàs! Al Carré San Francés, darrere la iglésia d’allà la Vila, allí havia un clot o femé que estava ple, abandonat…; allò estava més sec que el tabaco! Estava a prop de la fontaneria de… com li dien? Des Guilaberts, per allí… Denans anaves a un femé d'estos que te referisc a abocà lo que fóra i t’empastifaves tot de merda… As femés tots es veïns tiraven de tot: escorfes, rosegons, fem i pixaoraes" (Germán Menargues, abril 2006)

Tot això que ara ens sembla l'edat Mitjana no fa tant que passava. Hem de tenir present que la primera xarxa de clavegueres es va començar a obrar durant la Segona república. Encara en els anys cinquanta estaven vigents els femers. A la foto aéria dels americans de 1956 hom pot distingir molts d'aquest clots. Clots que amb les fonts públiques eren sufragats per l'ajuntament. Val a dir que en l'època foral estava prohibit traure els fems de les viles sense permís dels senyors, com així ho estableixen certes cartes de poblament del segle XVII. A banda de femers hi havien llocs recòndits on es pixava, eren els pixaós. Llocs al marge del control municipal que resultaven atractius per al transeunt incontinent. Solien ser racons de carreró, o pujaós i xorraós de les coves. Potser la moralitat sexual de llavors era molt més fèrria que l'actual, però per contra els afers fisiològics eren considerats més trivials que avui. Conten els grans que encontrar-hi en aquests femés de sorpresa el cul, la poma o el manganell d'algú era d'allò més habitual, ningú no es pasmava.

Recorde de menut com agüeles de dol i mocador al cap s'aturaven enmig de la via pública per fer una pixadeta. No les calia seure, ni baixar-se la falda i brial, dretes, en aquells carrers de terra, deixaven córrer els orins. Potser estaven mal del cap o era costum, qui en sap ara.