La percepció lingüística dels menuts

Les meues filles són molt curioses i preguntoses. Com totes les criatures, necessiten saber de tot allò que les envolta. Perquès arràn de tot i especialment de tot allò que fem els adults. La menuda des que tenia dos anys, quan eixiem de diumenge i arribavem a un poble, sempre em demanava:

- A quin poble estem? - Aquí parlen en valencià?

Sa germana, quan començava a saber llegir li agradava comprovar que posaven els grans rètols de les ciutats i carreteres. En adonar-se que la majoria eren en castellà em preguntava:

- Perquè els lletrers no estàn escrits en valencià?

Quan li parlava del meu treball o dels meus amics, una de les primeres coses sobre les que m’interrogava era sobre la llengua de les persones. També s’adonava que sovint els habitants d’aquestes contrades ens passem al castellà per adreçar-nos a altres, i que els altres mai rarament no ho fan. La meua major acostuma ara a fer reflexions diguem-ne sociolingüístiques. Fa poc em deia:

- Tu com parlaves de menut en castellà o en valencià?

-  Perquè hi ha gent que no parla en valencià?

- Tu jugaves en valencià?

Els pares estem sotmesos a quotidians interrogatoris infantils, a molts del quals resulta difícil donar una resposta addient. Quan les dic que la nostra llengua va estar prohibida durant moltíssim temps queden bocabadades. No entenen qui va ser capaç d’arribar a aquest extrem. En dir-les que a Crevillent denans, no fa molt, tots parlaven en valencià, no s’ho creuen, les sembla un romanç de vells. S’astoren en veure que molts dels seus familiars valencianoparlants del poble es dirigeixen als seus cosinets en castellà. Aquest joc il·lògic dels grans les desconcerta, les sembla una bogeria adulta. La darrera consideració que m'ha fet la que ja comença a saber de geografia, ha estat:

- Pare saps què? Jo crec que si vivim a València, tots deuriem de parlar en valencià. Què en penses?

Quina resposta puc donar-li segons aquest elementari plantlejament. Qué sí, que és així, però tanmateix hem de respectar que cadascú face el que vulga, etc, etc. En el fons ja sabem que l’anòmala situació de la nostra llengua no te res a veure amb la llibertat i elecció lingüística personal, sinò en un procés d’aculturament perfectament planificat.

Com vaig a explicar-les una cosa tan elaborada i retorcuda? No em prendrien seriosament, creients com són de la bona conducta moral i les virtuts dels adults.