Fer un pa com una estora

Ací teniu un preciós article que el cronista Salvador Puig ens envia al nostre blog:

Fer un pa com una estora és una expressió hui en desus, però que antigament era bastant habitual sentir-la Crevillent. Tenia el seu trellat, i més en un poble de gran tradició en la fabricació d’estores. Quan una feina de certa consideració havia eixit malament, o restava inservible, el caporal deia als seus companys de treball: "Quina barbaritat, hem fet un pa com una estora!". Unes altres expressions al voltant de l'estora eren ‘’Anar a la estora" i ‘’Quedar per a la estora ̈, que feien referència a la persona que li anaven mal les coses: negocis, malalties, vida dissipada. 

Una estora com un pa

Recorde que sent menut, - pels anys quaranta-, al poble hi havia molta afició al fútbol, i quan el Crevillente guanyava un partit en el seu camp d‘’el Portazgo ̈ la alegria es desbordava i diem de l'equip vençut, ‘’L’hem deixat per a la estora! ̈ 
Més encara, conten que els amics d’un llaurador li deien a manera de befa, de bon de matí: ‘’Esta nit has caigut a la estora ̈. Es referien a que havia dormit a la porta de sa casa damunt d’un maural. Tot per arribar de matinada amb uns gotets de vi de més. A tot aixó l’home sense fer-se mala sang responia: ‘’Qui no te la vespra no té la festa".

Teixió i varillero

I ja que he mencionat la fabricació d'estores, em ve a la memòria el vocable ‘’engegar ̈, també en desús. Recorde que quan el teixidor de catifes estava posant a punt el seu teler, li ordenava al varillero a cada moment: ‘’engega, desengega ̈... ‘’Engegar ̈, significava posar en moviment el teler i ‘’desengegar ̈ el contrari. En aquell moment d’atenció, el varillero amb la ma sobre una palanca que portava adossada la forquilla, guia de la corretja de transmisió, esperaba l'ordre. Tirant devers la politja de l’esquerra, (la fixa), posava el teler en moviment. Devers la dreta, -politja lliure-, parava el teler. Per a la bona marxa de la revisió, el teixidor pronunciava alternativament les dites dos paraules. I com no, a vegades cridava espantat: ‘’Desengega, que está saltant la llençadora. Els fils están fent-se un bolic, i farem un pa com una estora"

Nota. Antigament els telers no portaven motor incorporat. El seu moviment provenia d’una politja connectada a una barra de transmisió. Una corretja de cuiro de bou, d’uns 30 a 60 milimetros d’ampla per 4 a 8 de gruixa enllaçava la politja de la barra amb la que feia funcionar el teler.  





- Maural: Estora gran d’espart que se utilitzava en les almàsseres

- Varillero:  xicon aprenent de l’ofici. El seu treball consistia en ficar i traure les varilles del teler.   

Salvador Puig Fuentes                                                                                                                                                                                       

03330 Crevillent (Oriola)

Campanar de les Santes Justa i Rufina

Les províncies valencianes actuals van ser creades a mitjans del segle XIX. Aquestes demarcacions no teníen cap fonament històric que les justificara, eren, doncs, pura arquitectura estatal espanyola, dibuixades en un despatx a Madrid. Les divisions administratives autoctones d’arrel medieval eren les governacions i les batlies. Crevillent, des de la conquesta catalana del segle XIII, havia estat part de la Governació d’Oriola i de la Baronia, Batlia o Marquesat d’Elx. La Vila Reial d’Oriola i Elx doncs, han estat les nostres capitals. La nostra demografia actual deu moltíssim a Elx i Oriola. Gràcies als colons vinguts d’aquestes ciutats, la nostra vila va poder vencer l’amenaça de la despoblació al segle XVII, en ser foragitats els moriscos. El valencià de Crevillent és en realitat el vell català que es parlava a l’Oriola moderna, que podiem dir “oriolà”. Paradoxes de la vida, l’oriolà es va extingir a la seua ciutat natal i va sobreviure a Crevillent.

Festa d'Escuts Reials a Sant Jaume 

Els vincles i les dependències amb Elx encara es mantenen ferms. A Elx s’ha anat i es va tradicionalment al metge, a fer mandaos de treball i paperassa, al mercat i, els dies de festa, al cinema, o a fer-la bruta en qualsevol dels seus moderníssims bars. Amb Oriola la cosa, com més va, pitjor. Fins els anys de 1970, anar a Oriola encara era cosa ben comuna entre els crevillentins. Ens desplaçavem amb els autobusos de l’Albaterense. Acudiem els caps de setmana atrets per les seues abigarrades tendes, que tant recordaven les de Ciutat Vella de València. En aquests basars s’exhibien els productes penjant, com si fóren roba estesa. Els engaxaven dels llindars, brenques i de les mateixes portes que s’obrien vers el carrer. Calderes, olles de ferro, de fang, botiges de carro, llegones, gabietes, barrets, boines, gaiates, formatges, ompliura, en fi, qualsevol producte tradicional. També els animals del camp i els d’escorxador s’acostumava adquirir a la capital de l’Horta. A Oriola buscàvem els últims apanyacossils, els amolaós, els matalassés i tants altres artesans que llavors ja havien deixat de freqüentar Crevillent. I ans de tornar cap el poble, com no, les goles o llaminadures d’Oriola: pastissos, pastes i caramels i d’aquells severs i humils forns oriolans que hi havia vora el riu.

El Riu Segura, amb permís de les Vega Alta i Media

També se solia comprar roba de diari a Oriola (la de mudar-se a Elx, almenys així hu feia la meua familia). Mai vaig sentir parlar valencià a Oriola, però quan xerraven amb el nostre rudimentari castellà, els botiguers, entenien perfectament les nostres espardenyaes, car una inmesitat de mots valencians formaven part del seu peculiar parlar. On nosaltres deiem querailla, vedriola o cuixa ells deien crilla, ladriola, cuja. La meua àvia, en temps de la misèria per poder menjar solia anar l’Horta a canvià, cosa molt comuna llavors. La dona no sabia parlar castellà però amb tots s’entenia. Cadascú raonava amb la seua llengua i ningú no se’n sentía ofés. Era una altra època.

Viatjar a l’Horta era viatjar a Oriola, i tan comuna va ser aquesta relació comercial que fins i tot ho recull la cultura popular crevillentina: A fe nono va el xiquet que sun pare no està aquí, que se n’anat a Oriola a compra-li un serení… Cal fer esment també dels qui estudiaven a Oriola. Eren en general fills de senyorets, funcionaris i menestrals rics que els seus pares feien internar als col·legis de capellans. A propòsit de capellans oriolans, la Inclusa, més coneguda com la Casa, d’on es portaven els xiquets adoptats es trobava a Oriola.

Sant Vicent Ferrer a Oriola

La interrupció de relacions amb Oriola ha estat motivada per la seua pròpia decadència. A Oriola li van arrabassar, primer la Governació, a continuació la universitat, i per últim li van pispar el bisbat. Després de tot això no ha alçat el cap. La històrica i fortificada Oriola de Pere el Cerimoniós, dels Agermanats, dels maulets de Carles d’Austria, o del Ramonet, el famós venedor de saflaes, ha deixat de ser la gran ciutat valenciana del sud. L'atonia i la desmemòria impera. Ja no hi ha ni esma a Oriola per reivindicar el seu hinterland ni el seu passat. Avui Oriola és una ciutat lànguida, on predomina la carrinclona uniformitat cultural estatal. Ja fa temps que va claudicar a les exigències centralistes d’Alacant. Ha abandonat, fins i tot, el seu sessejant llenguatge, que ara malviu refugiat en tavernes de la gent gran, en els àmbits del foklore i la ruralor. A hores d’ara, les despulles de la secular Oriola se les disputen murcians i alacantins. 

Tot allò que hem rosegat

Rosegar és menjar quelcom sòlid fóra d'hores, o més que menjar, picar, tastar, assaborir... Sempre s'ha rosegat. Avui roseguem pipes, cacaus, olives, llepolies. Fa unes dècades, a més de tot això, els manyacos es ficaven a la boca gairebé tot allò que es podia mastegar. No era pas per gana, sinò més aviat com una mena de barreja de curiositat i cacera iniciàtica basada en els fruits i productes salvatges. Normalment es rosegava en eixir a passejar amb els amics, en anar a córrer els arredors, la perifèria a mig camí entre allò construit i el camp i la serra.

En fer fugina amb els coetanis, rosegar s’escaia més que mai, perquè moltes d’aquells productes servien per unir el grup. Mosegar quelcom de nou destil·lava aventura, perill, comunió amb la colla. Val a dir que moltes d'aquelles coses eren herència ancestral, d'altres, purament experimentals o del context viscut. En les excursions infantils a la Mina des Clots, a la Font Antiga, a la Quinta…, es tastava de tot, allò més conegut i allò més inusual. 

De les menges vegetals, teniem les populars arraïls de la regalíssia, però també vam rosegar-ne de margarides grogues (desconec l’espècie), d’herba de conill Capsella bursa-pastoris i altres. De tiges, el fenoll, la base groguenca dels juncs, el canyís, les paleres, l’agret Oxalis. 

Quant a fulles, els borrons de palmitera o margalló, els llicsons, les bledes salvatges, i moltes altres verdures espontànies. Les flors, practicament les menjavem totes. Particularment bones eren les de la càssia (Robinia)    que anomenàvem “pa”, per cert que també diem pa, millor dit “panet” al fruit de les malves, i “pa i peixet” a la borratxa, de la que ens menjavem la flor. A Crevillent hi ha una dita que s’empra per a expressar una frustació económica, sobretot, que diu “No eixim de pa i peixet”, o siga no eixim de la misèria de menjar verdura, atés que la borratxa antigament era consumida de forma quotidiana pel poble. 

Més de flors: menjavem les gemmes apicals del panís o canyots, el cantaueso, el romer, el jasmí… Però per a varietat els fruits insòlits com les ametlles verdes, els dàtils de rabosa, els garrofins, les bellotes torrades de la coscolla, o altres, ara gairebé oblidats com les mores d’esbarzer i de morera negra, els arbossos  i tants altres.

Rosegar, menjar d’aquesta manera atrevida desganada són, si fa no fa, reminiscències genètiques de quan la nostra espècie s’havia de buscar la vida caçant i collint. Fa goig de saber-ho.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                           

PS. Ens omple de satisfacció que el nostre blog ultrapasse les fronteres locals. Això prova com n'és d'interessant -modèstia apart. Saludem tots aquells qui han trobat inspiració o fonament dels seus treballs a les nostres pàgines. Aquest és el cas del magnífic article de D. Climent et alii, publicat a la Revista Mètode:  http://metode.cat/Revistes/Document/Etnobotanica-infantil-mengivola/Etnobotanica-infantil-mengivola

De com la gent gran s'estima la llengua

Expliquen que Mossén Alcover en 1909 mentre camejava el país per confeccionar el Diccionari Català Valencià Balear va anotar en el seu diari que allò dels valencians que més l'oprimia el cor era veure la falta absoluta d'amor a la llengua pròpia. Nogensmenys, el gran lingüista s'equivocava. Potser no hi va trobar amor filològic, ni interés normativitzador, ni ganes d'abandonar l'analfabetisme vernacle. Però d'amor a la llengua, i tant que n'havia. Sense aquest amor i sense una arrelada població que la parlara, la llengua en la que escric no hauria arribat als dies actuals. Els nostres avantpassats a la seua manera, potser inocent i sense formació acadèmica, han maldat per la seua puresa i preservació. És cert que en les darreres dècades una gran massa de població s'ha castellanitzat, però això ha estat un fenòmen uniformitzador colosal que ben poca cosa podien fer ells per aturar-lo. En general, i sobretot en els pobles, no ha hagut pas consciència de llengua nacional, però si de llengua lligada a la terra i a la família. Aquests conceptes tan íntims, són més sentits que els nacionals, i és per això que els nostres antecessors s'han estimat el valencià. Han estat capaços d'integrar els nousvinguts i han reprovat les defeccions i la desgana. Es conderaven valencians perquè parlaven valencià. Mon sogre sempre deia: jo parle valencià, jo sóc valencià. Recorde les dones de la seua generació prenent la fresca al carrer i renegant els manyacos quan deien assul o amarillo, en comptes de blau i groc. O rectificant els mots xumenera, seise, moatros, faigga, que en bon catalanesc crevillentí eren ximenera, setze, mosatros i faça. 

Potser des de la nostra prespectiva culta i moderna ens semble estrany que els nostres pares tinguen consciència vital de llengua. Allò cert és que sovint fan memòria com era el valencià en el temps del seus avis, observen com es parla hui, i vaticien el seu futur. Hem escoltat a les tertúlies domèstiques remembrances com: “Quan jo era menua ma mare mos dia: afanyeu-vos que farem tard!”; “Mun pare en fer-se de nit me dia: Creua la balda de la porta!”; o  “Denans la gent  gran dia: na, nareu, nyareu!, en comptes de mireu o això..., incâ la Teresa diu: na la teua neboa“; o “Ma mare pa referi-se a la lejia dia llexiu” i “M'auelo quan mosatros diem entonses, mos dia ben fort: mig armut i quatre onses! Ell dia llanvoses, o una cosa aixina” 

Malgrat les incorreccions, la llengua dels nostres pares és si fa no fa, la mateixa que es va fixar aquí cap el segle XVII, amb els mateixos admissibles barbarismes i arcaismes, però també amb una extraordinària riquesa lèxica i fonètica. L'evolució i la geografia de la llengua també ha estat percebuda pels nostres grans. Així quan algun crevillentí parla amb l'ancestral passat simple -que n'hi ha- hom sent: nyà, parla com els del Camp d'Elx! Per be, que és ignorància, perquè la majoria saben que antigament, al segle XIX, Crevillent i Elx compartien la mateixa modalitat. Però per a befa majúscula, la que els auelos fan del zezeisme hipercorrectiu actual que solen practicar alguns polítics i sabuts crevillentins. Arribem a escoltar organitzatzió, polizia, i fins i tot, inaudits conziztoris munizipals que fan riure el més seriós. Els auelos, en sentir aquest argot a la televisió local repliquen “Però, com parla eixe barrugo? Ahón ha aprés eixe a farfollà així?”

         Pel que fa al futur, els nostres progenitors experimenten un doble sentiment. Per una banda, se solen lamentar amb un “el valencià se perd!”, en vore que la llengua al carrer i botigues es parla fluixet i està sent cruelment desplaçada; i per l'altre se n'alegren en sentir als nets pronunciar mots ancestrals com forqueta, bufa, vermell... que els transporten a la seua infantesa; i també d'altres que els sembla d'allò més familiar i conreable com papallona, maduixa o donyet. I és que, en el fons saben que en els temps que corren és fonamental esforçar-nos en parlar be. I quina millor forma d'enfortir-nos lingüisticament davant d'un entorn advers que fent servir el nostre col·loquial amb to elevat i alhora amb correció fonètica i sintàctica, tal com ells hagueren fet si hagueren disposat dels nostres instruments i mitjans.